Proveu a dir a les xarxes socials que Trump ha estat el president més novel·lesc de la història dels Estats Units. O que es va preocupar per les classes populars, per comptes de fer la pilota a les elits universitàries. Intenteu recordar que ha estat l’únic president dels Estats Units que no ha iniciat cap guerra durant el seu mandat. Us cauran a sobre un estol d’àngels venjadors i dipositaris de la bona consciència progre. Pregunteu a un economista com és que recula l’economia tot i tenir les taxes d’interès més baixes des de l’Edat Mitjana. Ironitzeu sobre la pandèmia. Intenteu defensar que existeix alguna cosa que es diu “la veritat”. Tindreu problemes seriosos. Jo que tu no hi faria foraster. Aquests són (alguns) dels temes sobre els quals no es pot debatre.
Sé de que parlo, perquè parlo de mi. Tenia setze anys, i en temps de Franco em vaig apuntar a ser el que ara en diuen “indepe” (i aleshores “separatista”), i ja us dic jo que llavors en aquest món hi havia molta més llibertat de pensament que avui. És clar que ningú cobrava (més aviat al contrari, es pagava molt car!), ni havia de defensar la seva botigueta (versus el seu partit) perquè és l’únic modus vivendi que coneix. La pèrdua de la ironia i de la tolerància en el meu àmbit polític que sempre ha estat l’independentisme arriba el moment que fot fàstic. A base de fer “antipolítica” i de defensar l’indefensable el personal ha acabat per ignorar les bases mateixes de la política.
Pintant amb brotxa per comptes d’usar el pinzell, aquest país se’ns n’anirà de les mans. Si no se’ns n’ha anat ja. Però per comptes de lamentar-me’n (que no treu a res), m’agradaria escriure avui una defensa del matís contra la comuna opinió. Des d’abans de Sòcrates, en el segle VI abans de Crist, la filosofia ja havia patit el debat entre Parmènides que creia seriosament en l’existència de la Via de la Veritat (una i eterna) i Heràcilit, anomenat l’Obscur però que deia coses tan sensates com que “els gossos borden a tot el que no coneixen”, o que “cal apagar la desmesura més de pressa que l’incendi”. No he entès mai per què al pobre Heràcilt li deien l’Obscur, si era tan clar. Des de l’origen de la filosofia fins a Wittgenstein (i a Joan Fuster i Ferrater Mora en la catalana terra), un saludable corrent escèptic recorre la història del pensament. Wittgenstein a la seva Conferència sobre ètica, pronunciada a Cambridge en novembre de 1929 va arribar a dir que si existís un judici absolut, o una veritat incontestable, això faria esclatar el conjunt de la realitat a miques. “Si algú pogués escriure un llibre d’Ètica que de debò fora un llibre d’Ètica (és a dir que donés una definició definitiva del Bé i del Mal), aquest, com una explosió destruiria tots els altres llibres del món.
Pels qui ens reconeixem en la llarga tradició que va d’Heràclit a Wittgenstein passant per Epicur, Locke i Stuart Mill, l’elogi dels matisos és, abans que cap altra cosa, una qüestió de lucidesa. La lucidesa, i l’honestedat intel·lectual, ens hauria de servir d’ajuda per a evitar excessos de retòrica. Assumir el dubte com a mètode i reconèixer que al món hi ha massa coses que no sabem és, però, incompatible amb la prosa política catalana; i en temps de crisi sembla fins i tot una excentricitat. La política no és el lloc del pensament, sinó de l’acció. Però de la crisi del 2008 ençà, es nota massa que els polítics nostrats pensen poc. Que les exageracions i les “jugades mestres” a curt termini els han acabat devorant. Per això semblen tots una mica bords, pretensiosos i poc simpàtics.
A les facultats de Ciències Polítiques (una expressió tan idiota com anomenar “ciències religioses” a la Teologia), per desgràcia, no s’ha explicat gens bé Locke –i encara menys Mill– cosa que sovint lamentava amargament Salvador Giner. El guru de la pseudopolítica que patim, i que s’ha glossat inacabablement a les nostres universitats, és el jurista nazi Carl Schmitt, que per sort per a ell va ser glosat per Walter Benjamin, un altre exemple de personatge molt sobrevalorat, per cert. A El concepte d’allò polític (1932) Schmitt va escriure que “la distinció específica de la política” és la que s’estableix entre amic i enemic. Seguint aquesta tesi, la política és, senzillament, una altra forma de la guerra, regida per l’hostilitat i la falta de matisos. Les posicions intermèdies, les matisacions i la ironia, que són precisament el producte més refinat de la civilització, estan fora de lloc.
Fins i tot Nietzsche (l’esmento per allò del nazisme) deia d’ell mateix que era “un matís” (EcceHomo II). Però demanar a ideòlegs partidistes que llegeixin Nietzsche sense teranyines als ulls és voler massa. Els vincles socials i l’esperit de fraternitat, tradicions republicanes que no s’haurien d’haver perdut, van de baixa. Fa molts anys, mentre vagava perdut al Jardí de l’Ateneu Barcelonès, Carles Fages de Climent, va escriure uns versos immortals:
Si no pensem tots igual
Pensi cadascú al seu grat
El programa federal
És no assassinar ningú.
La retòrica excessiva dels discursos amaga malament la buidor de les idees. Segurament no és altra cosa que el reflex d’una nova era geopolítica, amb més soroll que nous. La sensació que vivim una era postdemocràtica, on totes les vies de transforació real estan encallades. Per sortir de l’atzucac ens cal una apologia del matís en política. Embrancats en una política de trinxeres, que no és altra cosa que una exaltació dels petits egos de gent amb poca lectura, no anirem gaire lluny.