Ni astronauta ni policia ni futbolista ni bomber. Bernabé Cano sempre proclamà que volia ser metge, com l’oncle Gabriel, i s’hi dedicà a fons. Els pares treballaven de professors a l’escola de la Nucia on va graduar-se, i la mare, Ángela García, sempre n’era la tutora. No calia, perquè Berna fou un estudiant disciplinat. “Tot un líder, amb les idees ben clares”, recorda un company de classe. “Era molt i molt competitiu”, confirma un amic de la penya L’Aixeta.
El progenitor, Camilo Cano, provenia d’Alcoi. Passava els estius amb els pares a la Nucia, on es traslladà a viure encara jove, cap als 25. Festejà amb Ángela García, dels Miquelàngel, filla d’una família acomodada que posseïa un comerç de queviures, cosa que els va fer prosperar econòmicament durant la postguerra. En ocasions, cobraven en espècie: “Açò, açò i açò altre pel bancalet d’allà baix.”
Les possibilitats econòmiques els haurien permès d’enviar el seu fill Bernabé a Suïssa perquè hi fera un màster de medicina. Li ho van suggerir, però ell no ho volia. Covava un altre somni, i era ser l’alcalde, com el pare.
En efecte, el fill duia inoculada a la pell la passió per la política. L’havia mamada a casa. El pare fou alcalde de la Nucia —el darrer batlle franquista i el primer de la democràcia, entre el 1976 i el 1983— i la mare mai no acceptà la derrota a les urnes als segons comicis. “Enverinà el fill, li transmeté tota la rancúnia que portava a dins, i per això Bernabé actua com actua”, afirma algú que coneix bé la família. “Tant com ton pare ha fet per aquest, i mira com li ho paga”, li venia a dir Ángela al seu fill. Res a veure amb el pare, de qui la majoria del poble parla amb estima i consideració. “Camilo no tenia malícia, era un més; de fet, els seus millors amics eren del PSOE”, diu un home de mitjana edat: “Als companys de la UCD, els deia que no s’empiparen tant per la política, que la vida era molt més important”. “Quan tenies un problema, et rebia ipso facto, i solia prendre les decisions importants consensuadament”, l’enyora un. “Governava amb obscurantisme i sectarisme, com Bernabé ara, però tenia més estil i més educació, tenia un esperit més positiu”, contesta un altre, que de seguida afegeix que “Camilo tenia els defectes que en un poble tothom assumeix com a normals en un polític”.
Per exemple, que la nissaga continue al poder. L’any 1991, Bernabé Cano, acabat de llicenciar-se, comparteix candidatura municipal del PP amb son pare, però no resulta escollit. Un seguit de factors —la mort de Camilo Cano i la renúncia dels qui hi havia davant seu— fan que córrega la llista i que Berna siga nomenat regidor. I no sols això, perquè acaba aquella legislatura com a portaveu dels populars a l’oposició, i el 1995, quan el PP per fi derrota els socialistes, passa a ser regidor d’Urbanisme. Tenia 28 anys.
“Els 18 anys que els Cano són fora del poder, la família viu una decadència econòmica. No serà fins que Bernabé recupere el pla parcial de la Favara —on tenien terres la mare i l’oncle Gabriel— que redreçaran el rumb”, adverteix un veí. La Favara, un terreny ampli al si del nucli urbà, hauria pogut ser una zona verda d’ús públic, però Camilo Cano va fer mans i mànigues per mantenir-hi la condició d’urbanitzable. En arribar el seu fill a l’alcaldia, la zona va edificar-se ràpidament. En primera instància va atorgar la condició d’agent urbanitzador a la mare i l’oncle, que en realitat no tenien res a veure amb el món del ciment. Aquests van cedir el dret a Saga Bonperal, SL, mercantil de Gerardo Martínez Riquelme i Antonio Rocamora, uns empresaris murcians que, amb l’arribada de Berna a l’alcaldia, es converteixen en els constructors de capçalera de la Nucia.
L’operació va reportar més de tres milions d’euros a la família, i al terreny en qüestió van aixecar-se 400 habitatges. Fonts consultades per EL TEMPS indiquen que, en qualsevol cas, la promoció de la Favara conté irregularitats diverses: entre més, excés d’altura, habitatges sense façana al vial públic i la no-alineació d’alguns edificis al mateix vial.
El patrimoni familiar no sols creix a partir d’aquesta operació d’urgència. La connivència amb Gerardo Martínez Riquelme i Antonio Rocamora s’intensifica i l’any 2004 ixen beneficiats d’una permuta estrambòtica en què l’empresa Dragados actua de pont. Les parcel·les industrials que s’han subhastat a la Nucia també han caigut al seu sac, i recentment s’ha sabut que Bernabé Cano i sa mare disposen de tres pisos en un selecte edifici de la primera línia d’Altea. L’alcalde n’hi va comprar dos per un import global de 823.000 euros, 215.000 dels quals la notària ha especificat que no han estat justificats correctament. El de la mare, més modest, costa 303.000 euros, però la notària també ha notificat que no s’ha acreditat la procedència de 87.000 euros. La parella Riquelme-Rocamora té escripturats cinc habitatges dels dotze de què consta l’edifici. Pel que fa a les justificacions requerides a la notaria, el batlle ha especificat que es tracta de donacions familiars i recursos propis.
Pluriocupat
Cano cobra uns 3.000 euros cada mes com a alcalde. Quan va passar a ser-ho —el 2001, per la renúncia de Diego Such— no va abandonar la plaça de metge al consultori local que havia ocupat en retirar-se l’oncle Gabriel, per bé que amb prou feines si passava un dia de cada quinze per la consulta. També ha compatibilitzat la tasca d’alcalde amb les de metge de la mútua Umivale —a Altea—, amb la coordinació de l’hospital comarcal de la Vila Joiosa i amb feines esporàdiques a l’asil de Polop i a l’empresa Genieser, SA, ací com a metge garant.
La seua única germana, María Antonia Cano, Marián, és regidora d’Hisenda al consistori nucier. Treballà a la delegació que l’Institut Valencià de l’Exportació (Ivex) té a Nova York, però deixà la feina al cap d’un any, avorrida d’aquella vida. Avui és un pilar de l’equip municipal, desconfiat de mena com és el germà.
En guanyar les primeres eleccions com a cap de llista —aconsegueix 13 escons dels 17, el 2003—, Cano comença a mostrar-se autoritari amb els regidors que considera menys proclius. A la primera reunió de grup ja bandeja aquells que tenien bona relació amb Such, l’antecessor zaplanista. Campista declarat des del primer moment, Cano anhelava un equip a mida i sotmès a ell.
“No sap dirigir equips, actua amb un secretisme total, sempre deia que ‘d’allò que parlem ací, ni paraula’”, conta un ex-regidor. “Demanàvem informació sobre els PAI i no ens la facilitava, ni que la demanàrem al secretari municipal; en ocasions no vaig assistir als plenaris per no votar coses que no coneixia bé”, continua. A punt de travessar l’equador de la legislatura 2003-2007, l’alcalde va fer que dos dels regidors crítics amb la seua manera de fer —el d’Agricultura i el d’Indústria— deixaren de percebre el sou que els pertocava. Durant un any i mig, tan sols van cobrar 60 euros per plenari. L’últim any els va desposseir de la tasca gestora, notícia de què van tenir coneixement a través del butlletí publicat pel grup Prensa y Noticias. “M’ho va dir una dona que va aturar-me pel carrer, jo no en sabia res! Va ser com el nostre lema de campanya: ‘Fets, no paraules’”, ironitza un dels afectats, que es plany per aquells que encara pateixen les maneres de l’alcalde: “A l’Ajuntament hi ha gent amb depressió, en tractament psicològic, hi ha assetjament laboral, ha enfrontat famílies... Tens un nebot martiritzat i contracta el teu fill, per exemple.”
Aquest ex-regidor és molt crític amb les permutes dutes a terme per l’ajuntament, perquè “ha malbaratat patrimoni del poble, no ha tingut una visió global, ha fet servir el seu criteri personal, no els interessos generals”. Sobre el futur de Cano, que acaba de ser reelegit —per aclamació— president local del seu partit, confessa que “les sigles del PP són molt per damunt de les persones, però espere que València faça alguna cosa; açò només acaba de començar, era evident que hi havia molta porqueria amagada”.
L’alcalde més votat
El 2007, Cano va arribar al 72,5% dels vots, rècord absolut entre els municipis de més de 10.000 habitants, a tot l’estat espanyol. El PP hi té 14 regidors, i socialistes i Bloc, tres. Cano, dels núvols estant, va presumir de bona relació amb Camps, i en una de les seues intervencions davant els militants i simpatitzants, al Sindicat i abans del cas Gürtel, va dir que el cap del Consell ja havia fet saber a la seua esposa que no repetiria el 2011.
Unes paraules que, segons El País, van provocar la reacció irada del president: “Ja us vaig dir que no ens en podíem refiar”, va clamar Camps, per bé que el nucier figurava a les travesses de conseller en un futur pròxim. D’aleshores ençà, l’alcalde ha mirat de resituar-se i ha picat l’ullet al president de la Diputació d’Alacant, el zaplanista José Joaquín Ripoll, que el 2007 el nomenà diputat provincial d’Esports com a representant de la quota campista. Però la relació amb Ripoll s’ha malmès: el 2008, no va acceptar que Orange Market —com volia Cano— organitzara la gala provincial de l’esport, i ell, com a diputat de l’àrea, hi va respondre amb la seua absència. “Ripoll és un dictador”, digué després l’alcalde als seus, a la Nucia.
La confidència de Cano sobre Camps era falsa i només buscava la presumptuositat. “És un bafaner, que dirien a Elx: el perd la bafaneria!”, comenta un ex-company del consistori nucier que estén el qualificatiu al gust pel luxe de l’alcalde: té dos cotxes Lexus —un berlina i un tot terreny, cap dels quals no baixa de 60.000 euros—, un BMW i, segons que diu qui l’ha vist darrerament, ara condueix un Aston Martin. A més, vesteix roba feta a mida comprada a Madrid, on va adquirir, també, el vestit de noces.
L’alcalde més orgullós
Bernabé Cano no tolera perdre. S’apuntà a l’equip de futbol d’ex-alumnes del col·legi Lope de Vega de Benidorm, sense haver-hi anat mai, perquè era el millor de la comarca. No vol perdre mai, ni jugant al parxís amb les dues filles que té amb la seua esposa, María Lloret. Llicenciada en dret, regenta una gestoria a Altea, d’on és filla i on resideixen tots quatre. Des que n’és l’alcalde, Cano no ha viscut a la Nucia. Els seus homes d’estricta confiança, tampoc. Hi van cada dia des d’Altea i Benidorm.
Ni tan sols tolera els consells. Controla l’equip de futbol local, el CF La Nucia, que juga a tercera divisió. Sense ser-ne el president ni l’entrenador, no dubta a donar-hi instruccions al vestidor, si ho troba oportú. A vegades, fins i tot ha increpat els afeccionats rivals. A la Unió Musical de la Nucia, de què formava part quan era jove, ha situat com a president un ex-regidor del PP, amic seu. I a la penya L’Aixeta va fer fora dues parelles que no li ballaven l’aigua.
Va acomiadar de l’ajuntament un altre penyista i ningú no va gosar solidaritzars’hi. Va nomenar regidora —de la Tercera Edat, Dona i Urbanitzacions— l’artista María Jesús Grados —la de l’acordió i els “pajaritos por aquí, pajaritos por allá”—, veïna de la Nucia que cada dia actua a Benidorm. En inaugurar la piscina coberta, va contractar David Meca i l’equip espanyol de natació sincronitzada. Quan estrenà la nova seu central de la policia local, una exhibició amb helicòpters. En dues ocasions, quan hi havia diners, va fer de la Nucia la seu del festival musical Mediàtic. Acaba de fer-s’hi un campionat estatal de futbol en pista coberta...
Aquest orgull propi el dugué a negar cap relació amb Álvaro Pérez, el Bigotes, que havia organitzat els premis Luis del Olmo i havia estat convidat per ell a la penya. El mateix orgull que el duu a convidar tota la classe de la filla, amb motiu del seu aniversari, tret d’una neboda d’un membre del PP que no li és afí. Però, per damunt de tot, Bernabé Cano estima la nit. Sobretot la nit estival, quan torna tard a casa. I de txoko, no sols hi ha el moderníssim Eneko, situat a la Nucia i propietat del constructor José Ignacio de la Serna —també soci de Gerardo Martínez Riquelme–, el lloc en què Francisco Correa deia, als enregistraments de la trama Gürtel, que “mi amigo íntimo [Cano]” li havia organitzat “un tinglado con tías buenas”. També n’hi ha al xalet que la sogra de Cano —professora d’autoscola amb un patrimoni destacable— té a la partida Montagut, a Altea, l’escenari on Correa situa el moment en què “todos estaban allí en pelotas, cada uno con una tía”. I Martínez Riquelme, al seu xalet de l’Alfàs del Pi, també disposa de txoko.
Carmen Zaplana, germana d’Eduardo, denuncià fa dues setmanes haver estat víctima d’un segrest el 5 de gener a la vesprada. Digué que un grup d’homes van obligar-la a eixir de la carretera a l’altura de Tavernes de la Valldigna, quan es dirigia cap a Benidorm, i van retenir-la dotze hores en un camp de tarongers. Entre els presumptes captors hi havia, si atenem el seu estrany testimoni, Bernabé Cano. En realitat, l’alcalde de la Nucia i la seua família presenciaven en directe, en aquell moment, la cavalcada dels Reis Mags d’Alcoi. Per primera vegada, la ficció superava la realitat, en la vida d’aquest metge polític.
CASES ABANDONADES I PLENES DE GENT
Al voltant de dos centenars de persones —sobre un cens electoral de 9.000— eren censades i van votar a la Nucia el 2007 tot i no residir-hi. Constaven en cases abandonades i en algunes altres de superpoblades. Aquests vots representaven entre el 3% i el 4% del total de gent que va arribar-se a les urnes el dia dels comicis municipals. Val a dir que la participació electoral a la població va ser més aviat minsa —66%—, cosa que encara atorga més valor a aquests empadronaments irregulars. Repassem-ne alguns.
Al cens, la mare de l’alcalde, Ángela García Sáiz, figura que viu conjuntament amb la seua filla María Angela Cano García i el seu gendre, Francisco Vicente Llinares Giménez. La resta de persones que hi ha registrades no hi viuen, però: ni l’alcalde mateix —Bernabé Cano García—, ni la seua dona —María Lloret Ferrer—, ni els germans d’aquesta (cunyats del batlle) —Vicenta Ángela Lloret Ferrer i Jaime Juan Lloret Ferrer—, ni la sogra de l’alcalde —Ángeles Ferrer Lledó—, ni tampoc una altra persona que hi ix censada: Monserrat Angulo Donado.
A la casa dels Reig Cano —una casa rural anomenada Castañeto— hi ha censats l’advocat particular de Bernabé Cano, Agustín Ribera Fuentes, amb dos fills seus. A la del president de Noves Generacions de la Nucia —la branca juvenil del PP— hi ha censats els seus pares i la seua germana, però no ell. En canvi, sí que hi apareixen tres persones més que no hi resideixen. Finalment, a una casa abandonada propietat del regidor d’Urbanisme de la vila —Pedro Lloret Ortuño— hi viuen cinc persones, una de les quals un fiscal que realment habita a Barcelona.
Són només alguns exemples de l’empadronament massiu de persones pròximes a l’alcalde Cano al seu municipi. N’hi ha molts més —bona part dels futbolistes del CF La Nucia, per exemple, que en teoria viuen en pau i harmonia amb veïns del poble—, però, no obstant, el recurs presentat pel PSPV-PSOE contra aquestes actuacions van acabar en un sac foradat: els van respondre que cadascú és ben lliure d’empadronar-se allà on desitge.
BERNABÉ CANO, EN DIRECTE: DISCURSOS DE CONSUM INTERN
Als zaplanistes Diego Such i José Joaquín Ripoll, els ha dit “càncer” i “dictador”, respectivament. A la regidora del Bloc, Sònia Pérez, “cèl·lula talibana”. A la teràpia de grup que cada poc convoca al Sindicat, la vella seu local de la CNT, Bernabé Cano exorcitza els seus mals. És amb mi o contra mi, ras i curt. EL TEMPS ha tingut accés a un seguit d’enregistraments que evidencien el maniqueisme de l’alcalde nucier (hem traduït els discursos —monolingües en castellà— tot mantenint-ne la literalitat).
Un dia parla de dues funcionàries —contractades a l’època socialista— que tenen baixa laboral, i compta els dies que acumulen fora de la feina. L’una, Ángela Cano Ivorra, és “una de les que més mal ens vol fer”. Curiosament, ocupa el despatx que hauria de tenir l’oposició a l’edifici consistorial. “Creieu que això és possible?”, es demana. “Els treballadors nostres, que no falla ningú, que treballen, que compleixen, que s’esforcen... Aquests són contractes il·legals, els hem apanyat! Però a aquesta gent, que els van contractar ells i que fa tant de temps que tenen la baixa, se’ls permet tot!”, es respon en un monòleg absolut. “Els nostres sí que rendeixen”, conclou. Una altra volta critica els diaris Información, El País i Levante, que “més que diaris, són fullets que fan propaganda per al partit socialista; no informen, no els interessa, i quan nosaltres hem fet alguna conferència de premsa —jo ho he vist—, no recullen absolutament res de res, però res de res! Perquè no els interessa. Els interessa de crear dubtes, mirar de crear problemes...”
Ara toca lamentar-se de no poder practicar el nepotisme: “Una cosa important que volia comentar-vos, i és el tema de la feina. Sé que ens trobem en una etapa molt dolenta. Que, desgraciadament, el nombre de desocupats continua creixent arreu, i a la Nucia, també. Actualment a la Nucia som al voltant de 800 desocupats, xifra històrica per a la Nucia… I que molta gent, sobretot gent afí —afiliats, simpatitzants, etc.—, doncs, com és lògic, tots tenen preocupacions per la feina i molts vénen a parlar amb mi, i uns altres tenen la intenció de venir. A mi m’agradaria —a mi i a tots els regidors, i a tots els qui som ací—, tant de bo poguera, des de l’Ajuntament, contractar tothom que necessita feina, però, com comprendreu, és impossible. Impossible, impossible... N’hi ha que, quan parlen amb mi, em diuen que ‘no, perquè sempre hi ha una trampa, sempre es pot fer alguna cosa, sempre...’ No, no, és impossible. La plantilla de l’ajuntament, aquest 2009, no augmentarà ni una plaça i, per tant, jo parlaré amb tothom que vulga parlar amb mi, però és molt difícil d’aconseguir una feina. Crec que és important de comentar-ho perquè jo sempre dic que als primers a què em dec és als afiliats, i per això us vull transmetre tot açò. És un missatge de preocupació per part meua, perquè em preocupa no poder ajudar aquells que en aquest moment em necessiten, però és que no puc, no puc... Tant de bo poguérem ampliar la plantilla en 200 treballadors... És... És impossible. A més d’açò, també us he de dir que ja pressupostàriament és impossible, però vull que sapigueu també que, a l’últim pressupost de l’estat, el senyor Rodríguez Zapatero signà una ordre ministerial que blocava les plantilles dels ajuntaments, impedia que augmentaren les plantilles dels ajuntaments, i en aquesta ordre ministerial es deia també que, de cada tres persones jubilades, tan sols se’n substituïra una. Si la situació és complicada, el senyor Zapatero encara ens ho dificulta més. Això també era un tema que volia comentar-vos, perquè desgraciadament em preocupa moltíssim, i avui us he de dir la veritat: últimament, la majoria —per no dir que gairebé el cent per cent— de les cites que em demanen per parlar amb mi a l’Ajuntament estan relacionades totes amb temes de feina. Pràcticament problemes d’allò que és l’ajuntament, del funcionament, per sort no n’hi ha cap ni un... Gairebé totes les cites... I jo ho passe malament, ho passe malament, perquè jo voldria ajudar tothom. Però això és impossible.”
Finalment, avisa que pressionarà els empresaris desafectes: “I què farem? Actuar! I les empreses molestes del poble, del nucli, se n’hauran d’eixir. És clar que sí! Se n’hauran d’eixir. O no? És clar... Si apliquem la llei, apliquem-la al cent per cent i fil per randa. Al cent per cent. I sobretot després, quan t’assabentes que –i això ja és l’hòstia! – que els pamflets aquests del PSOE i de no sé què tenen ajuda econòmica de gent d’ací, del poble... I a la campanya del PSOE, n’hi van haver que van donar diners al PSOE per tal de finançar el PSOE, com van ser els amos de la fàbrica de formatges, o com va ser Miguel el farmacèutic, Miguel Cano, el de la farmàcia... És gent que no vol que governem i finança, i ajuda, i és bo que ho sapigueu... És bo que ho sapigueu. Sabeu perfectament que a la farmàcia de Miguel Cano van a mort contra nostre, i volen que ens n’anem... No que perdem les eleccions, que ens n’anem del poble! Sí, sí, sí… Així és, així de dur és.
‘CITIZEN CANO’
A Bernabé Cano l’obsessiona què publiquen sobre ell els mitjans de comunicació. En fa un seguiment estricte, i no ha tingut cap inconvenient a segrestar diaris i revistes que en parlaven en termes poc elogiosos. És el cas d’El Mundo i d’Interviú, que no han durat ni deu minuts als quioscos de la Nucia i dels pobles de la contornada, quan han tret informacions que el desprestigiaven. A l’era de la comunicació global, el seu seguici de confiança ha hagut de fer la feina bruta d’adquirir-los botiga per botiga. A l’asil municipal, el periòdic no hi arriba si conté notícies contra ell.
La dèria megalòmana va fer el cim al primer semestre del 2007, en època preelectoral, i ha revifat amb força amb motiu del casGürtel. Per compensar les informacions sobre la seua relació amistosa amb la trama corrupta, Cano ha abocat milers i milers d’euros a fer publicitat de la tasca de govern. La inauguració d’un magatzem municipal o la celebració d’un esdeveniment esportiu de segon ordre han estat algunes de les excuses per a adreçar-se solemnement a la població.
Ací entra en joc Prensa y Noticias, grup de Leopoldo Bernabéu i editor deNoticias Benidorm, de gran difusió a la comarca, com també Noticias Te Ves, del mateix propietari i amb llicència de TDT. A la Nucia, Bernabéu ha editat tot d’especials que lloen sense límits el batlle. Més d’una trentena, del 2007 ençà. Als exemplars, de quatre pàgines i que arriben a tots els nuciers, l’alcalde apareix en desenes de fotografies. La resta de l’equip de govern no hi surt o hi apareix en segon pla. Cano transmet la imatge d’home familiar, proper i preocupat per cadascun dels veïns, mentre l’oposició no hi té cabuda o hi és esmentada negativament. A la primera meitat del 2007, la publicitat pagada amb diners públics va sumar 420.000 euros, a què cal afegir 200.000 més en “atencions protocol·làries”, la manera com l’Ajuntament es refereix als pica-piques que organitza durant les inauguracions, a què són cridats treballadors, afiliats i simpatitzants no sols de la Nucia, sinó de tota la contornada. Entre el gener i el maig del 2007, just abans dels darrers comicis, n’hi va haver 86.
Mentre Noticias Benidorm va apostar per la moció de censura contra el PP –un litigi econòmic de Bernabéu amb l’ex-alcalde en va tenir la culpa–, aquest empresari sobretot fa negoci als municipis conservadors. El 2009, la Nucia li va pagar cada mes 2.600 euros per les aparicions a la premsa escrita, 2.600 més per les televisives, 2.600 a l’empresa Advertising, l’encarregada de posar la publicitat al hòlding, i 800 euros a Distribunalia, que fa arribar les 6.000 còpies a cada llar. Fins i tot publica especials de les convencions del PP local, amb idèntica maqueta que els exemplars pagats per l’Ajuntament.
En esclatar Gürtel, ara fa vora un any, Cano convocà una conferència de premsa en què negà conèixer Álvaro Pérez. Les explicacions d’aquell dia van ser reproduïdes de manera detallada en un especial sufragat amb diners del consistori. En canvi, l’alcalde va esquivar el ple extraordinari que li demanava la regidora del Bloc, Sònia Pérez, sobre les connexions de la Nucia amb la trama.
Fins en aquest episodi de corrupció, les crítiques a Cano a la premsa eren una rara avis. El País i tot li dedicà un article elogiós —“Un alcalde de oro para la Nucia”, es titulava— que va estranyar tothom. Se sabia intocable. Era intocable.