Hi ha sèries que són exactament el que semblen d’entrada i n’hi ha que són molt més profundes del que aparenten. En el cas de Bonding fer pensar a l’espectador que la cosa serà superficial és intencionada. És pel tema: és una sèrie que parla de les pràctiques BDSM, un acrònim que serveix de paraigua d’una sèrie de pràctiques sexuals no convencionals entre les que hi ha el sadomasoquisme, probablement la que més s’associa al terme. El creador de la sèrie sap que per la majoria de l’audiència és un món que li serà aliè i que, per tant, en tindrà una imatge simplificada i caricaturesca, una idea perfecte per predisposar-lo a tractar el tema en forma de comèdia. I això és el que fa Bonding: es presenta com una comèdia d’humor negre protagonitzada per una dominatrix que recluta al seu amic de la universitat perquè treballi amb ella com a guardaespatlles durant les sessions amb els clients. Aquestes sessions donen per escenes francament divertides que fan servir pràctiques sexuals sorprenents per crear situacions hilarants que al mateix temps requereixen que l’espectador estigui disposat a veure escenes que no són habituals a la televisió. Per exemple, un personatge pixant al damunt d’un altre és una de les escenes més divertides de la primera temporada.
Però Bonding no només vol fer riure. De fet, el que vol és que et prenguis el que estàs veient seriosament. Així, la protagonista, que exerceix de dominatrix al mateix temps que cursa la carrera de psicologia, explica a l’audiència què hi ha darrera d’aquestes pràctiques. Bonding és, en realitat, una sèrie sobre la vergonya i sobre com diferents personatges s’alliberen dels diferents pesos que els empresonen. Com més forta està lligada la corda, més alliberats se senten els clients de la protagonista, segons explica ella mateixa. I el mateix passa amb tots els personatges, que en el transcurs de la sèrie troben maneres de ser més lliures. Deixen d’avergonyir-se per ser qui són, per desitjar el que desitgen, per tenir les pors que tenen. Les màscares i els jocs de rol s’utilitzen sovint per crear aquest alliberament, tant a la vida professional de la protagonista com a la personal. De fet, aquest és el motiu que guia a la dominatrix i també al creador de la sèrie, Rightor Doyle: combatre les vergonyes més profundes, enderrocar-les
Els actors, i especialment l’actriu Zoe Levin, funcionen molt bé en els dos registres, el còmic i el dramàtic, de manera que s’alterna entre tots dos amb naturalitat. Malgrat tot, Bonding va tenir a la primera temporada un problema de base: estava basada en l’experiència del creador, que va ser el guardaespatlles d’una dominatrix, exactament com a la sèrie, i la seva mirada era l’única de la història, sense incloure ningú que es dediqués professionalment al món del BDSM. Això va suposar crítiques des de la comunitat BDSM. No tant per la manca de rigor, que en una sèrie de ficció ja hi ha unes llicències sovint inevitables, com pel punt de vista que manté. El creador va escoltar les crítiques, i en una decisió poc habitual, va decidir corregir l’error i per la segona temporada va buscar assessoria professional de la dominatrix Olivia Troy. El seu punt de vista es nota sobretot en la manera com la sèrie s’ha tornat molt més pedagògica (literalment s’envia als protagonistes, i amb ells als espectadors, a una escola per aprendre a ser dominatrix) sense perdre ni el sentit de l’humor ni la profunditat, ara ja no tan inesperada, d’una sèrie que parla de tothom.
Bonding
Creador: Rightor Doyle
Repartiment: Zoe Levin, Brendan Scannell
Temporades: 2
Plataforma: Netflix