Què és AfroFem Koop?
És una cooperativa de dones afrodescendents que hem fet una cooperativa de serveis per a altres dones afrodescendents que tenen els seus projectes. Nosaltres mancomunem els serveis operatius i logístics perquè les dones es puguin dedicar a les seves produccions i les seves creacions. És un projecte que neix per la necessitat que tenim com a dones afrodescendents per la infrarepresentació laboral i els camins que té la intersecció de la raça i el gènere en el desenvolupament de les nostres vides professionals. Ens hem autoorganitzat per fer front a aquesta qüestió cooperativament.
També milita al CNAAE (Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Espanya), el moviment afrodescendent ha crescut a Catalunya a rebuf de les protestes recents als Estats Units?
La creació de la CNAAE (CNACAT a Catalunya) és la conseqüència d’un procés de molts anys que culmina ara, més que res per una qüestió generacional. Moltes de les persones que en formem part som persones migrants que van arribar aquí perquè els seus pares eren fills d’excolònies espanyoles - com en el meu cas- o que van migrar als 80 o 90. És una qüestió generacional, hem arribat a un punt en què moltes estem en un punt de maduració política que ens permet organitzar-nos en aquest sentit. Hi ha una reparació a fer i cal organitzar-nos per aconseguir-la. Però, nosaltres agafem el testimoni d’una lluita que els nostres pares, els nostres tiets i generacions anteriors a nosaltres ja havien començat a fer fa molts anys. En aquest cas, el 2020 amb l’assassinat de George Floyd i l’onada de Black Lives Matter a tot el món, nosaltres vam agafar aquest testimoni. Però, aquí, a Catalunya, de seguida vam dir que aquí també ens ha passat amb l’Idrissa Diallo i tota una sèrie de companys. Llavors, és un cúmul de coses que ha culminat el 2020 perquè estàvem prou madures per agafar el testimoni.
Com lliga aquesta trajectòria de militància antiracista amb el fet de presentar-se a les eleccions al Parlament?
L’afrofeminisme sempre he dit que és una esmena a la totalitat del sistema. És entendre que estem en un sistema explotador en l'àmbit racial, supremacista blanc, en l'àmbit de gènere, patriarcal, i a escala econòmica, és a dir, capitalista. Amb moltes altres interseccions, però, bàsicament és un sistema que se sustenta sobre l’explotació de certs cossos. Per mi, la feina de les Candidatures d’Unitat Popular i el tarannà i les idees del projecte, casen absolutament amb la idea que tenim les afrofeministes de com s’ha de frenar aquest sistema perquè funcioni per a totes. És com una transició natural. Soc independentista d'ençà que tinc ús de raó, per tant és com el camí natural de la militància. També, per visibilitzar totes les generacions de persones afrodescendents -i altres ascendències culturalment diverses. Som fills i filles de persones migrades que estem vivint en la situació actual i presents en la societat en molts àmbits que lluitem contra la invisibilització. Fem palesa la realitat del racisme en diferents àmbits.
Les institucions catalanes són institucions racistes?
Totes les institucions són racistes, igual que són masclistes i són classistes. El sistema està basat en l’explotació de certs cossos i persones. Per tant, institucionalment, això també té les seves mostres. La nostra tasca és identificar on estan aquestes aplicacions que a la pràctica acaben exercint el racisme sobre certs col·lectius i posar-hi remei. És com tot, en el masclisme també ens hi hem de fixar molt, per desaprendre. El racisme també el tenim molt interioritzat, cal identificar on està el problema i abordar-lo.
Té sentit prendre partit o legitimar aquestes institucions que diu que són racistes?
Partint de la base que les eines de l’amo mai desfaran la casa de l’amo -que deia l’Assata Shakur-, val la pena perquè és el que tenim ara. Volem arribar a un moment en què aquestes institucions realment estiguin al servei de les persones. De la mateixa manera que des del carrer s’ha d'empènyer, això ha de tenir un braç també dins les institucions.
S’ha dit sovint que els partits a vegades utilitzen persones que representen identitats divergents com una quota per “netejar” la seva imatge. Quan se li proposa anar a les llistes, té por d’acabar jugant aquest paper?
No he tingut por, però és una realitat que existeix. En el cas de la CUP, és molt difícil que passi això. Els nostres processos electorals estan basats en l’expertesa i la feina que fas durant anys. Són els teus propis companys que et proposen, no fem primàries ni ens presentem per anar a les llistes. Quan et proposen des de diversos llocs, l’organització és la que et diu que potser t’ho hauries de pensar. Arribar al número cinc de la llista, és la conseqüència d’aquesta trajectòria militant. Però, sí que és veritat que, en general a la gent, li molesta més que li diguin racista, que no pas no ser-ho. Per tant, sí que es dona la dinàmica d’excusar-se en una foto o un perfil. Però, com dic sempre, la foto és el darrer, el que importa és la feina feta, què hi ha al programa, com es vota. Aquí és on es veu el caire antiracista d’una organització política. Quan una organització política fa la foto, però no es correspon amb les polítiques que fan, és quan veus que només és màrqueting.
Quin ha de ser l’objectiu de la CUP en aquestes eleccions?
Sempre ens presentem com el motor de canvi. Posem sobre la taula les contradiccions dels governants que tenim ara. Per una banda emeten un discurs independentista, però a la pràctica fan un discurs autonomista. Fan un discurs de promoció del teixit socioeconòmic català i després el que fan és tirar endavant lleis que volen privatitzar els serveis bàsics, com la llei Aragonès. Nosaltres som el recordatori constant que si volem resultats diferents, hem de fer coses diferents. L’independentisme ha de ser responsable amb les coses que fa en l’actualitat, però també amb un pla de llarga durada per aconseguir sobiranies.
La CUP s’ha de plantejar entrar a Governar aquesta legislatura?
Sempre s’ha d’estar disposat, si les condicions són les que permetin tirar endavant les propostes que posin les persones per davant del capital. Però, l’objectiu no és entrar a Govern, l’objectiu és que la transformació social i econòmica realment sigui una possibilitat i una realitat. Si el projecte i les condicions es donen, no hi ha cap problema. Però, no podem parlar de què hem de fer, si no sabem quines seran les condicions.
Veient la resta de partits, veu que hi ha les condicions perquè la CUP entri a Govern la legislatura vinent?
De moment, no es donen les condicions perquè la CUP entri a Govern. De moment, hi ha un pacte entre Junts per Catalunya i ERC que ha fracassat absolutament pel que fa a beneficis per la població. Aquelles persones que ens haurien d’estar cuidant i sostenint, són les primeres que ens han traït. És un Govern que allarga la mà a la resta de partits per entrar a Govern, però que privatitza la sanitat i es presenta com acusació particular en casos de repressió a independentistes i moviments socials. És un govern que condecora a policies que van apallissar el poble. No hem d’oblidar que, per moltes bones paraules que rebem ara, la realitat i el que es fa és absolutament contrari. Ara mateix les condicions no es donen, excepte si els partits de Govern tenen l’entesa per tirar endavant el país de la forma que la gent mereix.
És més a prop d’aquesta visió JxCat o ERC ara mateix?
En campanya tothom està a prop del que li interessa. La transformació de Junts és una cosa sorprenent després de tot el que els ha passat. És un projecte que s’està conformant. En el cas d’ERC, veiem el mateix. No és el mateix l’Esquerra del programa polític que l’Esquerra que governa. Les propostes han de ser honestes i no s’està donant.
Aquesta legislatura la sensació ha estat que la CUP ha quedat amagada. Si tornen a estar a l’oposició, què faran diferent?
Estar presents és una cosa que hem fet sempre. Més que no estar presents, el problema és quina consideració s’ha tingut al nostre espai polític i les nostres propostes polítiques. Des de la repercussió que ens han donat els mitjans fins als altres grups parlamentaris. Ser tingut en compte no només depèn de la feina que facis. Jo estic molt orgullosa de la feina que han fet les nostres companyes. Per tant, el camí a seguir, quant a la feina feta, és el mateix. Estar allà, participar, posar els punts sobre les "i" i assenyalar allò que no està bé.
Com es creen les condicions perquè el referèndum que proposen pel 2025 no sigui com el de 2017, en un moment en què s’ha vist que l’Estat tomba qualsevol intent de crear estructures d’Estat o lleis que donin major sobirania al Parlament és tombat pel Constitucional?
Es crea generant fronts de confrontació. Necessitem embats a tots els nivells possibles per crear aquest escenari de ruptura. Tant al carrer, perquè es necessita la força de la gent per fer això, com a les institucions. El marc legislatiu i administratiu actual no ens serveix per tirar endavant les polítiques que creiem necessàries i en les que la majoria de partits podem arribar a una entesa. Però, arribem a topalls com les competències i el lligam amb Espanya. Topalls que amb sobirania, amb independència, podrien no existir. Necessitem crear aquest escenari de confrontació constant.
Ens podria posar exemples concrets?
Cal tenir molt clar quin marc legislatiu tenim i fins on arriba el desplegament d’aquest marc. Cal explorar el límit d’això. En certs moments, la desobediència és l’únic recurs que queda, però has d’esgotar tot el marc jurídic que tens i arribar al límit de la competència per demostrar que, efectivament, no et queda més camí a recórrer. La desobediència, quan realment el teu projecte polític és el que defenses i el defenses fins al final, és l’única via. Quan arribes al topall, cal continuar forçant per generar el canvi.
En quines coses concretes es pot forçar el topall?
Per exemple, quan parlem de la llei d’estrangeria. És una competència que té l’Estat espanyol. No tenim les competències que voldríem tenir. Quan nosaltres desenvolupem estratègies com la llei d’igualtat de tracte, desenvolupem un ordenament que permet als municipis empadronar persones sense domicili fix. Generem tota aquesta estratègia d’arribar fins on la legislació no arriba, perquè no volem deixar ningú fora del marc. S’adapta la llei perquè l’ajuntament pugui empadronar les persones sense domicili fix en un domicili que s’estableixi per fer que aquestes persones tinguin la documentació que els permetrà tenir accés als drets bàsics. Els ajuntaments que fan això, estan arribant al límit del qual les seves competències els permeten. Quan això s’agafa a un subterfugi, poses en perill la teva estabilitat legal, però tens un compromís antiracista amb la teva població i te la jugues. Això ho veiem també amb tots els alcaldes i alcaldesses represaliades el 2017 que van decidir una responsabilitat que l’estat no els donava. Van decidir fer-ho, van trobar el subterfugi per fer-ho, perquè tenien el compromís per fer-ho. Quan vas fins al final, és quan pots generar les dinàmiques que posen en evidència que aquestes eines no ens valen. Necessites pensar creativament de quina manera pots aplicar la legalitat per garantir els drets d’aquestes persones. Això, moltes vegades, suposarà arriscar fins a certs límits.
Això pot ajudar a fer que certes persones tinguin una vida més digna, però, com pot arribar a repercutir a l’escala nacional?
És un estat mental. Tu vas guanyant drets de la ciutadania, i entres al marc mental de posar el cos perquè el teu compromís arriba fins a tal punt. Fas tot el que sigui possible pel teu objectiu. Depèn de si el teu objectiu és la sobirania per la sobirania o és la transformació social que et donarà peu la sobirania. Alguns partits polítics només volen un canvi de bandera, nosaltres no volem això. La República és una eina, no un objectiu en si mateix. Quan vas guanyant terreny en totes les lluites socials, ja vas pensant en el marc de la sobirania. Necessito autonomia per poder desenvolupar la meva feina de la manera en què crec. Entres en l’estat mental en què penses que res aturarà el compromís que crec en el projecte. Cal una unitat popular que empenyi cap a tot això.
Què creu la CUP que caldria fer, amb l’inici de la legislatura, per fer front a la crisi derivada de la pandèmia de la Covid?
Posar la sanitat privada al servei de la pública, sense cap mena de contraprestació. Tenim ara milers de llits a la sanitat privada que estiguin al servei de la pública. Necessitem engegar una farmacèutica pública que no estigui al servei del lucre i el negoci, pel que fa als medicaments i altres productes farmacològics. Necessitem dotar de recursos a la sanitat primària, perquè sigui la porta d’entrada de la sanitat pública amb condicions i garanties. Hi ha coses que, amb voluntat política, es poden fer ja. No és qüestió de competències ni de recursos. Per fer tot això, s’ha de començar un procés de reforma fiscal que permeti redistribuir els ingressos de la Generalitat.
Què pensa quan escolta alguns sectors de l’independentisme que es refereixen a Catalunya com una colònia de l’Estat espanyol?
És dolorós. A mi, com a filla d’excolònia, m’és dolorós. Posa de manifest com n’és d’important, la interseccionalitat, a l’hora d’analitzar les relacions entre persones, col·lectius, societats, etc. És clar que Catalunya, com a país, és un territori que ha estat oprimit durant molts anys per l’Estat espanyol. L’Estat espanyol té aquesta lògica colonial, però no només amb Catalunya. La té amb totes les colònies -colònies reals- que ha tingut en tota la seva història. Per què és dolorós? Perquè quan fem això el que estem evitant és l’autocrítica que necessita Catalunya vers el seu paper en la colonialitat. Tenim una economia i una societat catalana basada en l’explotació i el colonialisme del qual Catalunya va formar part. No podem amagar-ho sota la catifa. Tenim casos com Banyoles, on fins a l’any 2000 -i després de molta lluita- no van treure del museu una persona negra dissecada. Fa vint anys d’això! Algunes vam anar a la manifestació mentre les persones del poble ens tiraven bananes quan marxàvem. A Barcelona tenim el Parc de la Ciutadella, les instal·lacions del carrer Pelai… Allà sembla que no ha passat res, però hi havia zoològics humans fins a l’any 1925. Tota aquesta reparació que cal fer, quan parlem de Catalunya com a colònia, el que fem és eliminar-la. No és que Catalunya sigui una colònia, sinó que l’Estat espanyol tracta Catalunya d’una manera colonial. És diferent. L’Estat espanyol, en general, tracta les coses d’aquesta manera. Té una mentalitat molt imperial.