Els resultats de les eleccions del 14 de febrer han deixat molts titulars. Des que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha estat la formació guanyadora, fins que el bloc independentista supera àmpliament la majoria absoluta i el 50% dels vots. El que crida més l’atenció, sens dubte, és que l’extrema dreta entra amb força a la cambra catalana. Vox ha aconseguit un total d’11 diputats i s’ha configurat com la quarta força parlamentària i la segona de l’àmbit estatal. A la pràctica, Vox es configurarà amb un grup parlamentari propi i estarà en igualtat de condicions amb la resta de formacions. Els temps d’intervenció seran els mateixos que els altres partits amb grup propi i tindran llibertat per participar en les diferents comissions d’investigació.
Arribats a aquest punt, als mitjans se’ls presenta un nou repte professional: informar sobre l’extrema dreta parlamentària a Catalunya. Malgrat que aquest debat ja hagi estat latent durant la campanya electoral, la qüestió arriba al seu punt àlgid amb l’entrada d’una desena de diputats a la cambra catalana. Albert Mercadé, periodista a Catalunya Ràdio i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), es mostra partidari de cobrir-la “fent periodisme”. És a dir, “no convertir-nos en un simple altaveu de la seva propaganda, sinó confrontar-la i desmuntar-la amb dades, arguments i rigor”. En aquest sentit, expressa que l’obligació dels professionals de la comunicació hauria de ser “donar elements a la gent per adonar-se que el feixisme pretén aprofitar-se de la ràbia, la frustració i la desafecció de la gent per escampar l’odi i la demagògia”.
La Gemma Aguilera és periodista al diari El Món, en el qual segueix en primera línia la política catalana. Des del seu punt de vista, la cobertura mediàtica no ha d’estar enfocada en les seves propostes polítiques “perquè estan fora de l’àmbit democràtic”. Així doncs, no és partidària d’informar sobre les propostes que facin arribar a Parlament. “Ja sabem que no s’ajustaran al marc democràtic ni a les regles del joc en les quals ens movem a Catalunya”, expressa. En general, opina que en lloc de “donar-los veu perquè puguin esplaiar-se i fer arribar el seu missatge”, s’ha de denunciar. “No se’ls ha de combatre informant, sinó denunciant”, matisa Aguilera. La cobertura dependrà en primer lloc de la línia de cada mitjà de comunicació. En el cas d’El Món, mitjà partidari de la independència de Catalunya, es dona cobertura a tots els partits polítics que conviuen en la cambra, sigui del color que sigui. Aquesta vegada, però, “VOX no entrarà per fer política. Entrarà per destruir la política i la convivència. No podem ser un altaveu d’aquest intent”, expressa.
En Xavier Rius és periodista freelance especialitzat en moviments d’extrema dreta. Col·labora a El Periódico, El Punt Avui i Nació Digital amb articles d’opinió i informació. En conversa amb EL TEMPS, explica que “si l’extrema dreta està en les institucions, intervé en el ple del Parlament i el vot dels seus parlamentaris farà que una proposta s’aprovi o es rebutgi, lamentablement n’hauràs de parlar”. Un dels casos més recents és el dels fons europeus, quan amb l’abstenció de VOX es va poder aprovar el decret del govern espanyol. Per Rius, tot i que en les peces informatives no hi ha d’aparèixer opinió, “sí que a vegades convé que en la peça s’esclareixin les mentides”, amb una columna d’anàlisi al costat de l’article, si parlem d’un mitjà de premsa escrita.
En un diàleg sobre el paper dels mitjans de comunicació en l’aparició i l’ascens de l’extrema dreta organitzat per l’Oficina de Drets Civils i Polítics, Neus Tomàs, directora adjunta d’ElDiario.es, manifestava que “els mitjans influeixen en el tractament i l’evolució d’aquests moviments”, tot i que no són els únics responsables d’aquest auge, ja que en l’àmbit català, per exemple, l’efecte de l’independentisme també ha influït molt. “No hi ha una recepta infal·lible per part dels mitjans. No és tant si els has d’eliminar dels teus informatius, sinó quin tipus d’informació fas d’aquests partits”, comentava Tomàs. En aquest sentit, feia esment al fet que parlar d’ells i “assimilar-los en determinats escenaris com poden ser taules rodones o debats amb altres partits democràtics” els beneficia. En el diàleg també va expressar que els mitjans tradicionals no són els únics juguen un paper important, sinó també les xarxes socials. “Els anem molt bé, però no ens necessiten”, reflexionava.
Denunciar per desacreditar els missatges
Els tres periodistes amb els quals ha conversat EL TEMPS coincideixen en el fet que cal ser clars i contundents davant els missatges de l’extrema dreta i s’han de desacreditar. Per Mercadé, el pitjor és comprar el marc en el qual actuen. “Si permetem que marquin l’agenda mediàtica i política, ja han guanyat una part de la partida”, explica. “Hi ha un interès públic sobre si hi ha una islamització de Catalunya o no? Si els immigrants són delinqüents? Sobre si cal expulsar-los? Sobre si cal restringir drets als homosexuals o als diferents?”, es pregunta. “No, no hi és”, es respon a si mateix.
Aguilera insisteix que els periodistes han d’adoptar la funció de denunciar, i “per denunciar has de reconèixer que existeixen”. Tot i reconèixer que VOX estarà moltes vegades en el centre de l’activitat parlamentària “perquè crearà incendis i generarà situacions complicades”, s’haurà d’informar sobre aquests escenaris, “però no donar-los cobertura”, malgrat que alguns mitjans de comunicació destinen minuts i pàgines a expressar els ideals d’aquestes formacions. “Com que la llei permet que partits d’extrema dreta i xenòfobs puguin concórrer en les eleccions, es dona carta blanca als mitjans perquè informin i facin propagada d’aquestes idees”, comenta. En la mateixa línia segueix Mercadé, qui denuncia que molts mitjans “els aprofiten d’esquer per fer espectacle i guanyar audiència”. Unes pràctiques que es produeixen tant a l’Estat espanyol i Catalunya, “i ja n’estem veient els resultats”.
Per Rius és important combatre les mentides, perquè “si et limites a publicar-ho i no expliques les dades, li pots donar veracitat”. En aquest sentit, lloa el paper que va adoptar la periodista Lídia Heredia durant l’entrevista que va fer al candidat de la presidència de VOX, Ignacio Garriga, a Els Matins de TV3, en què va rebatre en vàries ocasions amb dades missatges falsos que expressava el candidat. En un article que publicava a El Periódico a inicis de febrer, Rius es remuntava en l’exemple d’Heredia per expressar que al feixisme “se’l para no pactant amb ell i, sobretot, amb xifres i arguments”. No obstant això, Rius també denuncia que “hi ha molts digitals que donen suport a Vox i els agrada la crispació, com ara ‘Estado de Alarma’”, en què hi participen periodistes com Javier Negre o Cristina Seguí. “Saben que lamentablement molta gent creu en les conspiracions i fake news”, conclou.
Cobrir l’extrema dreta, una feina cara i perillosa
Si en les facultats de comunicació expliquen que la informació com a tal ja és cara, la de l’extrema dreta ho és més i a vegades posa en perill els periodistes. En primer lloc, perquè requereix més temps si el que es vol és verificar les dades que es difonen des d’aquestes formacions. I, per altra banda, perquè els periodistes s’enfronten a amenaces i coaccions. En aquest sentit, Aguilera denuncia que un dels seus companys d’El Món, el fotoperiodista Jordi Borràs, ha estat coaccionat, perseguit o amenaçat de mort pel simple fet d’informar sobre l’extrema dreta. “Aquesta gent no va de broma. Denunciar l’extrema dreta és una feina complicada i moltes vegades et poses en risc a tu mateix o al teu mitjà”, comenta.
En la campanya electoral, diferents mitjans van destinar equips de professionals de la informació per tal de verificar els missatges que es difonien des dels partits, com és el cas de Verificat (i que fa uns mesos en vam parlar a EL TEMPS), Newtral o Planta Baixa de TV3. Mercadé es mostra esperançat que arran del creixement de l’extrema dreta, els mitjans optaran cada vegada més a invertir en departament de fact checking: “tant de bo serveixi perquè tots plegats arribem a grans acords de professió sobre com afrontar el problema de l’extrema dreta i ens posem a treballar”. Aguilera segueix en la mateixa línia i detalla que els mitjans tenen dues opcions: “silenci absolut o denunciar, que això també té un preu. L’equilibri no és fàcil, però el silenci és pitjor”. “Si en parles, en fas publicitat. I si l’ignores, legitimes les seves mentides. Se’ls ha de replicar i anar sempre molt preparats”, matisa Rius.