Era arquitecte de professió, però la seua poesia no s’assembla en res a un edifici. Per a Joan Margarit no serveix una metàfora poc original sobre una obra aixecada sobre uns pilars sòlids que suporten una bella estructura. Margarit va començar escrivint en castellà, però es va adonar, amb més de quaranta anys, que la veu poètica més sentida li naixia en català. I va rectificar i va canviar de llengua. Però no va deixar mai de traduir les seves obres al castellà. I al cap d’uns anys va tornar a rectificar i va reduir tota la seva obra inicial a uns pocs poemes. I el 2002, amb 64 anys, va escriure Joana —potser la més sentida, després de la mort de la seva filla— i va guanyar-se el públic. I el 2018, ara sí, com a bon arquitecte que era, va estudiar els fonaments de la seva obra per descobrir que, com a bon poeta, no es trobaven ni en la mètrica ni en les formes sinó en la seva infantesa i la seva adolescència: en la manca d’amor i en la visió de la mort i en moltes altres petites coses que va explicar a Per tenir casa cal guanyar la guerra.
La mort hi és present des de ben aviat, a la vida de Margarit. Ho recorda Margarit en aquelles memòries i ho recorda Josep Lluch, el seu editor des del 2000, en declaracions a EL TEMPS. “La mort era important en la seva poesia, perquè el va marcar molt la de la seva germana, que va presenciar de petit i va ser molt dolorosa. A més, després va tenir una primera filla morta al cap de poc de néixer i després la Joana, que va unir a la discapacitat i la vulnerabilitat provocada per la malaltia [síndrome de Rubinstein-Taybi], una mort prematura”.
Malgrat això, i fins a la publicació de Joana (2002), l’amor era el centre de la poesia de Margarit. Josep Lluch explica que, l’any 2000, quan Proa Edicions li va proposar fer una antologia de la seva poesia, Joan Margarit va decidir titular-la Poesia amorosa completa (1980-2000), “perquè, per a ell, tots els poemes, d’una manera o una altra, eren d’amor”. Destaca Lluch que això no volia dir únicament “amor de parella” sinó també amor fraternal, filial, etc.
Paradoxalment, a les seves memòries, el poeta burxava en la seva memòria les raons de la manca d’amor. Margarit pensava que la seva mare, procedent de l’Ametlla de Mar, sempre va arrossegar les “carències afectives fins al seu propi nucli familiar” i no va trobar “mai la manera de mostrar l’amor amb naturalitat”. Per això Margarit es demana si això també l’havia afectat: “Ara em pregunto si no pateixo també aquesta manca de capacitat per expressar l’amor. ¿No respon la meva poesia a aquesta dificultat per transmetre l’afecte? Estimar-se potser no és un acte tan natural com la nostra cultura ens fa suposar”.
Margarit insisteix, a les memòries, que la seva mare no podia fer més: “Jo sempre havia pensat que hi ha una relació directa entre l’amor que et donen i el que t’arriba. Però en reflexionar des de la senectut en la vida de la mare, m’adono que aquest plantejament és simplista i que moltes vegades vaig confondre la seva falta de destresa amb amor. Em va estimar fins al límit sense haver sabut fer-m’ho comprendre. Tots dos vàrem patir per aquest motiu”.
Josep Lluch creu que la infantesa de Margarit el marcà intensament: “Margarit també deia que ell va viure molt ‘a la intempèrie’—per dir-ho amb una locució que a ell li agradava molt—: de petit estava ara aquí i ara allà, perquè la seva residència canviava segons el treball del seu pare, que era arquitecte municipal, ara de Girona, ara de Rubí, ara de Barcelona”. De vegades, afegeix Lluch, “en un any vivia a tres llocs diferents i, a més a més, ara anava amb el pare, ara es quedava amb l’àvia”.
Lluch es posa en el paper de lector de les seues memòries: “Impressiona quan diu ‘Fins als catorze anys pròpiament no vaig conviure amb la meva mare d’una manera regular i continuada’ o quan explica que, en alguns llocs, ja pensaven que no pagava la pena que anés a l’escola”. Per exemple “a Girona”, s’exclama Lluch, “va estar tot un curs sense anar a escola, i, com aquí ja tenia una certa edat, es passava el dia passejant per la Devesa i fent això i allò”. El més impactant, segons Lluch, “és que Margarit deia: ‘Com no tenia amics, no tenia present la meva excepcionalitat”. No trobava a faltar els amics perquè no tenia referents. Ni trobava a faltar tenir una mare a prop perquè ‘tampoc no sabia com vivíem els altres’, deia Margarit”. Lluch creu que, “en aquest cas potser exagera una mica”, però, en tot cas, “allò el va fer tal com era: un home que sabia que s’havia fet molt a ell mateix. Perquè, a més, amb el seu pare, amb qui va conviure poc, tampoc tenia una bona relació”.
Aquestes vivències haurien forjat el caràcter de Margarit, un cert individualisme i la seva desvinculació de generacions i grups però també de capelletes. “Com a poeta —opina Lluch—, crec que també sempre anava a la seva. Tot i això, els poetes de generacions posteriors, com Sebastià Alzamora, Manuel Forcano o Txema Martínez, poden donar compte de la seva generositat”.
Lluch afegeix una anècdota per il·lustrar el concepte d’amistat en Margarit: “Recordo quan la seva filla Alícia li va organitzar una festa sorpresa en fer vuitanta anys i ell —que també li agradava provocar—, va dir amb rotunditat que ell ‘això de l’amistat no he sabut el que era fins ara, que ja soc tan gran, que és una benedicció’. Exagerava i provocava, perquè sabem que ha conservat sempre una forta amistat amb Pere Rovira i Luis García Montero, però hi ha una part de veritat. Va viure els anys que es forma el caràcter com un nano solitari sense amor i ni tan sols sense trobar-ho a faltar”.
L’èxit de Margarit
La poesia de Margarit no ha estat la més lloada pels acadèmics, però ha estat dels poetes més llegits, més venuts. Els seus poemes es conten entre els més musicats i, potser per això, el seu èxit hagi estat probablement el més envejat. “Joana va ser l’esclat de popularitat. Recordo que en Bassas va llegir alguns poemes a Catalunya Ràdio. Això va coincidir amb el fet que la seva poesia va fer un tomb amb aquest llibre i els dos següents (Càlcul d’estructures, de 2005 i Casa de misericòrdia, de 2007). Va ser un tomb cap a una poesia més íntima, probablement, i menys discursiva. També més concentrada, anant a buscar més la intensitat i l’essencialitat expressiva”.
Les raons d’aquesta popularitat les troba Lluch en la relació de dependència que Margarit tenia amb la seva poesia: “Crec que Margarit necessitava la poesia com a persona. No feia poesia com a exercici intel·lectual. La necessitava per ordenar el món i ell mateix. Per ordenar la seva experiència. I el que sol passar amb aquestes obres que surten de la necessitat més íntima és que connecten, probablement, amb un universal”.
Per habilitat, sort o encert a l’hora de respondre les expectatives del lector, Margarit va trobar una fórmula: “Ell necessitava escriure el que molta gent necessitava llegir. Allò que a ell li donava sensació d’ordre i, si es pot dir així, de consol, al lector també li donava una sensació d’ordre i consol”. Potser hi va tenir a veure un tret característic dels seus poemes, segons Lluch: “A diferència d’altres poetes, els poemes del Margarit no són mai previsibles. Tenen aquesta provocació final, aquesta sorpresa final que sacseja una mica, aquest sentit comú sorprenent (diguem-ho així). Crec que això ha fet que Margarit connectés amb molta gent; gent que se sabia de memòria els seus poemes —això ho he vist en molta gent que, probablement, no llegeix poesia habitualment”.
Aquest èxit, explica Lluch, va més enllà del Principat i de l’àrea lingüística catalana: “L’èxit és aquí i a tot arreu. A la Península, per exemple a Andalusia, on tenen més tradició de cuidar la poesia, si anava Margarit omplia auditoris amb instituts i la seva poesia la treballaven la setmana abans... I això que allà no el coneixen. Però la connexió amb l’autor és forta. I a Anglaterra i França. És un poeta molt traduït i al marge de l’acadèmia. I connecta molt amb els lectors de Martí i Pol i fins i tot, amb alguns llibres d’Espriu”.
Joan Margarit va beure sempre de fonts que no eren les que regaven la poesia catalana del seu temps. “Era més lector de Neruda i de la poesia de l’experiència anglosaxona, la que ve de Thomas Hardy. El que no l’interessava era la poesia francesa més formalista, que és la que connecta amb les avantguardes”.
Lluch reconeix que, “des del punt de vista tècnic i formal és possible que Margarit no sigui dels poetes més interessants” i creu que “és possible que això faci que, dintre del món acadèmic, no sigui dels poetes més ben valorats”, però Lluch adverteix que ignorar-lo és un gran error: “Crec que cada poema del Margarit té, per a ell, una raó de ser i, per als lectors, també. I això és una cosa que hauria de fer pensar el món acadèmic, també”.
Es fa difícil escatir si Margarit ha influït en alguna generació de poetes posterior, com la que Lluch esmentava a l’hora de parlar d’amistat, la generació de Manuel Forcano, Sebastià Alzamora i Txema Martínez. Lluch no vol ser categòric. “El cert és que aquests poetes no posen l’accent en el formalisme i a més tenien relació personal amb ell”.
El fet que Margarit descarti els formalistes francesos no vol dir que no fos curós amb la seva poesia. I que no busqués els fonaments de la seva mètrica. Ho feia, a Per tenir casa cal guanyar la guerra, quan recordava el seu mestre de Rubí, el senyor Bartomeu Grimalt: “Ell m’ensenyarà les taules de multiplicar, cantades en comú i en veu alta. L’escriptura, també en castellà, és clar: ens disposa en semicercle davant de la pissarra, on ell escriu una paraula, posem maquina, sempre sense accent, i ens fa cantar-la marcant les síl·labes amb tots els accents possibles: má-qui-na, ma-quí-na, ma-qui-ná. Això m’hipnotitza. És una manera d’entrar profundament en la divisió sil·làbica i en la música de les paraules que m’estructura la ment i la prepara per comprendre, molts anys més tard, la mètrica”.
Fins a l’últim moment, Margarit va estar treballant pel que serà el seu últim poemari, Animal de bosc, del qual s’avança un poema (vegeu requadre) titulat “La casa”, un altre cop la poesia i l’arquitectura. El llibre inèdit que, segons Lluch tornar a parlar de la mort, “però aquest cop de la seva mort”. Arribarà a les llibreries cap a l’11 de maig, el dia del seu aniversari. Hauria fet 83 anys.