Frederica Montseny va ser la primera dona que ocupà una cartera ministerial en la història d’Espanya: ministra de Sanitat i Assistència Social des del novembre de 1936 a maig del 1937. Ella, junt amb tres destacats anarquistes catalans més, protagonitzà, doncs, el que es coneix com el “governamentalisme” àcrata de guerra. Els principals comitès de la CNT-FAI i també els grups anarquistes més influents decidiren oferir-li el càrrec a Frederica perquè, malgrat la seva joventut, gaudia d’un reconegut prestigi. Tot i això, no l’havia fet a les trinxeres de les lluites socials i sindicals pròpiament dites; i sí, pel contrari, glossant-les, ploma en mà, des de les més destacades capçaleres periodístiques àcrates i, així mateix, a les gires de propaganda que havien portat la seva veu i el seu gest decidit per terres de tot Espanya. Quan el “governamentalisme” anarquista va ser un fet, va decidir entrar al govern com a resposta excepcional a les demandes que l’evolució dels fets adreçà als llibertaris. Tant a causa de la política de la rereguarda catalana com de la capital de l’estat, no era estrany que nomenessin algú que exercia el periodisme o l’ús de la ploma, perquè, per regla general, gairebé tots els dirigents àcrates practicaren alguna forma d’escriptura com a lletraferits conspicus que eren. I un, una, dels més prestigiosos era ja aleshores Frederica Montseny.
La formació. Frederica aprengué l’ofici com un exercici militant a casa seva, prop dels seus pares, però va aconseguir superar aviat, el 1931, el marc domèstic. Es relacionà amb els sindicats únics de la CNT, en concret el de professions liberals, i amb la redacció de Solidaridad Obrera, i entrà amb contacte amb els anomenats “los Solidarios”, Durruti i Ascaso principalment. Aviat destacà en un món en el qual a les dones que es bellugaven pels sindicats únics de la CNT els resultava molt difícil sobresortir. Filla dels destacats anarquistes Teresa Mañé i Joan Montseny, tots dos més coneguts pels pseudònims Soledad Gustavo i Federico Urales amb què més habitualment signaven, Frederica va créixer en un ambient familiar que era alhora “grup àcrata d’afinitat” i “falansteri familiar” perquè combinava el publicisme de les idees i les Edicions de La Revista Blanca amb una granja de conills i amb l’hort familiar. Activitats cap a les quals els seus pares deien sentir prelidecció i a les quals estaven, a més, abocats per tal de fer front a la supervivència familiar i a les despeses de l’edició. “Afeccionat a les lletres i a la agricultura”, deia pomposament el paper de carta que el 1915 utilitzava Federico Urales.
La mestra de Frederica va ser la seva mare mateixa i la seva universitat les tertúlies a casa seva o a la dels amics que freqüentava en companyia del seu pare. O, fins i tot, el quiosc de llibres vells que regentava el seu coreligionari anarquista Hermós Plaja a les Drassanes barcelonines, prop del port i al costat del que avui s’anomena el barri del Raval. També va fer la jove Frederica algun pas molt esporàdic pels bars i cafès on paraven els sindicalistes catalans amb què el seu pare mantenia sèries diferències. Animada per l’exemple familiar –pare i mare s’havien dedicat sempre i, molt especialment, des del procés de Montjuïc, a la divulgació de les idees–, Frederica començà a escriure quan encara era una adolescent. Els primers textos, els del 1920, els destruí immediatament. Però deixà que la novel·leta Horas trágicas tingués millor destí i la publicà el 1922 a “La Novela Roja”, una col·lecció que sortia a Madrid. A l’any següent, el 1923, sortiren a Barcelona els seus primers escrits periodístics: un d’esporàdic a Solidaridad Obrera, el diari oficial de la CNT catalana, i d’altres, més regulars, a La Revista Blanca, la publicació que havien tret els seus pares a Madrid els anys 1898-1905 i que aquell mateix any 1923 reprengueren, en la seva segona etapa, aquest cop a Barcelona.
Periodista i escriptora. A La Revista Blanca Frederica manifestà des del mateix 1924 una clara prelidecció pels temes d’actualitat femenina: la glossa de la situació de les dones a la república turca de Kemal Attatürk, o dels rumors que acompanyaren la possibilitat, no realitzada llavors, que la laborista anglesa Margaret Bondfiel, secretària de la Secció Femenina dels sindicats anglesos, ocupés la cartera d’Higiene al Govern laborista format aquell mateix any (va ser ministra de Treball en l’executiu que va presidir McDonald el 1929). Els treballs publicats li serviren per a manifestar les seves personals distàncies respecte als moviments feministes que ella jutjava per una doble mesura: el condemnable del sufragisme i el de l’apoliticisme anarquista que sempre defensà. La conseqüència estava cantada: segons Frederica, un abisme separava les dones “que [volien] governar” i les que, com ella, no volien accedir a cap mena de poder polític i el rebutjaven obertament.
Menys incidentals, però igualment presidits per les idees anarquistes, foren el seus comentaris literaris. Sempre es manifestà lectora impenitent. Guiada per l’enèrgica voluntat pedagògica de la seva mare, va rebre també les influències del pare –que era el que sortia regularment de casa (havia treballat a la redacció d’El Liberal) i estava més en contacte amb les novetats editorials, això sí, en cercles ideològicament propers –es transformà en comentarista de llibres i s’encarregà, no en solitari, de la secció literària de La Revista Blanca. Es fixà en els futuristes italians; però també en Anatole France, en Gina Lombroso –la filla de Cesare Lombroso, el conegut fundador de l’antropologia criminal italiana–, o en Santiago Valentía Camp –el sociòleg republicà radical–, entre molts més. Els uns formaven part de les referències del panorama intel·lectual a la Catalunya de les darreries del XIX i altres eren molt característics del món del lliurepensament i el pacifisme internacional del període de les entreguerres mundials –Romain Rolland, Víctor Margueritte, Arístide Briand i el romanès Eugen Relgis–. També mostrà de diverses maneres –les cites, els personatges i les referències que ací i allà trobem en els seus escrits–, que coneixia a bastament les obres del modernisme de tombant de segle que tant havien influït els anarquistes catalans i molt especialment les d’Ibsen, però també les d’escriptors francesos com, per exemple, el ja esmentat Romain Rolland i molt especialment el seu monumental Jean- Christophe, que feia somniar a una de les seves protagonistes en un societat amb un funcionament semblant al d’un harmònic conjunt simfònic.
La dona com a tema. Les habituals col·laboracions quinzenals a La Revista Blanca no allunyaren Frederica Montseny de la seva primerenca afecció pels relats. El 1925 publicà La victoria (1925), seguida de la seva segona part, El hijo de Clara (1927), i un any més tard, per La Indomable (1928), totes tres les més llargues de tota la seva prolífica producció. Des del 1924 començà a escriure així mateix novel·letes curtes per “La Novela Ideal”, la col·lecció també familiar que, en format i contingut, tant s’assemblava, encara que en modulació àcrata, als relats curts i novel·les roses que proliferaven a fi d’emular l’èxit d’“El cuento semanal” (1907-1912), editat a Madrid per Eduardo Zamacois. Les vendes van situar la col·lecció al darrere mateix de “Los contemporáneos” (1909-1926), també de Madrid que des del seu inici editava Zamacois quan aquest va deixar “El cuento semanal”. Com que als Montseny els hi va anar bé, el 1929-1930 van treure una segona col·lecció, “La Novela Libre”, en la qual també va escriure Frederica. A les novel·les curtes i també a les més llargues, totes elles representatives del que els francesos anomenen infralittèrature, Frederica tractà de manera insistent el tema de la dona, d’altra banda molt present als seus articles. De fet, entre els articles i les narracions novel·lades aconseguí establir un cicle sobre “feminisme”, un tema que després, en el període republicà, abandonà pel de la política i l’anarcosindicalisme.
Les claus que expliquen el contingut de La Victoria, El hijo de Clara y La Indomable són nombroses. La tercera novel·la esmentada és clarament autobiogràfica i constitueix, de fet, un guió per a la primera etapa de les memòries que publicà el 1987, mentre que les dues primeres tenen un clar regust personalitzat, de tal forma que totes tres es transformen en un exemple de la significació que el relat en primera persona té com a afirmació de gènere dins la novel·lística femenina contemporània. Cal relacionar- les, per altra banda, amb la moda de les dones desimboltes i de costums alliberats que seguien d’alguna manera el model de les flappers americanes i de les garçonnes franceses dels “feliços anys vint”. Però, tot i que Frederica va admetre aquestes darreres influències, va ser una influència negativa, com a tal reconeguda al pròleg que va escriure per a la tercera edició de La Victoria (1930), a fi de respondre a les invectives de tots els qui havien considerat provocatiu el seu model de dona lliure i independent. Si de cas, Frederica volia reivindicar una garçonne llibertària, neta de les influències que considerava burgeses i detestables per tant.
També hi havia en Frederica una profunda animadversió respecte a José María Vargas Vila, l’escriptor colombià, poc convencional i molt bohemi a la seva joventut quan havia estat conspirador polític perseguit. Llarg temps exiliat, mantigué una bona amistat amb el cubà José Martí i actives relacions amb Malatesta, l’anarquista italià que –segons deien els rumors– de vegades rebé el seu ajut. Vivia Vargas llavors a Barcelona, en una torre del barri de Sant Gervasi, talaia des de la qual vigilava la reeixida publicació per l’editorial Sopena de les seves obres completes. Frederica manifestà un anti-“vargas-vilisme” molt actiu i militant fins i tot abans de començar a escriure el cicle que formen les novel·les comentades ací. Va ser ella mateixa qui fonamentà el menyspreu en el fet que els anarquistes llegien els llibres de Vargas –digué que “no hi havia biblioteca anarquista, ni lector àcrata” que no comptés amb algun títol d’aquest autor– els quals transmetien el decadentisme simbolista de les seves representacions i dels seus personatges femenins que reflectien una valoració segons la qual les dones eren i continuarien sent mers objectes de plaer sexual.
El comú denominador de les novel·les de Frederica era la reivindicació de la maternitat. “Dona sense fills és arbre sense fruits, rosal sense rosa”, afirmà sense embuts. Però la maternitat com a màxima expressió d’una diferència femenina, conscientment acceptada. No com a conseqüència d’una relació estable entre home i dona, ja que l’amor, com qualsevol altre sentiment, sols s’alimenta d’un mateix i els convencionalismes socials l’únic que fan és assegurar la submissió femenina. Més que l’amor lliure anarquista, el que Frederica defensava era una maternitat assumida en solitari per les dones lliures i conscients dels seus deures socials respecte la promoció d’una societat igualitària en termes de gènere. Afirmacions com aquesta desagradaren als anarquistes i La Revista Blanca es transformà en la tribuna per al debat: Frederica es va defensar una i altra vegada en nom de l’anarquisme individualista i d’una afirmació femenina que ella mantingué allunyada del feminisme no àcrata, que sempre equiparà al sufragisme polític. El gener del 1931 emprengué la família Montseny l’aventura d’una nova publicació periòdica, el setmanari El Luchador (1931-1933) i de nou va ser la ploma de Frederica un dels puntals quotidians. Potser per això abandonà les novel·les més llargues, no així les més curtes. El fet és que es transformà en comentarista dels esdeveniments polítics que marcaren el pas de la “dictablanda” de Primo al Govern de l’almirall Aznar i, després de les eleccions del 14 d’abril, a la proclamació de la segona República. També va escriure per a Solidaridad Obrera, el portaveu diari de la Regional de la CNT catalana, i per a Tierra y Libertad, el periòdic de la Federació Anarquista Ibèrica –la FAI–. Com que els Montseny s’enfrontaren des d’El Luchador als sectors més moderats de l’anarcosindicalisme català –els famosos “trentistes” que, encapçalats per Peiró i Pestaña, signaren el manifest contra l’insurreccionalisme dels més radicals que sempre s’ha identificat amb la FAI–, El Luchador fou sovint considerat com a portaveu de la FAI. No ho va ser i Frederica conservà la seva independència respecte a l’organització dels grups de l’afinitat llibertària fins a l’inici de la Guerra Civil.
Propaganda, república i guerra. El període de la República va ser intens per a Frederica. Continuà escrivint i s’inicià com a propagandista en gires per diversos indrets de l’estat espanyol. Va anar a Andalusia, però també viatjà pels indrets on els anarcosindicalistes eren minoritaris i més patien, per tant, la competència dels socialistes. L’objectiu era fer una tasca enfortidora que assegurés a la CNT l’estructura territorial necessària per assolir, com a mínim, una “república sindical” no solament burgesa i, en cas de fer-se realitat les seves aspiracions més veritables, el comunisme llibertari com a horitzó ulterior. Els desplaçaments foren nombrosos i ni el naixement de la seva primera filla els va interrompre.
El 1935 Frederica hagué de responsabilitzar- se de les edicions familiars en substitució de Joan Montseny, el seu pare –la mare es cuidava de l’administració–. Federico Urales havia tingut un tifus el 1934 i el 1935 patí un nou entrebanc de salut que l’apartà de la feina quotidiana. Frederica tirà llavors endavant les edicions que treien des de feia temps –La Revista Blanca i les novel·letes “ideals i lliures”–; i, a més, n’inicià una de nova, els fulletons d’“El Mundo al Día”, en què va tractar de reflectir els gustos d’una dona jove que, atenta a l’evolució de la societat de masses i dels mitjans de comunicació, s’obria vers nous temes: un jovençall Josep Peirats publicà aquí un text sobre el cinema, un mitjà “avantguardista” pel qual sentien més predilecció tots els grups d’anarquistes joves que ja estaven un xic tips de les vetllades teatrals tardomodernistes que tant agradaven als de la generació de l’Urales.
Com és sabut, la Guerra Civil marcà una divisòria en la trajectòria de l’apoliticisme anarquista i, en concret, en la militància de Frederica Montseny, qui acceptà el Ministeri de Sanitat i Assistència Social. L’anada a Madrid i, després, a València, així com la càrrega que suposa el poder no interrompiren la col·laboració de Frederica amb els periòdics anarquistes. Ella i la seva família havien tancat l’edició de La Revista Blanca l’estiu del mateix 1936 però va continuar escrivint per a la Solidaridad Obrera. També col·laborava activament amb les oficines de premsa i propaganda de CNT-FAI, en la promoció del discurs de “disciplina” amb què els principals comitès i publicacions anarquistes tractaren de donar suport al “governamentalisme” i d’eradicar les accions “incontrolades”. Quan deixà el ministeri es va ocupar de la secció de propaganda al comitè peninsular de la FAI, primer a València i després a Barcelona. Tampoc deixà d’escriure per als periòdics anarquistes a l’exili, quan estabilitzà la residència de la seva família a Tolosa del Llenguadoc.
Des de la seva joventut, havia viscut la militància com una dedicació a la propaganda i al mon de l’edició anarquista i, sens dubte, va ser aquest fet el que li va fer reconèixer el juny de 1937 a València, llavors capital de la República, que “taquigrafia i mecanografia” havien estat els seus únics títols i el periodisme la professió que sempre va exercir amb una mai dissimulada aspiració de canvi social i polític.