-Han rescatat la figura de Frederica Montseny en un moment en què no se celebra cap efemèride sobre la militant de la CNT. Per què ho fan?
-Des de fa molt de temps, i també amb la productora Míriam Porté, de Distinto Films, intentem recuperar figures femenines que han estat importants al llarg de la història d’aquest país, siguin del color polític que siguin. Això de la ideologia té igual. El que cal és donar-les visibilitat perquè la gent jove tingui referents, que les noies vegin la capacitat de lideratge que han tingut moltes dones i que els nois respectin la figura de les dones per acabar amb el masclisme. Ja es va fer amb Clara Campoamor (1888-1972), amb Concepción Arenal(1820-1893)... Crec que és una qüestió de justícia històrica que es facin pel·lícules sobre aquestes dones i que estiguin als llibres de text. Són figures importants que passen desapercebudes, que no acostumen a tenir plaques ni monuments i que s’han de recuperar.
-Frederica Montseny va ser una referent en termes feministes, en termes estrictament polítics –vinculada a l’anarquisme–, també en termes de poder –va ser la primera ministra d’Europa–... En quin de tots aquests vessants va destacar més, segons vostè?
-Més enllà d’això, el que cal és donar visibilitat a totes aquestes dones que han tingut capacitat de lideratge. És pel que estem lluitant avui: perquè hi hagi més dones a la política i prenent decisions. Independentment del seu color polític, cal que les dones formin part de la història. Jo intento ser molt objectiva amb això. La meva opinió no importa. L’única persona que mereix visibilitat en aquesta història és la Frederica Montseny. I jo he intentat ser súper respectuosa.
-En la pel·lícula es destaquen molt les contradiccions que va haver d’afrontar Montseny, que criticava la República perquè no suposava cap canvi en la vida dels obrers, però va acabar formant-ne part del Govern. I ho va fer sent anarquista, quan el Govern de la República perseguia els anarquistes.
-La pel·lícula és molt actual. Això, políticament, ho podem trobar avui. Aquesta dona va haver de patir molt davant aquella decisió tan complicada. Els seus companys anarquistes la van tractar com a traïdora. Havia de ser molt complicat anar contra els seus ideals polítics. Però, tal com deia ella, llavors l’únic enemic era Franco. Calia una unió i lluitar conjuntament. Lluitar per separat conduïa al fracàs.
-Diu que aquell dilema té paral·lelismes amb la situació política actual. A què es refereix?
-El fet que la gent d’Unides Podem estigui al Govern és la prova que la història es repeteix moltes vegades.
-Montseny va ser la primera ministra de l’Estat i d’Europa. Fins a quin punt el seu paper va ser determinant? S’hi va estar pocs mesos, i en una situació molt delicada, en plena guerra.
-Ella va tenir molt bones idees. Només hi va estar sis mesos i no li va donar molt de temps. Però tal com deia la metgessa Mercedes Maestre (1904-1989), «nosaltres ja hem sembrat, altres ho recolliran». La primera llei per l’avortament la va fer ella, per exemple. Ho va intentar, però no va poder anar massa lluny. Crec que és més important el que va significar Montseny pel fet d’arribar a ser ministra que allò que realment va poder fer des del seu càrrec.
-També és curiós el fet que Montseny fera de nexe d’unió entre comunistes, anarquistes i Generalitat. I va aconseguir consensos que, tot i ser parcials, semblaven impossibles.
-Aquesta dona el que tenia, sobretot, era una capacitat oratòria impressionant. Quan veus fotos d’ella parlant en una plaça de toros absolutament plena te n’adones. Ella arribava a convèncer tothom. Sí que és veritat que impressiona el fet que arribés a posar d’acord totes les forces polítiques d’esquerres en aquell moment. També pel fet que el president del Govern espanyol, Francisco Largo Caballero (1869-1946), que en aquell moment era un clar enemic dels anarquistes, com deia Montseny, era alhora «el més semblant a un amic que podem tenir». Montseny tenia clar que calia estar per sobre dels ideals i de tot. Això, sacrificar els ideals per tot el país i convèncer els teus d’aquesta necessitat, només era capaç de fer-ho una líder com ella.
-Però per a bona part dels seus va acabar sent una traïdora.
-Exacte. Quan pensem que Barcelona i Catalunya van ser els llocs en el món on l’anarquisme més va triomfar, ens adonem que és normal que percebessin com una derrota el fet d’arraconar la lluita anarquista per vèncer Franco. Això implicava deixar de banda els ideals. Hi va haver una última xerrada al Teatre Olímpia on tothom la va titllar de traïdora. Però ella, amb les seves paraules, va aconseguir que tots els seus companys l’entenguessin. I va acabar sent aplaudida.
-Des de França no van concedir l’extradició de Montseny a l’Espanya franquista. Hi ha un fil conductor amb l’actualitat?
-No t’ho sabria dir. Això són opinions polítiques i no estic capacitada per opinar.
-D’altra banda, al film, en els crèdits, s’assenyala l’escassa representació institucional que hi va haver en el soterrar de Montseny i el gran nombre de gent que va acomiadar Largo Caballero a l’exili francès, als anys quaranta, en un context molt més complicat que el de la mort de Montseny, ja als noranta.
-Aquesta és una nota final que serveix perquè tothom vegi que, tot i haver estat una figura tan important, pel fet de ser dona ningú no la coneixia. Això ens ha passat sempre a les dones en general. Per això cal fer pel·lícules, perquè aquestes figures arribin al gran públic. Quan hi va haver el debat sobre si calia traure o no la placa que recordava Francisco Largo Caballero a Madrid, nosaltres rèiem dient que aquestes discussions mai no es farien sobre les dones, perquè no en tenen, de plaques. I per tant, no li les podran treure.
-A la pel·lícula, de Frederica Montseny només es rescata el seu paper durant la guerra i l’exili, però no el dels anys anteriors, que també va ser molt important. Hi va haver debat sobre si rescatar o no episodis biogràfics anteriors?
-No. Vam intentar agafar només el moment reflectit, quan ja era una gran oradora. El que ens interessava era reflectir el seu lideratge, i el moment polític més rellevant és aquest en què Montseny, una dona anarquista, arriba al poder.
-Per últim, aquesta pel·lícula compta també amb la col·laboració d’À Punt i IB3. Les coproduccions van creixent. Hi ha un bon marc de treball conjunt entre les televisions públiques del domini lingüístic?
-Sí. La veritat és que ens ha anat molt bé. L’únic que ens ha entrebancat ha sigut la COVID-19. El que canvia amb aquestes coproduccions és que cal repartir papers: s’han de fer rodatges a València, el repartiment d’actors també ha de ser interterritorial... Hi ha moltes quotes. Però escollir entre un ventall de gent tan ampli a tot arreu sempre serveix per fer bones pel·lícules.
