L’any 1991 l'URSS -Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, creada el 1922- es va anar esvaint fins que el 26 de desembre d’aquell any s’oficialitzà la desaparició del gran enemic dels Estats Units i del món lliure i capitalista. Abans, però, durant tot el 1991 s’anaren esdevenint fets que posaren l’enorme estructura política comunista en direcció cap a l'inexorable implosió. En realitat la decadència del sistema soviètic venia d’abans. El nou líder del país des de 1985, Mikhaïl Gorbatxov, intentava contrarestar-la a base d’una nova forma d’actuar des del poder, mitjançant l’obertura política - perestroika – i la transparència -glàsnot – però entre l’enemistat que li professaven els adversaris interns i la terrible situació econòmica, així com les pròpies errades, la seva posició a finals de 1990 era dèbil en extrem. En aquest context imaginà que un referèndum podria legitimar la seva visió d’una futura URSS molt més oberta. El convocà per al 17 de març de 1991. Era la primera vegada que la dictadura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), el partit únic, donava veu als ciutadans. El líder guanyà la consulta amb rotunditat. Tanmateix no li serví de res. Ni a l'URSS ni a ell.
El referèndum inútil. D’ençà mitjan dècada dels anys vuitanta del segle XX l'URSS havia palesat la seva incapacitat de competir amb l’altra gran super potència, els Estats Units. La seva economia centralitzada patia una situació límit, bona part del poder militar soviètic estava desfasat respecte al del seu enemic, les tensions polítiques domèstiques creixien exponencialment,igual que ho feien les territorials, i, entre d’altres raons, el nou secretari general del PCUS des de 1985 i president de l’URSS des de 1988, Mikhaïl Gorbatxov, havia obert la porta a reformes polítiques que inocularen en bona part de la població i les elits governamentals de les repúbliques el desig de llibertats individuals i nacionals que feien molt difícil contenir-les entre els marges del moderat reformisme de Gorbatxov, alhora que aixecaven l'oposició dels sector més immobilistes.
En aquell context el febrer de 1988 el Soviet -o poder local – de la regió de Nagorno Karabakh declarà formalment la seva intenció d’unir-se a Armènia, cosa que provocà el primer conflicte territorial seriós tant amb l’autoritat central de l’URSS com amb la república d’Azerbaidjan, de la qual feia part. El que en d’altres circumstàncies hagués estat esclafat per l’Exèrcit Roig sense contemplacions es convertí en exemple per a d’altres nacions oprimides pel jou comunista centralitzat. El 15 de maig del mateix any, el poder militar rep un cop polític i anímic devastador: després de vuit anys d’ocupació d’Afganistan, es veié obligat a iniciar la retirada, vençut, que durà fins el febrer de l’any següent. El novembre de 1988 Estònia es declarà sobirana i a pesar de la violència militar central, les autoritats nacionalistes seguiren perseguint l’objectiu de la independència. Enmig de tensions territorials creixents, el febrer de 1990 el Comitè Central del PCUS acceptà la proposta del secretari general Gorbaxotv de «renunciar al monopoli» del poder polític, en una declaració insòlita que, no obstant, aviat fou poca cosa per a les ànsies dels grups pro democràcia que a la república de Rússia -la més important del país - liderava el futur líder -que, de fet, acabà amb l'URSS i la carrera política de Gorbatxov- Borís Ieltsin. No havia passat ni un mes quan l’11 de març el Soviet de Lituània declarava formalment la restauració de la seva independència. El 30 del mateix mes, el Tribunal Suprem d’Estònia declarà il·legal el poder soviètic en el seu territori. El 4 de maig Letònia proclamà la independència...
El poder comunista tradicional no acceptava tot aquell estat de coses i, sobretot, odiava que el líder soviètic no volgués imposar a sang i foc la presència del poder central atots els racons del país. Al llarg de 1990 sovintejaren rumors de cops d’estat per provocar una involució política i el restabliment de la força com a norma d’unió de l’imperi roig. Més encara va créixer el temor quan el 20 de desembre de 1990, el ministre d’Afers Exteriors, Eduard Shevardnadze, dimití, després de cinc anys en el càrrec, al mateix temps que anunciava que «s’acosta una dictadura».
El 13 de gener de 1991 moriren 14 manifestants lituans quan intentaven impedir l’assalt a la televisió de les tropes soviètiques. Un episodi que féu créixer la idea que el líder, Gorbatxov, podria no estar controlant del tot importants àrees del poder central soviètic, en especial relacionades amb els serveis d’intel·ligència -el famós KGB – i l’esfera militar. Cada cop estava més dèbil, el president del país. No passava dia sense que un seriós ensurt fes trontollar el seu programa de reformes que s’entestava en portar a terme entre l’oposició dels sectors més intransigents, que ho veien com una traïció, i els demòcrates, que el trobaven massa moderat.
En aquell context, Gorbatxov, amb el suport dels cada cop més escassos aliats que tenia en la cúpula del poder soviètic, convocà un referèndum per al 17 de març de 1991 amb la idea de dotar la seva presidència d’una legitimitat democràtica que l’enfortís i li permetés mantenir-se en el poder per portar el país cap a les reformes que anhelava i a un ritme prou pausat com per no provocar un desastre en forma de guerra civil. La idea era obrir la porta a una nova URSS basada en la unió voluntària de les seves repúbliques i que tindria com a nord la implementació de la futura democràcia. «Considera vostè necessària la preservació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques com a una federació renovada de repúbliques sobiranes iguals en la qual seran garantits plenament els drets i la llibertat dels individus de qualsevol nacionalitat?», deia la pregunta.
El resultat de l’únic referèndum fet a l’URSS fou incontestable: amb una participació del 80% del cens electoral el 74,6% dels votants contestaren afirmativament. Així que Gorbatxov guanyava. O no. En realitat la consulta resultà ser un miratge. Les estructures del poder que havia estat vuit dècades ultra centralitzat s’estaven esbucant per tot. La prova era que moltes repúbliques imposaren altres preguntes -juntament amb la decidida pel govern central – a conveniència de cada poder local. Així, les més poderosa de les repúbliques, Rússia, inclogué en el referèndum la creació de la presidència pròpia al marge del soviet rus, en un desafiament al poder central. Es tractava d’una jugada ben pensada per part del líder emergent rus, Boris Ieltsin. Es creà la presidència russa, es convocaren immediatament eleccions i ell resultà elegit pel ocupar el càrrec. Aleshores, juntament amb les elits que governaven les altres dues repúbliques més importants de l’URSS, Ucraïna i Bielorússia, inicià el procés de liquidació de l’antic gegant soviètic, que culminà el desembre amb la signatura entre aquest tres territoris del Tractat de Belovesh, que declarà oficialment dissolta l'URSS el dia 26 de desembre de 1991, deixant fora de joc polític a un Gorbatxov que des del mes d’agost anterior -quan no fou capaç d’aturar un cop d’Estat involucionista el fracàs del qual va patrimonialitzar Ieltsin – ja no controlava res.