És difícil explicar amb paraules què us espera a la sèrie Calls. És la mena de proposta que, quan expliques en què consisteix, sembla poc interessant, fins i tot avorrida, però quan l'experimentes esdevé inesperadament addictiva. Intentaré fer-ho el millor possible: es tracta de diverses històries que s'expliquen a través de trucades telefòniques, que sentim a través d'àudio mentre que a la pantalla el que es veu és el text escrit del que diuen els personatges combinat amb diferents efectes visuals. La sèrie s'estrena aquest divendres a Apple TV+, i podria ser perfectament un podcast, en el sentit que la història ens arriba a través de les oïdes: són les converses les que fan avançar la història. Però els efectes visuals contribueixen a crear un estat mental molt concret, hipnòtic sovint, subjugant d'altres, inquietant la major part del temps, que va molt bé per la mena d'històries que s'expliquen, que estan relacionades amb fets estranys i misteris, i acaba potenciant l'experiència en conjunt. També serveixen per crear històries més complexes que les que es podrien explicar només amb el suport sonor. L'apartat visual serveix per crear un esquema de línies telefòniques per mostrar amb nitidesa qui està trucant a qui i quina relació tenen els diferents personatges que parlen. Segurament, sense aquest suport les històries, que donen moltes voltes, serien massa difícils de seguir.
El que més crida l'atenció de la sèrie és l'aposta ferma que fa per un llenguatge radiofònic com a base. Actualment els podcast estan vivint un moment de gran popularitat, i ja n'hi ha uns quants que s'han portat a la televisió. Segurament el més conegut sigui el cas de la sèrie Homecoming. A casa nostra, s'ha produït un traspàs similar, de la ràdio a la televisió, amb Crims. En tots dos casos hi ha un procés d'adaptació a l'audiovisual. En canvi, a la sèrie Calls hi ha la voluntat de preservar el llenguatge radiofònic i treure partit del fet de no tenir imatges. O més aviat: del fet que el receptor hagi d'imaginar les imatges. La sèrie treballa amb la suggestió i la por que ens produeix allò que no veiem. En els seus millors episodis, Calls recorda a la clàssica La Dimensió Desconeguda. De fet, hi ha alguna història que no desentonaria a l'antiga sèrie de Rod Serling, com la de l'home que marxa de casa quan descobreix que la seva parella està embarassada. En els episodis menys inspirats, que també n'hi ha algun, sembla una versió sonora d'una pel·lícula de terror de segona categoria.
Encara que són històries individuals, estan connectades entre si, i a poc a poc es va desvelant què tenen en comú. De fet, el principal defecte de la sèrie és que, a mesura que ens fem una idea de què està passant, els episodis es fan més previsibles i perd la tensió inicial. Malgrat tot, la sèrie no s'allarga innecessàriament passat aquest punt i de seguida es tanca, molt eficientment. La troballa de la sèrie és, en definitiva, el format. La barreja de recursos dona com a resultat una experiència diferent que, en episodis curts (oscil·len entre els 15 i 20 minuts), atrapa fàcilment. La idea bàsica pertany a una sèrie francesa, que té el mateix títol, creada per Thimothée Hochet, que es va emetre a Canal+ i va cridar l'atenció d'Apple. El mateix creador s'ha encarregat de l'adaptació, que compta un repartiment de veus conegudes com Pedro Pascal o Rosario Dawson i ha millorat molt la part visual, sent molt més intensa que l'original. Segur que el format de Calls no és per a tothom, però té el mèrit d'arriscar-se apostant per la suggestió de la paraula en uns temps on sovint tenim la sensació d'haver-ho vist tot.
Calls
Creador: Timothée Hochet
Repartiment: Pedro Pascal, Rosario Dawson, Mark Duplass.
Temporades: 1
Plataforma: Apple TV+