WandaVision es va presentar com una fusió certament insòlita: una sèrie de superherois ambientada en un context de sitcom. No és exactament l'estil habitual de Marvel i va agafar per sorpresa tothom, dividint l'audiència entre els que van arrugar el front i van decidir passar de llarg i els que es van quedar a veure què passava. A mesura que la sèrie de Disney+ ha avançat (a continuació trobareu espòilers, també del final) s'han desvelat els motius, que es troben arrelats al mitjà televisiu. I és que en temps difícils, les sèries, i particularment les sitcoms, que són móns feliços on tot acaba bé, poden ser un bon refugi. Les dades demostren que en situacions de trauma col·lectiu l'audiència d'aquesta mena de sèrie augmenta (un cas paradigmàtic és el de Friends poc després dels atemptats de l'11-S de 2001). De fet, és molt possible que durant la pandèmia que ja fa un any que vivim molts espectadors hagin recorregut també a sitcoms o comèdies on trobar un espai que els donés confort. Sobre aquesta idea se sustenta, molt encertadament, WandaVision, que s'estableix en un món de sitcom perquè és el refugi que ha construït la seva protagonista, Wanda. El que aparentment és un misteri (què fan aquí aquests personatges? com han arribat a aquest món?) en realitat és la crònica del procés de dol d'un personatge que ha sofert una pèrdua que la sobrepassa.
Si tinguessis el poder per recuperar la persona estimada que vas perdre, no el faries servir? Aquest és el dilema del personatge, expressat pel personatge de Monica Rambeau. La idea és brillant perquè permet aprofundir en el conflicte interior del personatge, una de les virtuts de les sèries com a mitjà, i alhora ser fidel a l'essència del que són les sèries en si mateixes. El problema és més aviat l'execució, que té diversos problemes tant en la part en què WandaVision adopta la forma d'una sitcom però també, i sobretot, quan se'n desprèn. Com a sèrie dins de la sèrie, vol fer un homenatge a les sitcoms de diferents èpoques, canviant en cada episodi i fent entrar a l'espectador en el joc de captar els referents. La rèplica de l'estil de les diferents sitcoms és impecable. Hi ha una feina magnífica de l'equip que ambienta escenari, vestuari, etc. i dels dos actors imitant els actors originals, particularment d'Elisabeth Olsen, que adopta els tics de Mary Taylor Moore o Julie Bowen amb facilitat. Però com a sitcom no té ni la meitat de gràcia de les sèries en què s'inspira i en aquest sentit és un homenatge pobre més enllà de la còpia de l'estil. Acaba sent una disfressa que un pateix esperant que mostri les costures i sapiguem què és el que està passant darrere d'aquesta farsa.
Quan finalment cau la impostura, la sèrie esdevé més interessant perquè és quan explora obertament el conflicte de Wanda. Però alhora apareixen nous problemes, aquests més habituals de les propostes de Marvel: molta exposició narrativa (els personatges posen al dia a l'espectador del que havia passat en pel·lícules anteriors de l'univers Marvel), poca confiança en la intel·ligència de l'espectador, verbalitzant el que veiem (Wanda fa aparèixer les runes i després Agatha diu que són runes), una antagonista plana (tots els secundaris estan poc treballats), i dilemes complexos resolts de manera simplificada (el debat sobre qui és el Vision autèntic). Malgrat tot, ho compensa la intensitat del tram final, conseqüència de la bona feina que ha fet la sèrie explicant el procés de dol de Wanda. Després d'haver viscut còmodes en el refugi que la por al dolor va fer que es construís, el final del dol arriba, expressant-se amb un retronant i metafòric espectacle visual on el refugi es destrueix. Perquè tard o d'hora, hem d'afrontar la realitat que defugim. Apagar el televisor, sortir al carrer i posar-nos la mascareta.
WandaVision
Creador: Jac Schaeffer
Repartiment: Elizabeth Olsen, Paul Bettany.
Temporades: 1
Plataforma: Disney+