La vida s’ha convertit en un tango amb les immisericordes agulles del rellotge i la velocitat indiscriminada del calendari. El desig d’un hedonisme desacomplexat, d’aturar despertadors laborals per sortir a intercanviar rialles i abraçades amb la colla de sempre s’ha transformat en pràctica inabastable, i no només pel parèntesi terrorífic d’una pandèmia angoixant amb insuportables misèries quotidianes. Els dictats indefugibles de la precarietat han erosionat el temps d’exili voluntari de les obligacions.
De la ràbia de biografies engarjolades en la selva laboral, de conductes intolerants amb les imposicions de la sotana i la vara, de la passió irrefrenable del xoc de la pell contra la pell, va néixer Zoo, una formació musical que ha enderrocat fronteres, ha carbonitzat ascensos i ha connectat amb els malestars, els llenguatges i els horitzons de diverses generacions. Un fenomen que va irrompre en plena onada de retirada de bandes icòniques de l’escena valenciana, com ara Obrint Pas o Orxata Sound System, per transitar amb fragments de rap metafòric, vents festius i electrònica desfermada cap als altars.
Amb els galons adquirits per mèrits propis, i després d’una retirada espiritual per dominar cronometres i almanacs, Zoo retorna amb Llepolies (2021), un àlbum concebut com un parc infantil en el qual juga amb els cànons estilístics i es diverteix amb un tobogan de sensacions sonores, que menysprea les matemàtiques melòdiques per abraçar amb plaer explícit l’ordre nascut de l’experimentació. Es tracta, de fet, d’un treball amb nombroses llepolies musicals de còlera vehement contra l’estafa meritocràtica, confessions a cort obert, homenatges a personatges bíblics de devocions pecaminoses i exaltació bucòlica del rerepaís. Tot un banquet sonor replet d’arranjaments educats en la pluralitat originària, de guarnicions instrumentals mestisses i al·lèrgiques a etiquetes, de joies temporals d’orfebreria, com ara els puntejats de guitarra, i excelsos moments de glòria gastromusical d’al·lusions jazz, soul i, fins i tot, pop.
“Llepolies”, la cançó estrella del disc amb talent per destronar “Estiu” de la corona d’himne de la banda, és una joguina musical fresca, atapeïda d’un ambient melòdic dominat per la transgressió luxuriosa més assilvestrada, per una base electrònica camaleònica que determina els passos sacrosants per escalar fins a un èxtasi de petjada indecentment gregoriana. Els esbufecs d’incitació pecaminosa, la percussió castrense d’incursions caribenyes i els vents activistes d’un ritme allunyat de convencionalismes són els actors secundaris imprescindibles per confeccionar una peça obscenament exitosa, en la qual col·labora gustosament Marala. Una creació nascuda del cervell d’Arnau Giménez, qui a La Gossa Sorda va idear tòtems de l’escena valenciana com ara “Esbarzers” o “Casalla Paradise”.
Zoo Records, 2021
Mestissatge
Si “Llepolies” és ritual musical de llençol tacat i coixí mossegat, “Tir al ninot” és indignació alliberada amb el segell melòdic característic dels saforencs, de sonoritats directes amb reivindicació de classe només pausades per l’aparició contestatària i de registre calmat de Jazzwoman. Un míssil amb permís d’entrada VIP a l’ànima com “Avant”, de base electrònica vertiginosa, ritmes impassibles, protagonisme sintètic i lletres capficades a bastir resistències quotidianes contra reaccionaris conspiranoics. Les corbelles de Zoo, elaborades amb ironia d’alquimista, ressorgeixen amb “Tobogan”, una cançó profundament irreverent, d’esperit totalment punk a la lletra, d’arranjament delirant amb base rave de balkan disco i de transició apoteòsica atès un acabament d’influències inequívocament pop amb tributs al tema “Vamos muy bien” d’Obús i “Islas Baleares” dels inconformistes Antònia Font.
Aquesta bipolaritat entre entrades eufòriques necessàriament rebels i finals d’encenedor en mà de burla sofisticada mostren Llepolies com un passatemps deliciós i addictiu, com una joguina anarquista incapaç d’acceptar unes regles quadriculades. “La del futbol”, de fet, n’és altre exemple paradigmàtic, atès el desdeny a la cançó monotemàtica, amb una unió arriscada (i rodona) de dos temes amb acidesa humorística del futbol negoci i referència marca de la casa a les corrupcions dels borbons, així com intervals d'anhels flamencs que engreixen el ventall de ritmes tastats al llarg de l'àlbum. Màxima hedonista, amb ironies totalment desinfectades d’alliçonar, que s’aplica a “La dels Beatles”, on els complexos marxen per atrevir-se a samplejar amb sonoritats old school dels noranta, una icona pop. Les capes musicals, amb protagonisme indiscutible de l’africà i fama brasilera berimbau, s’amplien amb “Deixa’m que caiga”, una peça excessivament enigmàtica que narra brots psicòtics.
Unes temàtiques d’influència pandèmica, malgrat el jurament de la banda per defugir l’emergència sanitària, que sura a “Sereno”, un homenatge romàntic, íntim, relaxat, a una figura pràcticament desapareguda com a tribut de l’amistat a la qual contribueix el raper Zatu, de SFDK. Una despullada sentimental que connecta amb “Diània”, amb bases d’evocacions aràbigues, vents clàssics, càntics melòdics amb temptacions rap executades d’inici, recitats de Josep Piera, al·lusions a la novel·la Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà i un puny alçat a favor de la dansa erosionada de les aixades cada matí a les terres de llegenda del camp valencià. “Cançó pòstuma”, un desfogament personal amb les sonoritats identificatives dels saforencs, és el testament d’un àlbum teixit amb la lògica del plaer pel plaer, com, d’altra banda, és Zoo: una conjunció astral de corbelles, tobogans i llepolies.