Km. 204. Sant Llorenç de la Muga. Si a Maçanet de Cabrenys agafàrem la carretera GI-503 cap a ponent, no trigaríem a creuar de nou la frontera. Sobre el fil d’aquesta, hi ha Costoja, un poblet del Vallespir, amb la corresponent església romànica, que s’assenta en un dels pocs respirs orogràfics que atorga aquesta geografia. Nosaltres, però, busquem Darnius i des d’aquesta població, el pantà de Darnius-Boadella. En baixar de cota, la terra adopta una blancor extrema, d’aquelles que delaten el caràcter eixut endèmic. Ho corroboren camps de cereal que groguegen durant els mesos de calor i als quals s’afegeix una calitja de tons blanquinosos, que difumina els contorns i torna el paisatge aproximadament vaporós. A mesura que ens aproximem a l’embassament, que reté les aigües de la Muga des del 1969, la sureda es reafirma com el principal tapís forestal de l’Alt Empordà. La carretera, arran d’aigua, s’eixampla amb la mateixa artificialitat que la presa crea aquest entorn lacustre.
Deixem enrere Boadella d’Empordà i Terrades, per atansar-nos a Sant Llorenç de la Muga. El poble, sembla, és d’origen romà i de l’època medieval conserva el traçat de la muralla, amb quatre torres, tres portals i un castell. Als seus carrers s’arrengleren edificis medievals i d’època moderna, que retornen el visitant a un temps pretèrit.
La carretera GI-501 serpenteja enmig d’un paisatge rural, amb alternança rítmica de bosc i conreu. La carretera, estreta i sense pintura central, flueix exempta de qualsevol indici de perspectiva. Voltes i revoltes, en un etern puja i baixa, imprimeixen en el transeünt l’onatge persistent d’aquest territori. Alguns quilòmetres de carretera principal, la N-260 —batejada, també, com Eix Pirinenc— permeten connectar amb la comarca de la Garrotxa. Es tracta d’una transició veloç, un lapsus en aquest viatge d’interior —i interior— per vies amb feble intensitat de trànsit. Caldrà superar Navata, abandonar l’asfalt principal i posar rumb al santuari de la Mare de Déu del Mont. Ens enrolarem en una de les conduccions més estretes i vertiginoses d’aquesta etapa.
Km. 235. Cabanelles. La carretera que hi mena no resulta difícil de localitzar, tot i que caldrà anar amb compte per no saltar-se l’inici: al final d’una llarga recta després de Navata, un casalot que havia fet funcions de restaurant n’és la principal referència. Cabanelles és a un quilòmetre, i el santuari, tal com resa l’indicador, a dinou. Tres quilòmetres abans, Sant Llorenç de Sous. Per poc temps, la carretera presenta una amplària còmoda, assossegada, amb ratlla central; dos vehicles s’hi poden creuar amb seguretat. Discorre entre extensions de cereal que, en funció de l’època de l’any, tenyeixen l’entorn de tons càlids, freds, o d’una blancor incerta i calitjosa. Alguna mata de bosc, pineda en la seua majoria, conté el camp i atorga l’equilibri reglamentari d’aquest mosaic de paisatge.
Cabanelles queda a un quilòmetre, però la carretera al santuari es desvia uns centenars de metres abans. El poble és contingut, caben en un puny les menys de tres-centes ànimes que l’habiten. Farà bé el viatger d’atansar-s’hi, perquè el municipi excel·leix en mostres romàniques: l’església parroquial dedicada a Santa Coloma, la cel·la monàstica i les esglésies de Sant Martí de Queixàs, de Sant Mateu de Vilademires i de Sant Miquel d’Espinavessa, que daten dels segles XI al XIII.
Ara sí, enfilem la carretera del santuari de la Mare de Déu del Mont el qual, si bé pertany al municipi d’Albanyà, el seu accés s’efectua pel vessant meridional, des de Cabanelles. L’ascensió en vehicle conté inevitables correspondències a l’escalada que Petrarca va efectuar al Mont Ventoux —el gegant de la Provença— al segle XIV.
Ningú no diria, a jutjar pel tram inicial, bondadós i fluït, que l’ascensió es tornarà exigent i penosa. L’asfalt es constreny, fins al límit de perdre la pintura central; manté, però, els fils blancs que en delimiten els vorals. El cereal s’enretira progressivament, gairebé de manera imperceptible, en un tour de force amb la pineda, que li guanya la jugada. El pendent és regular; per sorpresa, algun mur accentuat trenca la monotonia de l’ascensió. El Mont apareix llunyà, ampli, elefantíac. És un massís prepirinenc, al qual s’aboquen les comarques de l’Alt Empordà i la Garrotxa. El seu punt culminant —el Mont, 1.124 m—, exposat als quatre vents, s’eleva per sobre d’uns vessants escarpats —cingles i parets calcaris— que inspiren en el visitant una sensació de domini de la geografia circumdant i de les muntanyes veïnes, com el Bassegoda, i llunyanes, com el Canigó. No hi ha, per tant, cap ubicació més indicada per a nodrir l’ascesi que aquest espai enlairat. I és ací on trobareu el santuari de la Mare de Déu del Mont. Ja hi arribarem.
Hi ascendim lentament, entre camps; el traçat permet, encara, una conducció relaxada, exempta de sorpreses i de girs inesperats. Puntualment, la vegetació s’obre. Una clariana de bosc deixa entreveure, de cua d’ull, la geografia que es va acumulant sota nostre: un onatge infinit, a pèrdua de vista, alterna agricultura i pineda. Alguna masia aïllada sura enmig d’aquest oceà, i un grapat de camins el travessen, discrets, terrossos, mimetitzats en el paisatge. A l’extrem superior, el Mont fuig: inassolible, distant. El seu perfil i la manca de detall es mostren invariables, malgrat aproximar-nos-hi. Tot un malson.
La carretera, assetjada pel pi invasiu, accentua la seua estretor: les línies blanques que en delimiten els extrems han estat engolides per una capa de pinassa, el color rogenc de la qual harmonitza amb el gris pesant de l’asfalt. Avancem custodiats per un arbrat inflexible, farcit d’un dens sotabosc que no deixa escletxa possible. De sobte, un cable elèctric, amb rumb indeterminat, sobrevola el camí.
Km. 250. Mare de Déu del Mont. Al coll d’en Serra sembla situar-se oficialment l’entrada a la subcomarca de l’Alta Garrotxa: així ho fa notar un rètol. Una esplanada de terra, amb funcions d’aparcament, un banc de fusta i un panell amb cartografia completen l’indret. Ací comença, també, el segon acte de l’ascensió: és el tram més dur; el vehicle té el repte d’enfrontar-se, amb obstinació i persistència, als gairebé deu quilòmetres amb pendents que oscil·len entre el 10 i el 15%. El coll d’en Serra és, d’altra banda, un bon inici d’excursió, si estem avesats a la caminada muntanyenca: en els sis quilòmetres de camí que separen aquest indret del Mont, se superen 650 metres de desnivell.
Continuem pujant. L’asfalt s’estreny, si és possible, encara més. A peu de camí, senyals d’estretament, de perill i de límit de velocitat a 30 quilòmetres per hora adverteixen de la dificultat del traçat. Qui circule amb un vehicle voluminós —autocaravana, principalment— farà bé de posar-hi els cinc sentits. La calçada esdevé una cinta opaca de poc més de dos metres d’amplària, que serpenteja muntanya amunt, amb girs sobtats que li imprimeixen un caràcter violent. La presència del calcari blanquinós anuncia la dimensió agresta del lloc, mentre que la vegetació —pineda i alzinar— es liqua, a causa de l’altitud. Un ciclista agonitza a colp de biela.
I apareix Sant Llorenç de Sous —o del Mont—, blanc, gris, romànic. L’abadia benedictina ocupa l’anomenat pla de Sous, a 855 metres sobre el nivell del mar. Formà part del comtat de Besalú, pertangué al bisbat de Girona i se’n té notícia des del 871. Tot i l’estat ruïnós, la sòbria elegància de les seues línies delata un passat d’innegable transcendència, en especial durant els segles XI i XII. Al pla de Sous, hi ha també l’antiga església parroquial del poble homònim, avui abandonat.
Els últims tres quilòmetres de l’ascensió es resolen per mitjà d’un grapat d’amplis llaços. La carretera no pot proporcionar al visitant una perspectiva més arriscada: hom té la sensació de conduir, literalment, sobre el buit. El Mont és un cim estret, agut, defensiu, de pronúncia rotunda i monosil·làbica. No hi deixa espai per a llicències: tan sols l’habiten una antena de telecomunicacions i el santuari dedicat a la Mare de Déu del Mont, que a mitjan segle XIV va fer construir l’abat Bernat. I és ací on sembla que s’instal·là mossèn Cinto Verdaguer per a rematar el poema Canigó. La vista privilegiada del cim en qüestió i l’aïllament en foren els ingredients indefugibles per a trobar la darrera inspiració.
En el descens en direcció a Besalú, final de trajecte, passem per Beuda. El poblet, i especialment el seu patrimoni romànic, mereixen que ens hi aturem. Hi ha l’església de Sant Feliu, epicentre del nucli, i apartats del poble el monestir del Sant Sepulcre de Palera, antic priorat benedictí, les esglésies de Santa Llúcia de Palera, de Santa Maria de Segueró i de Sant Pere de Lligordà.
I arribem a Besalú. Amb una mica de sort, coincidim amb el capvespre, aquella hora en què la darrera llum es barreja amb la foscor i l’enllumenat públic proporciona la claredat justa, precisa, puntual perquè el clarobscur accentue la bellesa del lloc. Besalú és vila medieval; com a tal cal immergir-s’hi, convençuts de voler viure l’experiència en pròpia pell d’un retorn al passat. Però això serà matèria del següent capítol.