«Els conflictes de Dostoievski són encara els nostres conflictes», diu l’escriptor Francesc Serés al pròleg de la nova traducció de Crim i càstig(La Casa dels Clàssics, 2021). Amb aquest argument, i amb d’altres igual de contundents, l’autor de La casa de foc respon a la pregunta que es planteja al text introductori: Per què algú avui, a Catalunya, vol llegir Crim i càstig?
El president de La Casa dels Clàssics -hereva actual de la Fundació Bernat Metge-, en Raül Garrigasait, també responia la mateixa pregunta, a la presentació de la nova traducció: Perquè Dostoievski és un clàssic amb una «força intempestiva», d’aquells que «ens parlen d’altres temps» i «ens deixen estupefactes»? Segons Garrigasait, «en aquesta era digital en la qual tendim a relativitzar-ho tot, a fer ironies sobre qualsevol pregunta seriosa i tenim tirada a fer servir eslògans fàcils que repetim sense pensar-los gaire, Dostoievski és el contrari de tot això». Per Garrigasait «hi ha pocs novel·listes que es prenguin els dilemes morals de l’existència humana d’una manera tan seriosa com Dostoievski». L’autor rus, afegeix, «escriu per respondre les grans preguntes sobre el mal, la innocència, la fe i la condició humana, i es pren aquestes preguntes de la forma més radical que puguem imaginar».
Crim i càstig, recorda Garrigasait, explica la història «d’un estudiant que comet un crim atroç» i obre tot de qüestions sobre si és lícit assassinar en el cas que així s’aconsegueixi un gran bé per a molta gent. Tant el prologuista com el president de La Casa dels Clàssics destaquen que Dostoievski planteja el debat «entre l’ètica cristiana i l’ètica utilitària» (en paraules de Serés); «si cal respectar qualsevol persona, per molt malvada que sigui o hem de treballar pel bé major, i això pot voler dir tancar persones a la presó» i altres mesures pitjors, en paraules de Garrigasait. «D'Això parla Crim i Càstig-diu Garrigasait- i aquest és el dilema que Dostoievski respon».
Aquesta radicalitat és la que deixa els lectors «estupefactes» a pesar del pas dels anys i és el que ha convertit Crim i càstigen un clàssic. Fins ara, l’única versió catalana de Crim i càstighavia estat la d’Andreu Nin fa 92 anys. Tant en Garrigasait com el nou traductor de l’obra, Miquel Cabal Guarro, han manifestat molt respecte per la versió de Nin, però han assenyalat la necessitat de dotar els lectors catalans del segle XXI d’una traducció contemporània «fresca», de la mateixa manera «que els catalans del segle XX van tenir la traducció d’Andreu Nin».
De fet, segons Cabal, la traducció de Nin era més fidel a l’obra de Dostoievski que d’altres com les castellanes o les primeres traduccions franceses, que literaturitzaven més l’estil de l’autor rus. Segons Cabal, Dostoievski «és molt poc disciplinat», «posa les comes on no toca» i «barreja un vocabulari Frankenstein, amb burocratismes, d’una banda, i variants dialectals en d’altres».
El traductor ha explicat que ell ha respectat algunes d’aquestes transgressions, «com la de les cursives i les cometes, que ell fa servir de manera anàrquica», perquè creu que el lector actual les pot entendre. En canvi, el caos en la puntuació de Dostoievski no l’ha respectat perquè «a un lector actual se li faria molt estrany». D’altres coses, com els dialectalismes d’alguns dels personatges els ha reflectit parcialment, però no els ha traslladat a variants dialectals concretes. Ho ha fet «amb algunes paraules provinents de diferents variants, una barreja perquè no es pugui identificar una senyora russa amb un dialecte concret d’un lloc o un altre».
En un text introductori, Miquel Cabal Guarro explica les claus per entendre els noms russos, ja que el sistema patronímic el fa una mica complicat, i un epíleg on detalla els principis bàsics d’aquesta traducció, pel que fa, precisament, a puntuació, registres de la llengua (col·loquial, burocràtica, etc...) i sintaxi, entre d’altres. Una gran oportunitat per entendre més sobre l’estil literari de Dostoievski.