Cada 17 de juliol, amb els carrers i les places d'Oriola impregnades per la batalla festiva entre les tropes de la creu i l'exèrcit de la mitja lluna, l'estàndard de l'Oriol baixa del balcó de l'ajuntament a desfilar per la ciutat del Baix Segura. Aquest símbol municipal, equivalent a la senyera coronada de València i amb segles d'història a la seua esquena, és una representació de la valencianitat de l'urbs, atès que està conformat per una senyera quadribarrada. Els carrers d'Oriola, de fet, són una exposició constant d'aquesta bandera, així com el castellà predominant d'aquest territori de frontera entre el País Valencià i la Regió de Múrcia està atapeït d'influències del català. El vocabulari gastronòmic, amb mots com ara bajocas o pésoles, n'és un exemple. Com també ho és un parlar en el qual les vocals són sovint obertes i la pronunciació de la «c» és similar a les «s».
Malgrat aquests elements de la inesborrable identitat valenciana d'Oriola, les comarques meridionals del País Valencià s'han convertit en un territori hostil a les expressions polítiques valencianistes, en un trencaclosques identitari en el qual l'espanyolisme sura amb més força que a la resta del territori autonòmic. La incapacitat de cosir a banda i banda de la línia Biar-Busot ha deixat un país profundament desvertebrat, víctima, de vegades, d'un centralisme de caràcter meninfotista. A Temptacions de frontera. Identitat, política i territori al sud valencià, una obra editada per la Fundació Nexe que es presenta digitalment aquest dijous, l'antropòleg il·licità Andreu Cañadas topografia, precisament, la disputa identitària d'aquestes comarques, on s'enfronten (i se superposen) les identificacions espanyoles, valencianes, europees, alacantines i mediterrànies.
Una pugna identitària que contraposa, d'entrada, les visions reduccionistes que habitualment agita el conservadorisme per arraconar la diversitat d'un País Valencià enormement complex. «El migjorn valencià no conforma una realitat totalment homogènia; la diversitat entre les ciutats, pobles i comarques que hi són presents, ha fet que sovint hàgem hagut de precisar l'abast dels nostres raonaments. Tampoc és una realitat estranya si ho comparem amb altres territoris del País Valencià; el fet que hi haja processos que hi afecten particularment no vol dir que, amb més o menys intensitat, no s'hi donen en altres zones del territori», contextualitza Cañadas, qui analitza: «La identitat territorial amb major grau d'implantació a les comarques del sud és l'espanyola. En el dualisme identitari valencià/espanyol, el biaix cap a la priorització de la identitat espanyola o cap a exposar-la com l'única sentida de les dues, és major a les comarques del sud que al conjunt del País Valencià».
Arran d'aquesta hegemonia espanyolista, segons retrata l'autor del treball incorporat a la Col·lecció Àgora de la Fundació Nexe, «el percentatge de vot a les opcions més nacionalistes —en el marc espanyol— és major a les comarques del sud, especialment a l'extrem sud i particularment a la comarca del Baix Segura». «La suma del vot a Vox, PP i Ciutadans en les darreres eleccions generals de novembre del 2019 suposava un 49,6 % del vot a candidatures en el País Valencià. A les comarques del sud [...] la xifra s'elevava gairebé cinc punts més fins al 54,5 %. Si ho mirem per comarques, les de l'extrem sud obtenien els percentatges més alts amb un 54,5 % al Baix Vinalopó i un 61,3 % al Baix Segura; aquesta darrera, gairebé dotze punts per damunt del percentatge total valencià. En les eleccions autonòmiques d'abril del 2019, tot i que els percentatges foren un poc més baixos, la correlació comparativa entre percentatges fou semblant [...] Fins i tot en les anteriors eleccions autonòmiques del 2015, on la dreta tocà terra al País Valencià (40,1 %), les comarques del sud superaren amb gairebé quatre punts la xifra (44,5 %), novament amb els majors percentatges comarcals a l'extrem sud: Baix Vinalopó amb un 43,7 % i Baix Segura amb un 51,4 %», indica.
Les dades electorals de l'espanyolisme més desacomplexat contrasten amb els resultats a les urnes de les opcions netament valencianistes. «El vot a Compromís en les eleccions autonòmiques del 2019 a les comarques del sud [...] fou del 8,7 %. Es mantingué entre 9 i 10 punts en la major part de les comarques del sud, excepte al Baix Segura on va caure fins al 4,8 %. El percentatge en l'àmbit del País Valencià fou del 16,8 %, més de sis punts per damunt de la major part de les comarques del sud i dotze punts per sobre del Baix Segura. La tendència comparativa és semblant si agafem les dades de les eleccions autonòmiques del 2015», compara. I remarca: «Cal destacar, per contra, que a les zones més al nord de la circumscripció d'Alacant, Compromís va traure resultats comarcals dels més alts de tot el territori valencià». «Aquesta dada ens pot donar una pista [...] de la falta de cohesió identitària del marc provincial [...] La diversitat és intensa, no només entre les comarques i localitats del sud, sinó a l'interior de tota la demarcació provincial», anota.
El provincialisme alacantí, tot i la diversitat del territori que comprendria, s'ha desenvolupat com a un potent lobby polític, econòmic i, fins i tot, mediàtic. «Funciona com a eix per a fixar la identitat espanyola en el territori, adaptant-la a la realitat local a través d'un marc conceptual que lliga directament província i Estat nacional», assenyala Cañadas, qui apunta com «la distància física amb una orografia complicada i una mala connexió històrica entre València i el sud», «l'acumulació de les institucions polítiques valencianes més importants a València» o «la minoritzada presència de càrrecs públics el sud en el govern valencià» han contribuït a l'alimentació d'aquesta identitat inevitablement ancorada a l'espanyolisme.
A la distància emocional, geogràfica i, fins i tot, política que ha caracteritzat la relació entre Alacant i València, s'ha sumat la conformació d'una identitat valenciana excessivament lligada a l'imaginari de l'àrea d'influència del cap i casal: «Cal destacar que les comarques del sud són lluny de tota una sèrie d'elements [...] que, en un procés de construcció identitari sovint massa centralista, s'han fixat en l'imaginari col·lectiu com a indubtablement valencians: el mateix fet de ser habitant de la ciutat de València, de la seua horta o del seu marc provincial; la taronja, la barraca o l'Albufera; el València CF i tots els clubs esportius vinculats a la ciutat amb alt seguiment a les comarques properes; les Falles i la pilota valenciana, o la presència de les principals institucions del govern valencià». «A les comarques del sud, la major part d'elements culturals directament relacionables amb la tradició valenciana, no s'han interpretat com a tals en les darreres dècades. Les hortes tradicionals no es solen interpretar com a patrimoni valencià, ni festes com les Fogueres o els Moros i Cristians, ni el tipus d'indústria extensa i de petites empreses presents a la zona, ni el patrimoni arquitectònic i etnogràfic», remarca.
Alacant, a més, sovint s'ha negat a mirar de bastir ponts cap al nord i ha tractat de trenar complicitats amb la capital espanyola. «El provincialisme alacantí sol bastir ponts identitaris directament amb el marc nacional espanyol, renovant així la concepció centralista des de la qual naix el mateix paradigma provincial. Les elits de la capital provincial històricament han intentat potenciar la relació directa amb Madrid. La proximitat política d'un indret comercial com Alacant, especialment en alguns moments històrics clau, li va anar atorgant privilegis econòmics i va anar refermant la relació Alacant-Madrid. En el segle XIX, els vincles s'intensificaren amb la inversió per part de l'Estat en infraestructures directes amb Alacant. La primera via de tren de llarg recorregut que tingué Alacant a mitjan segle XIX fou amb Madrid», argumenta. I exemplifica: «La mateixa creació de les Fogueres com a atracció cridanera a semblança de les Falles o les proclames locals per a assimilar els carnestoltes locals a les explosions barroques nord-italianes, són exemples de com s'intentava agilitzar el procés de creació d'un espai turístic i de transformació de la ciutat, fins i tot en el que és ritual».
Aquest provincialisme d'innegable ànima espanyolista, el qual ha buscat establir relacions associatives amb Almeria i Múrcia, ha estat emprat pel PP «com a una arma de confrontació envers València des de fa dècada». «En els moments en els quals la dreta governa a la Diputació d'Alacant i té un govern d'una altra sensibilitat al País Valencià, s'impulsa aquest greuge comparatiu. Es simplifica el panorama, es crea un enemic que és el culpable de tot mal i s'ometen tota la resta de circumstàncies que hi poden influir: és una estratègia populista en format de butxaca. Així, l'antivalencianisme a Alacant, igual que l'anticatalanisme al Cap i Casal, ha sigut un recurs profitós per a la dreta neopopulista, de la qual el zaplanisme ha sigut el seu major exponent en la zona».
«Tot i adquirir certa implantació social quant a identificació geogràfica i fins i tot com a identificació territorial secundària —respecte a altres amb més implantació com l'espanyola—, [el provincialisme] normalment no hauria adquirit el nivell de densitat simbòlica i integració que el faça arribar al 'jo sóc' o el 'nosaltres som', d'una manera que s'integre preconscientment fins al nivell dels autoestereotips. [...] Tot això, descomptant la ciutat d'Alacant i algunes zones properes de la seua comarca», contrasta. I ho raona: «Alacant s'ha anat desenvolupant com una ciutat prou aïllada respecte a la xarxa territorial que hauria de representar i articular com a capital de província. Alacant no ha aprofitat els recursos econòmics i institucionals que li aporta la seua capitalitat per a desenvolupar un lideratge que articule la xarxa de ciutats que s'estén cap a les comarques del Vinalopó i el Segura, l'Alcoià i les Marines. No ho ha aprofitat per a ser punt de trobada i coordinació d'unes ciutats que sovint viuen d'esquena les unes a les altres». Alacant, encara que a escala més xicoteta, ha comés el mateix pecat que València en la construcció provincial: el centralisme.
Arrels, llengua, identitat
Tot i que el sentiment alacantí ha mancat d'un arrelament profund al conjunt de la demarcació, el migjorn valencià s'ha desconnectat emocionalment de la resta del territori per causes, segons l'autor d'aquesta digressió, com ara «una migració a mitjan segle passat provinent de territoris quasi exclusivament castellanoparlants i fora de l'àmbit valencià que en poc temps faria multiplicar la població local en algunes ciutats», «un fenomen migratori posterior amb poblacions que vingueren de més lluny i que, sumant treballadors del sud i de l'est, i residents pensionistes del nord, ha fet que en algunes zones del sud la població nouvinguda siga majoritària» o «una importància de sectors com la construcció, l'hostaleria i el turisme que han comportat la dependència respecte a un model econòmic desarrollista l'origen i legitimitat del qual es troba en el front conservador, neoliberal i provincialista».
La singularitat identitària del sud valencià, tanmateix, ostenta arrels històriques. «La línia Biar-Busot, que a grans trets marca el començ de les comarques del sud, fou una realitat històrica palesa als inicis del Regne de València. Els territoris 'més enllà de Xixona' estigueren vora seixanta anys en el regne de Castella abans d'entrar en el de València. El repoblament, tot i ser divers com en gairebé tot el Regne, fou amb una proporció més alta d'aragonesos que en els territoris de la muntanya o de les planes i la costa més properes a València. Alguns territoris del sud passaren a mans de senyors castellans més prompte que ho feren altres. Les repoblacions castellanes des de territoris propers foren més intenses que en altres parts del territori valencià al llarg de la història; així fou arran de diferents plagues, d'incursions, de l'expulsió dels moriscos, de conflictes bèl·lics i de la creació de noves terres de cultius i pobles de colonització a partir de la dessecació de part de les marjals de la zona des del segle XVIII», recorda. Villena i gran part de la comarca de l'Alt Vinalopó, tal com rememora, «van pertànyer administrativament a Castella fins a la divisió provincial del segle XIX».
«La permeabilitat de la frontera sud i el desenvolupament creixent d'una xarxa d'intercanvi econòmic cap a migjorn fan que la influència dels territoris castellans haja sigut històricament intensa», afegeix com a factor d'erosió de la identitat valenciana abans d'assenyalar la qüestió lingüística: «En la major part de zones del sud, el valencià és gairebé inexistent en els contextos de socialització juvenils; sovint causa rebuig o estranyesa entre les classes socials més altes; fins i tot es manifesta com a difícilment comprensible per bona part dels habitants de les zones de predomini lingüístic castellanoparlant i dels barris populars de les ciutats més grans. A les grans àrees poblacionals del sud, costa trobar contextos públics on es puga parlar valencià sense massa problemes. A més, a peu de carrer es pot veure com, als pobles on la transmissió familiar s'havia mantingut en major grau, aquesta transmissió essencial per a la supervivència de la llengua es va dissolent en les noves famílies».
«A hores d'ara, el principal element que encara s'interpreta com a inequívocament valencià a les comarques del sud és la llengua. De fet, és comú sentir referir-se a una persona valencianoparlant com a 'valencià' i a una castellanoparlant com a 'castellà'. Els subjectes de les comarques del sud que solen expressar majors reticències per a interpretar-se com a valencians, sobretot en les zones castellanoparlants del sud, solen adduir no ser valencianoparlants com a motiu principal», explica sobre el tradicional lligam entre identitat i llengua per, a continuació, desmitificar que siga l'única via de penetració del valencianisme al migjorn nostrat: «Més enllà d'una llengua, hi ha tota una sèrie d'elements rituals, històrics, paisatgístics, institucionals i polítics que tenen a veure amb una identitat territorial. A les comarques del sud, com arreu del País Valencià, podem trobar ciutadans castellanoparlants que es senten valencians arreu Hi ha votants castellanoparlants d'opcions valencianistes, de la mateixa manera que hi ha votants valencianoparlants de les opcions més nacionalistes espanyoles. [...] El valencià, per tant, no és condició suficient ni necessària perquè una persona es senta valenciana».
Valencianisme social
Amb l'objectiu d'aconseguir una reconnexió amb les arrels valencianes de les comarques meridionals, d'obtenir una penetració elevada de la identitat valenciana, l'antropòleg social proposa, coincidint amb les conclusions de les diverses jornades celebrades per l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir, un valencianisme social. O dit d'una altra manera: identificar el sentiment valencià amb la millor de la qualitat de vida, una qüestió especialment rellevant en unes comarques perifèriques i de frontera amb les xifres de pobresa i d'exclusió social més elevades del País Valencià. «Un 27,6 % dels valencians patien alguna mena de privació. En les comarques del sud, les taxes van augmentant segons avancem cap a l'extrem sud, i arriben al 30,4 % al Baix Vinalopó i al 38,7 % al Baix Segura [...] La realitat del sud valencià es troba en un nivell d'emergència social equiparable a la resta del sud peninsular», afirma.
«Una identitat postnacional basada exclusivament en la igualtat legal i en els drets humans no és suficient per a generar pertinença. Per a la majoria social també calen símbols, històries, narracions, banderes, rituals col·lectius, horitzons de sentit que els facen emocionar, ser fidels i solidaris a partir d'un marc nacional. No obstant això, si no hi ha una base de benestar i justícia social, per moltes banderes i mites que es creen, el més probable és que s'estiga plantant la llavor de la insurrecció», reflexiona. I aprofundeix: «En els territoris on es parteix d'una heterogeneïtat poblacional gran, l'assegurament de drets i llibertats fonamentals, així com d'alts nivells de benestar, són una base necessària. Per tant, si la identitat territorial valenciana ha de sumar implantació en el sud, ha d'anar directament relacionada amb polítiques per a millorar la qualitat de vida en aquestes comarques».
El valencianisme, segons Andreu Cañadas, «si vol desenvolupar una contrahegemonia, han de teixir aliances amb demandes socials tan amples com siga possible». «Aquest eixamplament de la mobilització tan sols pot trobar majories substancials en les classes populars d'un sud amb elevades taxes de pobresa i exclusió social», sosté. «Les classes populars als nuclis més poblats del sud no solen parlar valencià, ni tenen per què compartir alguns dels codis i preferències que solen anar lligats a un sector promotor del valencianisme normalment provinent de professions liberals i amb un elevat capital», adverteix. I tanca a tall de recordatori per al moviment valencianista bevent de la filosofia que destil·la els eixos ideològics de la proposta de ponència política del Bloc: «En les perifèries, hi ha l'única majoria possible».