-De què coneixia la Cristina?
-Abans de nàixer jo mateix, la seva família i la meva ja eren veïns a Sant Quirze del Vallès. La connexió que jo tenia amb la Cristina era a través del seu germà, el Sergio, que som amics des de petits. Ell va nàixer tres dies més tard que jo, i des de ben petits hem anat junts a tot arreu. Jo coneixia la Cristina perquè era la germana gran del meu amic.
-Com sorgeix la idea de fer-li un llibre d'homenatge?
-Va ser d’en Sergio. El 2018 em va dir que volia fer un llibre de la seva germana sobre allò que va passar. I em va dir que creia que jo era la persona idònia per fer-ho.
-El llibre tracta molts aspectes en clau personal de la Cristina, però també de l’incident que va acabar amb la seua vida i amb la de 148 persones més. Es refereix a allò com un atemptat, quan normalment aquest terme s’utilitza quan al darrere d’un assassinat n’hi ha motius polítics o religiosos.
-Hi ha debat sobre tot això. Al llibre faig una reflexió sobre tres esdeveniments que es consideren atemptats. Hi ha l’11 de setembre del 2001, les bombes d’Atocha del 2004 i la decapitació que hi va haver recentment a Paris d’un professor. Així com en el cas de l’11 de setembre els fets van ser reivindicats per una organització terrorista, en el cas d’Atocha la vinculació hi existeix, però ja no va ser tan clara. I encara menys amb els atemptats que després han vingut amb l’Estat Islàmic. Però és que en el cas de la decapitació de París, la persona responsable en qüestió no formava part oficialment de cap organització ni de cap estructura organitzada. I en canvi, allò va ser considerat un atemptat, tot i que ningú el reivindiqués. Tot i que aquella acció no volgués provocar cap altra cosa que terror. Per tant, si el fet recent de París, provocat per un individu que actuava pel seu compte, el considerem un atemptat només pel fet religiós, això em sembla una mica perillòs. En canvi, el responsable d’aquell fet, més enllà de la religió que tingués, el que és evident és que no hi era tot sencer i que volia generar terror, sens dubte. Pel que fa al pilot de Germanwings, està clar que aquest tenia patologies importants. Però més enllà de les patologies, algú creu que no volia generar terror també? O encara més, encara que no volgués generar-ho, algú creu que no l’ha generat? Avui hi ha persones que, arran d’aquests fets, tenen pànic d’agafar un avió. La conseqüència és la mateixa.
-Què suposaria el reconeixement d’aquell fet com a atemptat per als familiars de les víctimes?
-Primer, un reconeixement públic que hi va haver negligències, començant per les administracions públiques. I per tant, també hi hauria, entre moltes cometes, un cert homenatge a l’altura. Però també hi hauria un reconeixement de drets i d’indemnitzacions que no tenen res a veure amb el que hi ha hagut fins ara. La diferència és abismal entre el reconeixement com a atemptat i allò que els jutges han decretat a casa nostra, que és «accident de trànsit».
-Algú més ha sustentat la teua tesi entre els familiars de les víctimes?
-No li ho puc assegurar. En tot cas, crec que a qui no li interessa que aquell fet sigui considerat un atemptat és a l’Estat espanyol. Perquè l’Estat hauria d’assumir el reconeixement d’aquests drets i donar aquestes indemnitzacions.
-És curiós que el sistema de seguretat aplicat després de l'11 de setembre del 2001, el que permet a un pilot tancar-se a la cabina perquè ningú hi entre, possibilitara l'atemptat del pilot suïcida de Germanwings.
-És una ironia del destí i és, també, en certa manera, com si el mite de Troia mai no hagués existit a la nostra civilització. El fet de no adonar-te que l’enemic que vols combatre el pots tenir tu mateix a dins acaba creant una arma de doble tall.
-Pensa que s’acabaran sabent més coses del que va ocórrer aquell dia que contribuesquen a evitar que puga repetir-se un fet com aquell?
-Perquè no torni a passar una cosa així no caldria descobrir gaires coses. L’únic que caldria és que poséssim en funcionament un seguit de canvis i de mesures que haurien de ser relativament senzilles i que si no s’han imposat és, segurament, més per deixadesa que per altra cosa. En l’era dels nanosatèl·lits com l’Enxaneta es pot fer que un metge, quan dona la baixa laboral a un treballador, premi un botó perquè l’empresa en què treballi aquesta persona en rebi la notificació de manera automàtica. Això hauria de ser una cosa relativament senzilla. Només això hauria evitat el que va passar el 2015. També podríem parlar d’altres qüestions. Es va dir, per exemple, que s’imposaria una normativa perquè no hi pogués anar només una sola persona en una cabina d’avió, i això no s’ha fet. Només ho han fet algunes companyies per cortesia. És només exemple.