Origen d’un polític. Ja de ben jove, li va tocar espavilar-se per preparar el seu futur. No era doncs, un “fill de casa bona”, com molts dels seus companys d’estudi. No va seguir tampoc el camí fressat que li preparava el partit on va actuar d’antuvi. On un bon advocat podia gaudir d’una prestigiosa situació al servei de les administracions que controlava la Lliga Regionalista o treballant per als dirigents i amics industrials, comerciants o propietaris del que fou, segurament, la màquina més ben engreixada del catalanisme polític històric.
Les primeres passes de Carrasco no com acòlit, sinó com a dirigent, s’inicien en una entitat capdavantera del catolicisme català, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat (1916-1919). A partir de la base de fomentar la pietat catalana, Carrasco i altres nous dirigents volen orientar-la cap a un sentit més activista, present en els grans esdeveniments (religiosos o no) de la vida catalana del moment, especialment en una societat que viu els efectes de la I Guerra Mundial i albira una solució al “plet de les nacionalitats”. El pas per la Lliga Espiritual, mentre continua sent soci de Joventut Nacionalista (JN), ja manifesta una diferència per l’orientació més intervencionista en la política espanyola que promou Francesc Cambó des de la Lliga. Carrasco es considera un deixeble (i admirador) d’Enric Prat de la Riba i creu que, en aquest període de 1916-1920, la Lliga ha d’esdevenir el gran partit del catalanisme, no pas, com anirà esdevenint a cor què vols un apèndix regional al sistema de la Restauració ja en caiguda lliure.
Com a representant de JN, la secció juvenil de la Lliga (encara que avui ens semblin uns joves un xic grandets) a la primavera de 1920 és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. El progressiu i estentori allunyament de la Lliga es produirà en dos escenaris paral·lels: el primer, com diem, és la seva acta de regidor; el segon, impulsant L’Estevet, l’anomenat “setmanari nacionalista popular”.
Carrasco a l’Ajuntament de Barcelona
Com a regidor a l’Ajuntament del cap i casal (1920-1923), en el període que la Lliga governa la ciutat que va fer les primeres passes cap a l’Exposició de 1929, Carrasco, que estudia l’aplicació dels avenços de l’aviació civil a Barcelona, no segueix els viaranys marcats per la maquinària lligaire.
Actua com a regidor catalanista per la JN en la llista de la Lliga donant suport a moltes iniciatives de manifestació populars patriòtiques i, sobretot, insisteix a promoure l’oficialitat de la llengua catalana en l’administració municipal i en l’activitat pública de la corporació. Capteniment que, des del brillant discurs de Jaume Bofill i Mates, el 1916, hi havia donat pocs fruits, si els comparem amb l’avenç, en aquest sentit, de la tasca de la Mancomunitat. En aquest aspecte toparà amb l’actitud erràtica del seu grup consistorial.
Carrasco és un regidor que promou el catolicisme al carrer. Considera superada una actitud anticlerical que representa el Partit Radical i posa els exemples d’estats com els EUA com a exemple de llibertat religiosa.
A més de la divergència sobre l’ús del català a l’Ajuntament, l’oposició a votar un alcalde de la Lliga sense relació amb el catalanisme, el monàrquic Fabra i Puig, Carrasco topa també amb la Lliga amb motiu del traçat de la xarxa de Metro i la defensa arborada que fa de la Rambla de les Flors.
Com ja hem dit, paral·lelament a la tasca consistorial des de la pàgines de L’Estevet, planteja una alternativa catalanista radical original que no té cap relació amb la veterana Unió Catalanista, el fogar inicial del separatisme històric. Des de les pàgines de la combativa revista, ataca constantment els poderosos, que representen la Lliga, els monàrquics i “la gente bien”, sense oblidar l’exèrcit espanyol. Arribant a tota mena d’activitat patriòtica i festiva, L’Estevet difon un catalanisme independentista per a joves, arrauxat i valent que vol crear una gran alternativa que aplegués tant els afins al diputat Macià, com els republicans catalanistes o els dissidents de la Lliga.
Carrasco s’integrarà a Acció Catalana (primavera de 1923) quan tindrà garantia certa que aquests es plantegen com a alternativa, i no crossa, al regionalisme. L’inici de la dictadura (setembre de 1923) troba Carrasco a l’espera de l’aplicació d’una sentència d’injúries a l’exèrcit, per uns textos i dibuixos publicats a L’Estevet.
Carrasco i la dictadura de Primo de Rivera
La condemna a sis mesos de presó, en part passats en un “penal” dur ja a Burgos, defineix una sentència feta, sembla, ad hoc. A partir d’aleshores, encimbellen la figura de Carrasco, com un exemple de perseguit per la monarquia. Sortit de presidi, continua la seva lluita antidictatorial, aquest cop des de la junta directiva del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Des d’aquesta corporació planta cara, amb la resta de companys elegits, a un govern que no vol respectar la llengua catalana ni els drets de la corporació. Després de Burgos, Carrasco és confinat a l’Aragó (1926).
Després de caure la dictadura (gener de 1930), Carrasco treballa per definir un corpus teòric pel partit catalanista, que, creuen, serà l’alternativa a la Lliga. Un corpus fonamentat en el nacionalisme, el republicanisme i el liberalisme. Malgrat aquesta tasca de construcció d’una nova força política, Carrasco, situat en el que es diu “sector radical” d’Acció Catalana conspira contra la monarquia, amb intents d’insurrecció militar inclosos, la qual cosa el du, altre cop, quatre mesos a l’exili, a la Catalunya del Nord.
Carrasco, reconegut
En proclamar-se la República catalana (abril de 1931), Carrasco és un exemple per a tothom de lluita catalanista contra la monarquia, i per això n’és nomenat ministre, amb la comesa del president Macià d’apropar els dos governs republicans de la Península per consolidar el nou estat. Apropament que comportarà un acord per elaborar un estatut d’autonomia i restaurar la Generalitat de Catalunya. Per a Carrasco caldrà aleshores, com a conseller de Sanitat, garantir la unitat catalana per assolir l’Estatut amb èxit. Un estatut que ha de significar la concòrdia de Catalunya i la República espanyola, per un acord entre les parts que ha de reconèixer l’autodeterminació -com veurem tot seguit- en elaborar-lo i la voluntat d’incorporar-lo a les lleis del nou estat.
A més de conseller, és elegit diputat per Girona dins de la candidatura d’Entesa Republicana. Des de la Carrera de San Jerónimo, tindrà dos objectius principals entre 1931-1933: aprovar l’Estatut que ha referendat la ciutadania catalana i treballar per trobar un marc còmode de relacions dels catòlics amb la República espanyola. Per això s’allunyarà de les expressions de catòlics que treballen per abatre el règim democràtic i en condemnarà la seva actitud. L’anomenat “apòstol del Pacte de Sant Sebastià” ha de concretar a les Corts el que es va acordar un dia d’agost de 1930 a prop de la platja de La Concha. L’aposta d’una concòrdia de Catalunya amb l’Estat ha de passar per un estatut que reconegui la capacitat de decidir al nostre país (autodeterminació). No vol tornar a veure un país en una situació subsidiària. Catalunya ha de tractar de tu a tu amb l’Estat republicà espanyol. El diputat per Girona pensa que aquest és un compromís doble, dels republicans espanyols i els republicans catalans, i que, per tant, com a producte del compromís assolit, Catalunya serà reconeguda com a estat dins de la República espanyola i, entre altres aspectes, el català serà reconegut com a idioma oficial. Són aspectes previstos en el que s’anomenà Estatut de Núria, aprovat massivament per la ciutadania catalana (agost de 1931). Carrasco es quedarà sol defensant un estatut que expressa la voluntat popular, per a ell intangible, que ja ni defensaran els representants de la ciutadania catalana, en totes les seves tendències i corrents, com es va veure en la sessió del 9 i 10 de juny de 1932.
Per això Carrasco, més enllà de les forces vinculades al leninisme, esdevé un dels més abnegats defensors del dret a l’autodeterminació de Catalunya, que defensà en la reunió de Donosti, amb el suport de Jaume Aiguader, l’un representant Acció Catalana i l’altre Estat Català.
Els camins atzarosos de Carrasco
Ja feia mig any que Carrasco era un polític representatiu d’una força política nova i petita, UDC, el que va esdevenint un partit nacionalista i republicà d’inspiració cristiana, primer expulsat d’Acció Catalana i després cessat del Govern de la Generalitat (hivern de 1931-1932). El nou militant intervé decisivament per estructurar internament la nova i renovadora organització, a partir d’uns estatuts que garanteixen una estructura orgànica democràtica. La proposta d’Unió la situa confrontada a un cert catolicisme polític de dretes i sovint antirepublicà, que representarà principalment la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. La proposta de la Unió de Carrasco és partidària d’una pacificació interna, anomenada Solidaritat Catalana, que vol un país on els diferents sectors polítics puguin actuar políticament sense odis ni rancúnies excessives per desenvolupar un estatut d’autonomia neulit que calia nacionalitzar, amb un sistema electoral proporcional que permeti un intercanvi de propostes sensata i ponderada. Sense pacificació i concòrdia efectiva no hi ha avenç nacional possible. També una vocació intensa d’acció social, a partir de propostes com uns salaris obrers suficients per desenvolupar la potencialitat d’una família amb dignitat per acumular un capital suficient, (sense cap “pacte de la fam” empresarial), el foment del cooperativisme, assegurances socials i propostes que podrien anar del que en diríem avui autogestió o cogestió, a partir de l’accionariat obrer.
Si bé Carrasco continua manifestant el seu independentisme, UDC se situa aleshores dins dels rengles del catalanisme radical (en les seves paraules), a l’espera d’una confederació que pot convertir-se en independència, segons la reacció de l’altra part. En tot aquest període, malgrat els vetos i els blasmes pel seu sentit cristià sòlid, UDC maldà per fer-se un lloc en el sistema de partits polítics republicans a Catalunya de la mà especialment de Carrasco.
A més de defensar el dret a l’autodeterminació i una posició cristiana que el situa a l’esquerra del moment, Carrasco és un nacionalista català i un abertzale. Partint de la premissa que defensa una Catalunya independent fraterna amb els altres pobles, des d’una posició independentista però no separatista, el polític més popular de la UDC del seu temps va trobar a Euskadi, de la mà del PNB, quelcom que al seu país no trobava prou: estima i reconeixement, però també un model polític que volia aplicar a Catalunya. Carrasco va treballar intensament per estrènyer-hi llaços en un partit de masses (estructurat també amb una potent base obrera, ELA-STB, i femenina, Emakune Abertzale Batza), democràtic internament, des de la base; republicà, d’inspiració cristiana, però gens clerical; en definitiva un partit nacional que volia ser fidel a la seva llibertat i a la cultura ancestrals.
Amb l’esclat de la guerra, Carrasco perseguit per uns (i fins i tot per alguns que haurien de ser els seus) va morir afusellat perquè el franquisme abominava els catalans nacionals, els qui maldaven per una Catalunya lliure, amb reptes gravíssims interns i amenaces catastròfiques externes, que havien qüestionat forces reaccionàries que dominaven l’escenari espanyol com l’exèrcit, però també els qui qüestionaven, amb el seu exemple cristià, la propaganda d’un règim oficialment catòlic.