Una corrosiva i brillant torrentera existencial

Borja Bagunyà és teòric de la literatura i un observador voraç de tendències i corrents de fons literaris. Posició de guaita i actitud d'esponja que té conseqüències en la creació: gairebé tot en Els angles morts té un què. Des d'un títol abeurat en la idea de Paul de Man que tota visió conté un punt de ceguesa que revela una altra cosa, passant pel recurs (conscient) a la literatura de l'excés i la paròdia com a eines de distanciament del realisme i l'objectivitat, arribant a la inspiració en la desconstrucció literària que Herman Melville fa en Moby dick o una altra suggeridora idea de partida al voltant del concepte de malformació fetal.

Més enllà del bagatge teòric i la capacitat reflexiva, però, fa l'efecte que és la dècada sense publicar ficció, des del recull de relats Plantes d'interior (Empúries, 2011), el motor irreemplaçable d'un artefacte ambiciós, desafiant i brillant en la seua metòdica concepció i execució. Una fugida de l'autoimposada servitud de la compareixença bianual o trimestral en les prestatgeries. Una cocció lentíssima sense la qual seria inconcebible la torrencial escriptura continguda en aquesta portentosa novel·la en quatre actes. La mala bava que destil·la amb la punteria i aplom d'un biatleta.

La biga mestra d'Els angles morts és tal vegada el seu inoblidable tercet protagonista. D'una banda, el singular matrimoni sense fills format per Morella, un professor d'universitat més aviat ensopit i grisenc que veu barrada la seua promoció com a catedràtic, i Sesé, una ginecòloga amb una personalitat complexíssima que s'enfronta a una brutal i epifànica experiència. Una parella estable en la seua paradoxal disfuncionalitat que en algun moment ha d'acollir el seu nebot Olof, “una barreja de seny o bogeria, de sensatesa i irracionalitat, de pudor i desvergonya: un desenquadernat”. Un trio imbatible.

El primer acte, de títol irònic, “Els últims seran els primers”, narra la presa de consciència de Morella del seu sostre com a referent acadèmic. El que li permet a Bagunyà fer una dissecció salvatge i desfermada “Del Funcionament”, l'absurda i mesquina maquinària universitària de mèrits quantitatius i “debitocràcia salvatge”, en la qual és possible doctorar-se amb una tesi sobre “els peus molls en la narrativa russa premoderna”. No hi ha gairebé una línia de text banal en aquest bloc, gojosament sarcàstic, deutor amb personalitat pròpia de David Foster Wallace, de qui agafa el to despietat, el discurs de torrentera, la creativitat lèxica o les impagables notes a peu de pàgina. Segment amb el qual l'autor esmola la personalitat de Morella, incloent pertinents salts a un passat traumàtic i alienant, mentre va deixant caure un arsenal de bombes de fragmentació capaç d'arrasar els campus de mig planeta.

I quan el lector sospita que la broma es pot fer perillosament infinita, Bagunyà canvia de manera molt assenyada de registre. El següent bloc, “Llibre de l'osteogènesi”, està dedicat a narrar amb unes altres textures literàries la intensíssima vivència de Sesé a partir de l'assistència a un part difícil amb un desenllaç tremendista però que ve a tomb. L'àmbit sanitari rep també clatellades, però el més cridaner d'aquest tram, contat amb enorme minuciositat i precisió terminològica, és la brutal tensió narrativa creada per Bagunyà. Setanta pàgines prodigioses que deixen el lector devastat i amb els ulls fora de les òrbites. El segment potser més esfèric d'un llibre amb abundants redoneses.

No tornarem a experimentar el mateix vertigen, la caiguda sembla tan inexorable com la certesa de la mort. Però Bagunyà, tot i alguns fragments deliberatius, sosté en altura els dos blocs finals incorporant secundaris gloriosos i acabant el perspicaç dibuix de la personalitat de Morella i Sesé. Del matrimoni i de l'inefable Olof i el seu aspecte de “lector de novel·les alemanyes impenetrables. De Lennon nazi”. Alhora, l'autor premia generosament el lector esquitxant el text de disbauxa lèxica (“aquella olor de clor i desodorants esportivoputeros”), moments delirants —que semblen escrits a quatre mans per Pynchon i Sharpe en presència dels Monty Python—, descripcions frenopàtiques (“Era la viva encarnació d'un etcètera”) i diàlegs i reflexions àcides, que serveixen per prosseguir la tasca abrasiva a propòsit de “l'optimisme idiota i neoliberal”, la “merda kàrmica”, la “instagramització” social, les “ressonàncies psicoxorres”, la mesquinesa humana (“Malparlar era la koiné de la facultat) o la catalanitat (“Allò era Catalunya: una estesa de gepes escapçades”). Entre molta més merda de la bona.

Un llistó insolentment alt que tampoc no negligeix un desenllaç que, si bé no té la rotunditat del conjunt, reconforta i resol satisfactòriament la incògnita pertorbadora del narrador.