El primer Sant Jordi després del confinament arriba amb pesos pesants de la nova novel·la catalana i traduccions de clàssics i novetats. Destaquen, entre les primeres, el premi Sant Jordi, un cub de rubik literari amb moltes cares titulat per Víctor García TurL’aigua que vols(Grup Enciclopèdia), i el Premi Proa, La casa de foc, una sòbria construcció amb sòlids fonaments de Francesc Serés. Però també porten uns mesos a les llibreries la sorprenent obra de Borja Bagunyà,Els angles morts(Ed. del Periscopi), la versió catalana contemporània del Tirant lo blanc i la trencadora Napalm al cor (Premi Llibres d’Anagrama). Dos clàssics de les lletres catalanes han aportat enguany sengles novel·les breus però representatives de la seva obra: Jaume Cabré, Consumits pel foc (Proa), i Maria Barbal, Tàndem (Proa).
En el capítol de traduccions, la monumental i molt benvinguda Crim i càstig de Dostoievski (La Casa dels Clàssics); el clàssic italià Els virreisde Federico de Roberto (Edicions del 1984), i tres Dickens: Història de dues ciutats (Club Editor), Grans esperances (Proa) i l’edició bilingüe (Dickens/Carner) del voluminós Pickwick. Però també hi ha grans obres contemporànies: Raig Verd lliura la tercera novel·la de la tetralogia de les estacions d’Ali Smith, Primavera, una altra demostració que en literatura no està tot inventat.
Però, a banda d’aquests caps de cartell, hi ha uns quants títols que mereixen ser destacats:
La meitat evanescent
Brit Bennett
Traducció de Marc Rubió
Barcelona, 2021
Edicions del Periscopi
410 pàgines
«Et pots escapar d’un poble però no et pots escapar de la sang», escriu Brit Bennett a La meitat evanescent (Edicions del Periscopi, 2021): Aquesta jove novel·lista (Oceanside, Califòrnia, 1990) ha sorprès la critica nordamericana amb una novel·la que narra les vides paral·leles de dues germanes bessones que fugen d’una imaginària ciutat de Louisiana (Mallard), amb una forta pressió racial, procedent de la pròpia comunitat afroamericana, que busca que cada generació sigui menys negra que l’anterior. Davant d’aquest autoodi racial -i d’altres arguments desmotivadors- la Stella i la Desiree s’escapen i inicien dues vides molt diferents, una com a blanca i l’altra com a negra. La novel·la comença quan una d’elles torna a Mallard al cap dels anys.
Brit Bennett explicava fa poc, en roda de premsa virtual, que la idea li la va donar la seva mare: «Sempre parlava d’un poble de Louisiana obsessionat pel color de la pell». Va intentar trobar si existia realment i va ser impossible, però li va donar una idea inicial pel que ha acabat sent La meitat evanescent: Una gran novel·la sobre el pes dels orígens i la capacitat de decidir lliurement.
El primer emperador i la reina Lluna
Jordi Cussà
Barcelona, 2021
Comanegra
590 pàgines
L’autor de Cavalls salvatges viatja ara fins a la Xina, l’Índia, el sud-est asiàtic i, encara més lluny, fins al segle III aC, per refer la història del primer emperador xinès, Qin Shi Huangdi, a la recerca d’unes illes on s’hi pot trobar la immortalitat, en unes, i muntanyes d’or, a les altres. Això el farà travessar la Xina fins a l’oceà, i escoltar històries -moltes històries i algunes batalles- dels reis de l’Índia i Siam; viatjar a Sri Lanka (Tambapanni) i conèixer la reina Lluna.
Cussà endreça una part cabdal de la història xinesa, però no com un bestseller de mastegats tòpics històrics sinó amb les habilitats d’un narrador d’aventures clàssiques amb una llengua vivíssima i popular.
Una història que encisarà els que van créixer amb les novel·les de Stevenson o Dumas i encara tenen fam d’aventures, perquè l’autor n’hi encabeix tantes com pot. Que d’imaginar i contar històries, en Cussà en sap un niu.
Casa aliena
Silvio d’Arzo
Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba
Barcelona, 2021
Viena Edicions
128 pàgines
Un clàssic de la novel·la italiana, obra d’un autor que va morir sobtadament als 32 anys, Silvio d’Arzo (Reggio de l’Emília, 1920-1952). Una petita obra, subtil i colpidora; hereva, en la distància, de Bartleby, l’escrivent, i, com l’obra de Melville, inquietant gràcies a uns personatges que actuen, dubten i -en aquest cas- fins i tot narren, però no s’expliquen.
El retrat d’una aldea de muntanya petita i molt exposada -al fred, a la pluja, a les xafarderies i a les desconfiances-, una societat on la incomunicació és la norma. En aquest context hostil, un capellà que ja ha assumit el seu destí, s’enfronta a un dilema moral extrem. Però abans d’això, la narració avança per un pedregós camí de dubtes o, com els escenaris de la novel·la, ermassos aixaragallats.
S’agraeix l’epíleg que fa la traductora, Meritxell Cucurella-Jorba, per exposar algunes de les seves tries perquè ens acosta a la veritable complexitat de la seva feina i a paraules tan màgiques com els xaragalls.
No escriure la teva història
Laia Fàbregas
Barcelona, 2021
Editorial Empúries
278 pàgines
Dues històries separades per un segle que Laia Fàbregas destrena a poc a poc. No escriure la teva història narra paral·lelament un accident que involucra el protagonista, en Dylan, i l’origen remot d’aquest succés. Laia Fàbregas situa l’acció a Califòrnia, al voltant del Salton Sea, un llac artificial nascut arran d’un potiner projecte d’enginyeria per treure un canal de reg del riu Colorado que va acabar provocant-ne el canvi de curs. Aquest projecte hidràulic, mal pensat i pitjor executat, i una crescuda inesperada del Colorado van provocar que, durant dos anys, aquest riu aboqués tot el seu cabal a la depressió de Salton. El 1905 va nàixer el Salton Sea i allà hi va fer cap la família Pont, que fugia d’un desastre natural a Oklahoma, el Dust Bowl, el fenomen de tempestes de sorra que ja va immortalitzar John Steinbeck a El raïm de l’ira. L’autora lliga, en la distància, aquest viatge dels Pont a Califòrnia amb la història contemporània de la novel·la, l’accident de carretera de Dylan.
Però allò que acaba cobrant importància, sota aquestes històries, són les preguntes que l’autora es va fer sobre l’estima maternal mentre escrivia: «Com deu ser créixer sense l'estimació que jo li dono al meu fill?». Això va fer -explicava Fàbregas en roda de premsa- que «sense voler s’hi van començar a afegir coses sobre la maternitat» i, a l’obra, «hi han anat sortint des de diversos punts de vista.
Laia Fàbregas afirma que no té un pla predeterminat sobre la història sinó que va avançant -en aquest cas, les dues històries van avançant- a mesura que escriu. Fins que es creuen. I tot encaixa.
Jack
Marilynne Robinson
Traducció d’Alba Dedeu
Barcelona, 2021
Edicions del 1984
414 pàgines
Aquesta gran novel·la de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, EUA 1943) hauria d’estar entre les lectures imprescindibles sobre els conflictes racials als Estats Units -i al món- per la delicadesa del tractament i la distància abismal que la separa dels tòpics. Robinson és una gran escriptora, creadora de personatges complexos i creïbles i autora, en aquest Jack, de diàlegs antològics -sensibles, intel·ligents, creïbles i originals- com els de la nit al cementiri.
Jack, publicada l’any passat en anglès, és l’últim regal de Robinson, guanyadora del premi Pulitzer per Gilead (2004), i del National Book Critics Circle Award perLila (2014). La sensibilitat de Robinson ens arriba fresca gràcies a la traducció d’Alba Dedeu i fa d’aquesta novetat una molt bona tria.
Jo, que no he conegut els homes
Jacqueline Harpman
Traducció d’Anna Casassas Figueras
Barcelona, 2021
Edicions del Periscopi
230 pàgines
A partir d’un plantejament molt original -el d’una noia que sempre ha estat tancada en una cel·la amb 40 dones més i va vivint dels records de totes elles-, Jacqueline Harpman (1929-2012), una escriptora belga d’origen jueu, estructura una novel·la sorprenent que captiva el lector. Res no és tòpic en aquesta obra del 1995 perquè Harpman es transforma en el personatge de l’adolescent que mai no ha vist res fora de «la gàbia». Els únics homes que veu passar són els carcellers que les vigilen i les proveeixen d’aliments i les úniques experiències, les de la resta de presoneres.
Un artefacte literari misteriós i encisador.
El Mestre i Margarita
Mikhaïl Bulgàkov
Traducció i postfaci de Xènia Dyakonova
Barcelona, 2021
Proa Edicions
560 pàgines
Obra pòstuma -i mestra- de l’escriptor rus Mikhail Bulgàkov (Kíev, 1881 – Moscou, 1940), que no la va poder veure editada perquè, de fet, va ser inèdita durant 26 anys. La crítica contínua al sistema soviètic va condemnar l’obra de Bulgàkov a l’ostracisme. L’NKVD, el sistema secret soviètic previ al KGB, impedia l’estrena de les seves obres de teatre i l’estalinisme es va assegurar d’evitar la publicació d’El Mestre i Margarita, una obra que va estar escrivint durant més de deu anys.
La novel·la està narrada amb un peculiar barreja de crònica i sàtira i narra l’arribada a Moscou del diable, que entrarà en contacte amb el món cultural rus, en una divertida confusió entre el real i el fantàstic i una línia narrativa paral·lela, situada en el Jerusalem del segle I. Tot per criticar a plaer el sistema soviètic.
La traductora, Xènia Dyakonova, explica breument en un postfaci la història de la novel·la i la popularitat que va aconseguir durant la perestroika, quan, fins i tot, es feien rutes guiades pel Moscou d’El Mestre i Margarita.
Swing. Allà on la vida venç
Rafael Vallbona
Barcelona, 2021
Edicions 62
560 pàgines
Swing és el viatge d’un músic empordanès a través del segle XX a cavall del jazz, una nova forma d’expressió musical que el conquista en el seu Palafrugell natal i el transporta a Londres i Nova York. Una història de ficció amb la qual Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) vol destacar el contrast entre els bojos anys vint, quan arreu s’accelerava la construcció d’un món millor, i el tomb que va fer el segle arran de la Guerra Civil, en l’àmbit domèstic, i la Segona Guerra Mundial, en l’àmbit internacional.
Explicava Vallbona en roda de premsa que duia temps volent escriure aquesta novel·la però «no hi trobava el desllorigador final». Un dia d’estiu, en un local d’Aiguablava, va saltar la llebre: «Aquest no sé què va aparèixer de sobte. Allà penjada, hi havia una foto d’una jazzband de Palafrugell, la Red Ribbons. Va començar a buscar informació sobre aquesta orquestra, sobre el jazz a l’Empordà i així es va gestar la novel·la.
Swing no té l’espurna de la fantàstica Una màquina d’espavilar ocells de nit, que explicava la història real dels veterans components d’una cobla, però té ritme i flow.