Poc després de les tres de la matinada del 19 de setembre de 2014, Dundee va convertir-se en la primera administració local a registrar un vot favorable a la independència. El resultat va confirmar la localitat, de vora 150.000 habitants, com la ‘ciutat del sí’ d’Escòcia. Un clam que al final de la nit va saber-se minoritari, sent recolzat només per quatre districtes dels 32 del país, i un 45% dels escocesos.
“Mai no m’havia sentit tan trist”, apunta Chris Scott, un fotògraf autònom que llueix ulleres de pasta futuristes i una barba incipient. “Estava avergonyit, decebut. Vaig pensar que havíem engegat a rodar una oportunitat que potser només tindríem una vegada a la vida. Vaig imaginar-me les futures generacions preguntant-nos, «per què, per què?»”.
El somni d’una ‘nació-estat’ va fer-se miques aquella nit, però els comicis d’aquest 6 de maig han obert un fil d’esperança per les bases independentistes, que creuen que una majoria per la independència al parlament podria derivar en un nou plebiscit.
“Aquestes eleccions són crucials”, sentencia en Chris. “Necessitem un mandat per un segon referèndum. Ha de passar, no hi valen peròs. Si fallem, no tindrem una altra oportunitat”. Malgrat l’optimisme d’aquest home de 50 anys, no hi ha garanties que el govern britànic el concedeixi. De fet, s’hi ha negat en reiterades ocasions, una posició que segons en Chris és insostenible. “Boris Johnson no és ningú, és un titella, un fantasma. No em crec una sola paraula del que diu. No té cap dret a dictar el nostre futur. Si acabem el tribunals, perdrà”, diu amb un somriure desafiant.
L’animadversió del fotògraf envers el primer ministre ve de lluny, però el sentiment ha crescut arran la gestió de la pandèmia. Ell és un dels tres milions d’autònoms al Regne Unit que no han rebut ajudes del govern britànic perquè no complien els requisits. Sense ingressos, però amb 1.500 euros mensuals de despeses pel lloguer del seu habitatge i l’estudi de fotografia, la COVID-19 l’ha posat contra les cordes.
“El suport del govern escocès ha estat un salvavides. Si no fos per això ara no tindria un negoci”, explica. En total, ha rebut 24.000 euros en subvencions, i aquesta setmana, amb l’aixecament del confinament, podrà tornar a obrir les portes. “Per fi, llum al final del túnel”.
Dundee és una ciutat de contrastos, atrapada entre l’austeritat i la prosperitat. La localitat, a noranta quilòmetres al nord-est de la capital, s’ha adaptat amb dificultat a l’època post-industrial. Passejant per la riba del riu Tay és difícil d’imaginar- que la població està consumida per una crisi de drogues endèmica i una pobresa persistent. La inversió del govern per reformar la ribera i la presència del museu de disseny V&A emmascaren la realitat paral·lela que es viu en altres punts la ciutat.
És l’hora de dinar i als afores del temple d’art la gent fa cua davant d’una caravana-restaurant.
, una jove de 23 anys que treballa d’assistent d’exhibicions al recinte, ens explica que va votar per primera vegada al referèndum del 2014. “Soc contrària a la independència, però entenc per què durant el darrer any, amb el Brexit i la COVID-19, molta gent ha canviat de parer. Crec que Nicola Sturgeon és una gran líder i ho ha fet molt bé”, afirma. Quan li preguntem si votarà el partit de la primera ministra, ens diu que encara no s’ha decidit, però que està oberta a la idea d’un segon plebiscit, perquè li agradaria tornar a formar part de la Unió Europea. “Si hi hagués un altre referèndum, podrien persuadir-me a votar ‘sí’”.
Per a Shaunna Elliott-Hook, una estudiant de 21 anys, el Brexit és la prova “irrefutable” que el govern britànic impulsa polítiques contràries a la voluntat d’Escòcia, on un 62% va votar per romandre al bloc europeu. “Westminster no ens representa de manera justa”, es queixa la universitària, que lamenta no haver pogut votar al referèndum d’independència perquè el 2014 era menor de 16 anys, però espera poder-hi dir la seva ben aviat.
A Lochee, un dels barris més pobres i tocats per les drogues, tothom amb qui parlem també dona suport a la independència. Les zones més desafavorides del país són les que van votar més decisivament pel sí, confirmant la teoria que sempre s’és més favorable al canvi quan es té menys a perdre.
Al carrer principal del veïnat hi destaquen un forn de pa, dos locals d’apostes i una botiga de roba solidària. L’ambient aquí és molt més fosc i apagat que no pas al centre. Davant d’una casa d’empenyoraments, dos treballadors xerren després d’acabar la jornada laboral. John Burnett, de 25 anys, i Mark Miller, de 39, expliquen que no votaran a les eleccions perquè no confien en cap polític. “Arreu d’Escòcia hi ha el mateix problema. Hi ha persones dormint al carrer i vivint en cases de mala mort. Un museu gegant o una ribera remodelada no són la solució. Diners sí, però mal invertits”, diu en Mark. La desafecció política dels dos treballadors és evident. Quan els pregunto per la independència, però, tots dos em diuen que en són partidaris. “Crec que els escocesos odiem el govern britànic. S’enriuen de nosaltres i ens deixen de costat”, assegura en John, mentre fuma un cigarro de manera intermitent.
Christine Bruhn, una jubilada de 71 anys que passeja amb una amiga, expressa una opinió similar. “No m’agrada en Boris Johnson”, diu. “Crec que és massa conservador. No pensa en la gent pobre i no fa res per ajudar-nos”, lamenta. “Ja és hora que siguem independents i puguem fer la nostra vida sense haver de demanar permís a Londres”, sentencia.
Scottish Borders, un nucli unionista
A dues hores en cotxe de Dundee i a tocar de la frontera amb Anglaterra el sentiment és molt diferent. La regió de les ‘Scottish Borders’ va votar decisivament contra la independència. Un 67% va dir ‘no’ al trencament.
Keith Coburn, un vidu de 58 anys, té clar a quin partit votarà aquestes eleccions: “Conservadors. El meu pare era un home de Winston Churchill, un veterà de la Segona Guerra Mundial que va lluitar pel seu país, no conec cap altra cosa. Crec en el Regne Unit”.
Pocs defensen la unió amb tanta vehemència com ell. Al seu jardí hi oneja una bandera britànica. “La qüestió de la independència ja va resoldre’s. Escòcia va parlar alt i clar. El Partit Nacional Escocès vol treure suc d’un debat obsolet”, diu. No podem evitar preguntar-li per la bandera escocesa dues cases més avall. “És d’una veïna. Una molt bona amiga. Honestament no et podria dir si ella és independentista. Tinc un acord amb els meus amics, no parlem de política ni de religió.”
En Keith solia regentar una botiga d’antiguitats i col·leccionisme militar al carrer principal de Coldstream, el poble pintoresc on resideix. Com altres escocesos, dubta sobre quin seria l’impacte econòmic de trencar una unió de més 300 anys. “Ara mateix estic rebent crèdit universal [una ajuda del govern britànic], perquè vaig tenir una crisi quan la meva dona va morir l’any passat. Vam estar casats 37 anys. No crec que la independència sigui possible. No ens ho podem permetre. Estaríem molt pitjor”.
Coldstream és una vila d’uns 2.000 habitants, petita però molt popular entre els turistes pel seu encant i simbologia històrica. “La població dona nom al regiment més antic de l’exèrcit britànic, que va marxar des d’aquí fins a Londres per a restaurar la monarquia al 1660”, explica Keith amb un orgull incontenible. Els guardes de Coldstream són reconeguts mundialment per les seves jaquetes escarlates i les seves gorres negres, tofudes i altes, que s’han convertit en part de l’imaginari britànic.
La població és una de les tantes localitats que ressegueixen els 154 quilòmetres de frontera invisible entre Anglaterra i Escòcia. El riu Tweed separa ambdós països en aquest punt i la proximitat és tal que si llencessis una pedra des d’una de les ribes probablement arribaria a l’altra. El primer senyal viari diu: “Benvingut a Coldstream, el primer poble fronterer autèntic”.
“Aquesta àrea és molt conservadora”, comenta Donald Moffat, regidor del Partit Nacional Escocès i propietari d’un dels dos pubs del poble. “Molta gent travessa la frontera a diari per treballar, anar a l’escola, fer la compra o veure la família. De fet, un de cada tres habitants al poble són anglesos”, explica. La regió és un nucli conservador, però això no desanima en Donald, que té 58 anys i en fa més de quaranta que és membre del partit de Nicola Sturgeon. “Si tinguéssim control dels nostres recursos tindríem millors infraestructures i millor condicions de treball pels nostres professionals sanitaris. Westminster malgasta els nostres diners en armes nuclears i altres coses a les quals ens oposem”, afirma.
“Crec que hi haurà un segon referèndum. I crec que aquesta vegada el guanyarem. N’estic convençut”, diu dibuixant un somriure sota el buff que porta com a mascareta. La tela està estampada amb la bandera escocesa i un ‘Sí’ en majúscules.
El Brexit dona impuls a l’independentisme
Jane Gallacher va néixer a Anglaterra, però fa quatre anys que viu a Coldstream. Va traslladar-se per qüestions laborals, però diu que el Brexit va ser la gota que va fer vessar el vas. “Després del referèndum tenia clar que havia de marxar del sud-est del Regne Unit. Vaig pensar que Escòcia seria un lloc millor per viure”, assegura tot passejant en Fern i l’Opal, dos cockers spaniels que tiben de la corretja perquè animem el pas.
“És paradoxal que doni suport a un partit nacionalista quan em considero internacionalista. No em sento escocesa o anglesa. Em defineixo com a europea. Però si fóssim independents potser podríem tornar a la UE”. Jane, de 53 anys, diu que votarà l’SNP perquè “té les polítiques més progressistes” i per la seva gestió de la pandèmia. “Comparat amb Boris Johnson, penso que Nicola Sturgeon ha tingut mà dura i ha controlat la situació de manera molt més efectiva”, afirma.
No tothom hi està d’acord. Claire Murray treballa com a dependenta a la botiga d’aliments per animals del poble, la més antiga del món, inaugurada el 1830. Per a ella, la primera ministra s’ha passat de frenada a l’hora d’imposar restriccions. “És molt trist veure comerços amb la persiana abaixada. No s’hauria d’haver tancat el país tal com s’ha fet. Estem en un forat negre i no sé com en sortirem”, diu preocupada.
Claire, que va votar per la independència el 2014, ara optaria pel ‘no’ perquè vol seguir fora de la Unió Europea. A més, m’explica que aquestes eleccions no votarà l’SNP, com de costum. “N’estic decebuda. Els estàndards educatius han baixat molt. Hi ha coses més importants que la independència”, diu aquesta mare amb dos fills, un a l’institut i l’altre a la universitat.
La prominència del debat constitucional és precisament el factor que ha impulsat l’Alistair Birkett a decantar-se pel partit conservador a les eleccions. “Mai no m’he considerat tan de dretes, però en l’actual context és més important votar per una formació clarament unionista que no pas altres matisos polítics”, assegura l’agricultor anglès.
Tant ell com la seva dona, Ruth, es dediquen al cultiu de cereals. Els seus camps es troben a Anglaterra, però la parella resideix a Paxton, un poblet a prop de Coldstream. Per a ells, la independència és un escenari que desperta massa interrogants. “La moneda, per exemple, podria ser un problema”, em diuen, “sobretot si no es continués amb la lliura esterlina”. També els preocupa la possible introducció d’aranzels entre ambdós països i la reducció del seu mercat, que ja s’ha vist minvat pel Brexit.
Vint anys enrere, comenten, el pare de la Ruth va traslladar-se el sud de la frontera, temorós de l’avenç independentista. La història podria repetir-se i el matrimoni no descarta fer el mateix si el ‘sí’ s’imposés a les urnes. Per a ells, la incertesa seria una llosa massa pesada.