El responsable de la metralladora està a l’aguait a la popa mentre el capità dona ordres. A trenta nusos en direcció sud, els guardacostes ucraïnesos posen rumb a la península de Kertx: la llanxa patrullera dels serveis secrets russos (FSB, per les sigles russes) està travessant a tan sols quatre milles nàutiques davant la costa ucraïnesa, al mar d’Azov.
“Els agents fronterers russos ara se’ns acosten regularment”, diu Mikola Levitski, capità de la guàrdia costanera ucraïnesa a Mariúpol. L’acord del 2003, segons el qual cada país no podia entrar en les aigües costaneres del país contrari, ja fa temps que no és respectat per Moscou. En cas que hi hagi “provocacions armades”, ells estan a punt, assegura Levitski, i ens allarga els prismàtics. A l’horitzó s’albira un vaixell cuirassat de la marina ucraïnesa: no perd de vista els russos.
Aquest joc del gat i la rata davant la costa ucraïnesa és una mostra a petita escala del que aquests dies amenaça amb convertir-se en un conflicte devastador a gran escala: el desplegament massiu de tropes russes cap a la frontera exterior d’Ucraïna. A la península de Crimea, annexionada el 2014, i a l’est del país, on els separatistes van proclamar una “república popular” al Donbass, hi ha desplaçats almenys 10.000 soldats del Kremlin i maquinària pesant. Kíev i els seus socis a Occident parlen fins i tot de 50.000 persones armades.
A la UE i a l’OTAN, els governs estan molt preocupats en vista de l’avenç rus. I es pregunten: quines intencions té el president Vladímir Putin? Només està amenaçant o realment planeja un atac?
Fins i tot es mostra preocupat un observador militar d’un país de l’OTAN, el qual vol mantenir l’anonimat: es remet a imatges de vigilància per satèl·lit i sobre el terreny. Nombrosos batallons russos ja han estat desplaçats a les proximitats d’Ucraïna. Allà reforcen les divisions destacades permanentment als sectors militars d’importància estratègica occidental i meridional, com també a Crimea, un territori armat com si fos una fortalesa, amb desenes de milers de soldats.
En cas que Rússia cometi la bogeria d’“iniciar una guerra contra Ucraïna, aleshores aquest es convertiria en un dels escenaris d’un conflicte més gran que desembocaria en la tercera guerra mundial”, va dir aquesta setmana Leonid Kravtxuk, primer president de la Ucraïna postsoviètica i representant del país al grup de contacte amb Rússia i l’OSCE. El ministre de Defensa ucraïnès va alertar: Rússia preveu manifestament aprofitar el “guió de l’incident de Gleiwitz” (una agressió enemiga inventada), escrit pels nazis el 1939, com a model per a les seves incursions. Temem, va afegir, que es produeixi un atac des de Crimea.
Des de Moscou arriba soroll de sabres: Dmitri Kozak, vicecap de l’administració del Kremlin i comissionat per a Ucraïna –amb una actitud habitualment força sensata–, va amenaçar no fa gaire que seria el “principi del final” per a l’Estat ucraïnès en cas que els governants d’aquest país –“criatures que juguen amb foc”– fessin de les seves. Va arribar fins i tot a comparar la situació dels russos ètnics del Donbass amb la dels musulmans durant la guerra de Bòsnia i va avisar que es podria produir un genocidi com a Srebrenica: en cas que la vida dels russos a les regions d’extracció de carbó i acer estigués en perill, “probablement hi haurem d’entrar i els haurem de defensar”.
Una comparació absurda; comprensible, en tot cas, com una declaració de guerra emmascarada.
L’extrem fins al qual la situació és amenaçadora queda palès, per exemple, al mar d’Azov, entre la península ocupada de Crimea i la costa sud d’Ucraïna. A bord del Donbass, un vaixell de cinc tones i mig de color gris d’acer, un buc antiquíssim de la marina ucraïnesa, el cap de l’Estat Major, Mikola Timanov, admet que el port de Mariúpol és, en certa manera, el flanc descobert dels ucraïnesos: “En una hora llarga els russos poden ser aquí; ja han desplaçat un batalló de la infanteria de marina a la seva base de Ieisk. Ara els vaixells van acostant-se des del mar Caspi.
Timanov, capità de la nau, creu que un atac contra el port de Mariúpol tindria sentit des del punt de vista rus: “Qui tingui el control del port pot transportar-hi els seus homes, conquerir la ciutat i qui sap si aïllar-la del seu entorn”. Ell va estar desplegat a Crimea, a Sebastòpol, abans que la península patís la infiltració de tropes russes i acabés annexionada: “Evidentment que ens preocupa tota aquesta evolució”, diu Timanov.
Encara no queda clar què s’està coent a la falla entre dos dels països més extensos del continent; en aquest racó oblidat d’Europa que des de fa set anys està en guerra. En el conflicte a l’est d’Ucraïna han mort fins ara 14.000 persones. El president francès, Emmanuel Macron, ho va qualificar com “una ferida oberta al cor del nostre continent” en unes declaracions posteriors a cimera de gran simbolisme amb participació alemanya, russa i ucraïnesa.
Quins motius hi podria haver per portar aquest conflicte a un nou punt àlgid amb vessament de sang?
Als límits meridionals de Vorónej, una gran ciutat russa a 250 quilòmetres de la frontera amb Ucraïna, hi ha l’estació de Maslovka. Per una rampa hi estan descarregant maquinària pesant: vehicles de combat, obusos i transportadors de tropes.
Prop de Pogonovo, indret on fan exercicis les tropes, s’alça –com ha comprovat Der Spiegel en tres dies diferents– un gran campament militar de l’exèrcit rus. Pels carrers dels voltants circulen vehicles cuirassats i camions. Pels números d’identificació 76 i 87, provenen del districte militar de la Rússia central. Els vehicles porten sorra i fusta al nou campament. Els soldats carreguen troncs fins a la base provisional, que està protegida per diversos punts de control.
En un bosc de bedolls limítrof, hi ha alguns soldats construint una posició militar amb sorra i troncs. Les banderes hissades en aquest indret, d’uns dos quilòmetres de llarg, indiquen que les unitats desplegades són d’infanteria, de míssils i d’artilleria, a més d’haver-hi forces de defensa aèria. Entre pins i bedolls, els soldats han construït pals d’antena, sistemes per a satèl·lits i tendes. Se senten brunzir generadors. També s’ha posat en funcionament un radar de detecció d’objectius: s’assembla al sistema de defensa aèria Buk amb què el 2014 al cel de l’est de Ucraïna va ser abatut un avió ple de passatgers de Malaysia Airlines.
Aquí s’està preparant una guerra, en aquesta ciutat a primer cop d’ull tan pacífica? A les datxes properes al campament militar, una petita parada ofereix hamburgueses i kebabs. Un tinent, amb tres estrelles als galons, d’uns 30 anys, espera que el serveixin. No vol dir d’on és. En preguntar-li on està desplegat, respon d’una manera ambigua i en plural: “Som a tot arreu”.
Efectivament: en aquesta zona no hi havia hagut mai tants soldats, ni tan sols el 2014, diu Vladislav, propietari d’una datxa propera al campament, mentre se’l miren dos soldats armats amb fusells d’assalt. El 2014 Moscou va ocupar la península de Crimea, al mar Negre. Poc després va començar la guerra al Donbass, on els separatistes –lleials a Moscou–van iniciar una guerra contra les tropes de Kíev amb el suport d’assessors militars russos.
Des de fa set anys la sigil·losa annexió de l’est del Donbass sota direcció russa va avançant. Ara, amb una ocupació militar s’acabarà la política de fets consumats? “Ostres, doncs no ho sé”, diu Vladislav: “Això depèn només dels que manen a Moscou; passarà el que hagi de passar”.
El que desconcerta, però, als observadors occidentals és que l’exèrcit rus està desplegant les seves tropes davant la mirada de la comunitat internacional. No pas d’amagat, com va fer en l’annexió de Crimea amb l’ajuda d’“homenets verds” sense insígnies a l’uniforme o en les primeres batalles al Donbass.
A les xarxes socials circulen des de fa dies imatges de trens de mercaderies carregats amb llançamíssils i tancs que provenen de la ciutat siberiana de Iurga i es dirigeixen a Crimea. En fotos es veu un carregament de vehicles de transport que s’ha traslladat des de Pskov, al nord-oest, en direcció al mar Negre. A més, s’han portat míssils de curt abast Iskander de la brigada de míssils 119 des de la regió de Sverdlovsk fins a Vorónej.
“És la concentració més nombrosa de forces armades russes a la regió des del 2014 i 2015”, diu Ruslan Leviev, director de l’organització independent Conflict Intelligence Team (CIT). Cada dia recopilen noves imatges a la còpia russa de Facebook, VKontakte, i a TikTok: de camions i trens de càrrega que van cap a Crimea plens de llançamíssils i tancs.
¿Tot plegat forma part d’un bluf violent, un test de resistència militar amb l’objectiu de posar a prova el nou president dels EUA, Joe Biden, que ha qualificat indirectament el seu homòleg rus, Vladímir Putin, d’assassí? ¿O el que vol Rússia al capdavall –com va fer a Geòrgia el 2008 i a Crimea el 2014– és apuntar-se un gran èxit per deixar clar a Occident, a qui percep com un covard, que a l’OTAN no se li ha perdut res a la rodalia russa?
El rus Aleksandr Golts, expert militar independent, no creu que es produeixi un atac contra Ucraïna. El desplegament de tropes i material de guerra és massa obvi. Es tracta més aviat d’una “demostració de força”. Fet i fet, l’OTAN acaba d’iniciar el seu gran programa de maniobres Defender Europe 2021: “Hem entrat en una nova guerra freda”, declara Golts. “Abans, quan l’OTAN duia a terme els seus grans exercicis militars, els soviètics feien el mateix; i això és el que torna a passar ara”.
A més, l’avenç de tropes pretén crear pressió diplomàtica, diu Golts. Rússia, aïllada després de l’enverinament i detenció d’Aleksei Navalni i carregada de sancions, necessita una nova força negociadora davant Occident. L’acció militar a la frontera amb Ucraïna sembla que té aquesta funció: el president nord-americà es va posar en contacte per telèfon amb Putin i va proposar una cimera en territori neutral. El cap del Kremlin es va apuntar la trucada com una victòria, però afirma que ell, en la qüestió ucraïnesa, no és una de les parts en conflicte, sinó part de la solució, un negociador de pau al mateix nivell que Washington.
Malgrat tot, el risc que corre el Kremlin ara és enorme, diu Golts: “Amb l’acumulació de tropes, Moscou està fent equilibris al caire de la guerra”. Dos avions de transport nord-americans Hercules van aterrar diumenge amb un carregament secret a Kíev. I tant per la costa est ucraïnesa com per Crimea, s’han vist drons de reconeixement del tipus Global Hawk.
Actualment només sembla segura una cosa: el Kremlin vol forçar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, a arribar a acords en aquesta partida d’escacs pel futur de les “repúbliques populars” de l’est d’Ucraïna. Un escenari que veuria amb bons ulls Rússia seria el següent: que Kíev aprovés una llei sobre el futur estatus especial del Donbass, hi organitzés eleccions i fins a l’últim minut no se li retornés el control de la seva frontera exterior. Així no podria influir en el resultat de la votació sobre el terreny.
Ara bé, de moment Zelenski no es mostra gaire disposat a accedir a les expectatives russes. I, en canvi, no fa gaire va imposar sancions a l’oligarca i amic de Putin Víktor Medvetxuk i va fer tancar tres cadenes de televisió prorusses. L’abastiment d’aigua a través del canal del nord de Crimea, vital per a la península, va ser interromput el 2014. La marina ucraïnesa dona per fet que controlar el canal és un dels possibles objectius militars del Kremlin.
L’annexió de Crimea, es miri com es miri, li sortirà cara, a Moscou: cada any destina fins a 5.000 milions d’euros a inversions en l’antic paradís turístic ucraïnès del mar Negre. A més, des de fa set anys ha d’aportar generosos ajuts financers a les repúbliques separatistes del Donbass, mentre al mateix temps la població russa pateix les conseqüències de la pandèmia.
Aquest cop, però, a diferència del 2014, és menys probable que Putin pugui fer pujar la seva popularitat amb una acció militar. El 62% dels russos enquestats –una xifra rècord– afirmaven recentment que tenien “un gran temor d’una guerra”, diu Lev Gudkov, de l’organisme demoscòpic Centre Levada. El nucli dur dels seguidors de Putin s’ha reduït a menys de la meitat en tres anys; ara tan sols en forma part un 27% de la població.
Ievhen Xuk és un exfranctirador amb encaixada de serjant i una nova missió a l’exèrcit ucraïnès: dirigeix el servei militar de notícies de la Brigada Motoritzada d’Infanteria als afores de Maríupol. Aquesta ciutat de majoria russòfona i de 450.000 habitants, situada a la costa ucraïnesa, és considerada un bastió dels seguidors de Putin.
En cas d’emergència, Ucraïna no podria comptar amb ben bé la meitat de la població, afirma Xuk, segons es desprèn de les seves investigacions. I el govern municipal, pròxim a l’oligarca Rinat Akhmetov, també juga a l’ambigüitat: “Des de la nostra perspectiva, el perill d’un atac és menor que el perill que els ‘submarins’ –buscabregues russos infiltrats a la ciutat– provoquin un conflicte”.
A l’estiu del 2014 Maríupol va estar provisionalment en mans dels rebels, que eren sobretot russos. Una dona que aleshores es va guanyar el títol de Mare Coratge darrere el front és la ucraïnesa Galina Odnorog. A dia d’avui continua lluitant perquè els dies de terror no tornin a la ciutat.
Odnorog diu que no va cavar trinxeres ni va evacuar ferits perquè ara tot torni al punt de partida. Encara es veuen els bastiments sense finestres de l’ajuntament i de la direcció de policia al centre de la ciutat i ja es torna a parlar de guerra? Odnorog està enrabiada: “El món sencer està preocupat, menys el nostre alcalde; no ens estem preparant per a un cas d’emergència. Encara que no sapiguem què té Putin al cap, com a residents d’una ciutat del front hauríem d’estar preparats per al pitjor”.
En canvi, però, a Mariúpol, a vint quilòmetres darrere el front dins el territori controlat per Ucraïna, encara hi impera un ambient com si els habitants esperessin impassibles una tempesta anunciada.
La guerra –que fa anys que aquí està en marxa– només passa a centellejos per la consciència dels habitants. Per exemple, quan dins un autocar Volkswagen amb colors de camuflatge i un esquelet de plàstic balancejant-se a la cabina del conductor, Iúlia Paevska torna del front a la ciutat per agafar forces menjant un xaixlik. Iúlia, de nom de guerra Taira, dirigeix les urgències mèdiques al sector del front prop de Xirókine, una franja molt disputada.
S’ocupa de ferits i morts, documenta membres esqueixats, cranis tenyits de sang i glòbuls oculars buidats. Aquest any l’exèrcit ucraïnès ja ha declarat més de vint vegades el Gruz 200 (‘càrrega 200’). Així s’anomenen els caiguts en l’antic argot militar soviètic, en referència al pes mitjà d’un mort dins el taüt de zinc.
“Juntament amb la tàctica també ha canviat el tipus de ferides”, diu Iúlia abans d’enfilar-se al seu hospital de campanya amb rodes que porta la inscripció “Els àngels de Taira”: “Ara l’adversari no aposta tant pels franctiradors com per les mines terrestres, que es poden llançar amb drons: un lloc que ahir encara era segur avui et pot fer miques”.
Al costat ucraïnès del front ningú no parla de “russos”, sinó dels “adversaris”, “l’agressor” o “l’altre bàndol”. I així parlen també a Txermàlik, on el vicecomandant Vova, de la Brigada d’Infanteria Mecanitzada 53 avança per les trinxeres.
Des del forat de deu per deu centímetres revestit de fusta, al punt més avançat del front, el caporal Grusin manté la posició. A l’altra riba del riu Kàlmius, que aquí marca la línia del front, veu les posicions enemigues i observa unes dones que porten menjar als combatents. L’adversari dispara amb fusells de franctirador –diu el comandant Vova–, que tenen una precisió fins a més de mil metres. No són comparables amb els seus fusells, kalàixnikovs de fabricació soviètica. “Podríem disparar a les ovelles d’aquí sota”, fa broma Vova, “i no gaire més. Però, per ordre del comandament militar, només hem de respondre amb artilleria lleugera”.
Ho compliran, les tropes? Costa d’imaginar. Fa dues setmanes, quan el president Zelenski va desplaçar-se a la zona per honorar combatents amb medalles i per presentar els seus respectes als caiguts, també es va aturar a Promka, l’antic territori industrial d’Avdíivka, on al búnquer que hi ha es reuneix l’Estat Major del Batalló d’Infanteria Mecanitzada i els nois joves parlen de la seva taxa d’encert amb el dit al gallet.
Avdíivka és només un punt minúscul en aquesta llarga línia, de 427 quilòmetres, que trenta anys després de la fi de la Guerra Freda travessa Ucraïna i estableix un nou front entre est i oest. I com més duri aquest guerra, més fondes seran les trinxeres. A l’oest de la línia es paga amb hrívnies; a l’est, amb rubles. A l’oest es parla d’un atac rus; a l’est, d’una guerra civil.
Encara és possible la pau? És concebible la convivència? Des de l’abril del 2019, Moscou ha concedit més de 440.000 passaports russos als habitants dels territoris separatistes. I, mentre a les fronteres d’Ucraïna les tropes del Kremlin sembla que preparin una guerra amb maquinària pesant, alhora s’esdevé el que el cap de l’Estat Major, Valeri Gueràssimov, ja va elogiar el 2013 com un instrument clau de la tàctica bèl·lica híbrida: el “poder tou” en forma de la concessió de la nacionalitat.
A Novoxàkhtinsk, una ciutat de 100.000 habitants del sud de Rússia, no gaire lluny de la frontera amb l’autoproclamada “República Popular de Lugansk”, la demanda de passaports no afluixa. Aquest dimecres un autobús blanc i blau s’atura davant un bloc de dos pisos als afores de la ciutat vigilat per la guàrdia nacional. A l’edifici hi entren 46 homes i dones com a ucraïnesos i en surten al cap de menys d’una hora amb els nous passaports vermells com a ciutadans russos.
Les persones no mostren una gran alegria pels nous passaports. Sembla més aviat com una necessitat, una cosa que s’ha de fer. Rússia ja controla una bona part de l’economia de Lugansk. “Tothom que treballa en empreses i autoritats estatals intenta aconseguir el passaport”, diu Anastàsia, de 26 anys. Ella treballa en una empresa gasística estatal a Lugansk. Considera Moscou un aliat, un salvador. “Ja han passat set anys, i encara esperem convertir-nos en un Estat”. La noia voldria que Lugansk formés part de Rússia com més aviat millor”.
Però l’exèrcit rus ha d’atacar, com va fer a Crimea? “Aquesta és una qüestió que han de decidir els nostres dirigents polítics”, diu Anastàsia. Ella, però, prefereix no pensar en una possible guerra: “Això m’estimo més no imaginar-m’ho”.
El procés de Novoxàkhtinsk és ràpid i eficient. Amb prou feines l’autobús que ha portat Anastàsia i els altres emprèn la tornada cap a Lugansk, arriba el següent vehicle en direcció contrària. I descarrega una altra tongada de futurs russos.
Traducció d'Arnau Figueras