Morts, atemptats contra cinemes i personatges de la cultura, assalts contra llibreries, metrallaments d'edificis, seus polítiques cremades, bombes a institucions, agressions a governants progressistes que encapçalaven la Generalitat Valenciana i l'Ajuntament de València, persecució als carrers de qualsevol manifestació de l'esquerra valencianista, com ara simples trobades escolars en llengua pròpia. La transició valenciana va estar marcada per un terrorisme de baixa intensitat que sovint ha estat ignorat als relats oficials. El País Valencià, no debades, va experimentar la denominada Batalla de València, la qual no va ser una altra cosa que una reacció de les forces ultradretanes, el blaverisme de rerefons espanyolista i el conservadorisme immadur democràticament contra les pulsions a favor de la llibertat, la democràcia, l'autogovern i la recuperació de les senyes d'identitat nostrades, com ara la cultura i la llengua pròpia compartida amb altres territoris.
La violència experimentada, especialment per aquelles persones significades amb valors de caràcter valencianista i progressista, durant aquella etapa d'anhels, frustracions, agitació i de conflictivitat laboral ha estat radiografiada minuciosament per l'historiador Borja Ribera a la nounada tesi La violència política en la transició valenciana (1975-1982). En aquesta recerca acadèmia, la qual s'albira fonamental per entendre la dimensió i les conseqüències d'aquell clima virulent i agressiu en la configuració política del País Valencià, es determina, de fet, que «la violència política va ocupar un paper central al País Valencià al llarg del procés que va culminar amb l'establiment d'una democràcia parlamentària estable per primera vegada en la història d'Espanya». «Encara que d'una magnitud inferior a la d'altres territoris com ara el País Basc, Madrid o Catalunya, la qual cosa queda reflectit en un nombre relativament baix de morts, la violència va ser present i va tenir un fort impacte durant tot el període comprès entre l'agonia del dictador i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, període que hem definit com la transició valenciana pròpiament dita», explica.
A l'etapa 1975-1982, tal com revela el treball d'investigació, al qual ha tingut accés aquest setmanari, «el País Valencià va ser escenari d'un elevat nombre d'episodis violents, on destaquen 162 que hem catalogat com a greus». «Dins d'aquesta categoria», segons precisa l'autor, «hem inclòs: assassinats, atemptats amb bomba, assalts i incendis d'establiments, assalts de domicilis, incendis de vehicles, metrallaments d'edificis i agressions a autoritats». «Fora han quedat incomptables accions, segurament diversos centenars, en principi -però no necessàriament- menys greus, com ara: atacs amb còctels Molotov, agressions de carrer o atemptats de menor entitat, així com avisos falsos de bomba i altres amenaces i coaccions», agrega.
Aquestes accions van estar pràcticament monopolitzades per l'extrema dreta i el blaverisme irredempt. «Si prenem les accions catalogades com a greus, observem que ultradretanes i anticatalanistes van tenir una preeminència indiscutible, sent responsables de tres de cada quatre. Si incloguérem les accions en teoria menys greus, el protagonisme d'aquests actors seria, quasi amb tota seguretat, encara superior. A tot això caldria sumar els atracaments comesos per radicals de qualsevol signe, els quals probablement van superar el centenar, a més dels innombrables xocs en manifestacions i altres actes de protesta. Així doncs, no resulta aventurat afirmar que durant la transició valenciana va poder haver-hi més d'un miler d'episodis violents amb causes polítiques», conclou l'historiador, qui identifica 119 accions d'autoria dretana o anticatalanista, les quals representarien el 73,4%; 27 assignades a grups d'extrema esquerra i també de tarannà independentista, les quals suposarien el 16,7%, i un total de 16 d'impossible catalogació.
«Partint de la base que la violència de matriu dretana va ser l'única que va mantenir un impacte sostingut, es poden establir quatre etapes diferenciades: la primera abasta des de finals de 1975 fins a mitjan 1977, quan la campanya anticatalanista no acaba de prendre i l'activitat violenta, encara que intensa, presenta unes pautes no massa específiques. Centrada en atacs a llibreries, al conjunt de l'oposició, i fins amb uns quants atemptats de bandera falsa executats per un misteriós grup de probable naturalesa parapolicial, culmina en l'estiu de 1977, coincidint amb la cristal·lització de l'anticatalanisme», dissecciona l'historiador, amb exemples com ara l'explosió d'un artefacte conformat per diversos cartutxos de dinamita en el vestíbul del cinema Martí, ubicat a València. Amb uns danys estimats en mig milió de pessetes, l'atemptat va ser reivindicat pel II Comando Reinhard Heyndrich, una denominació d'exaltació a l'exdirector de la policia criminal nazi.
En maig de 1976, de fet, s'hi detecta una presència mantinguda de grups d'extrema dreta al barri del Carme, a València. «En el seu número de juny de 1977, la revista Dos y Dos parla de més de dues-centes agressions en poc més d'un any, sobretot en bars freqüentats per militants d'esquerra i després de manifestacions. La revista denuncia també l'absència de detencions malgrat l'abundant presència policial en la zona. El juny de 1976, quan duia només unes setmanes venent-se en els quioscos, la citada publicació va ser objecte d'una querella per part de la fiscalia per un suposat delicte de propaganda il·legal. L'assetjament de les autoritats, amb citacions i segrestos, es va prolongar fins a setembre de 1977, quan va deixar de publicar-se. De fet, en la Memòria del Govern Civil de València de 1976, la revista apareix assenyalada com a perillosa -al costat de determinats grups polítics- per la seua línia d'insistència en l'autonomia», es relata.
L'agost d'aquell any, tanmateix, va ser terrorífic. «En la matinada del dia 5, es produïa un nou atemptat amb bomba contra una llibreria. Aquesta vegada es va tractar de la llibreria L'Aranya que va patir danys valorats en més de 250.000 pessetes. El motiu era, segons sembla, que l'establiment col·laborava amb el Sindicat Democràtic d'Estudiants [...] El dia 7, el cotxe de Víctor Baeta -processat per activitats relacionades amb el Front Revolucionari Antifeixista Patriòtic (FRAP) i en llibertat sota fiança- patia un atemptat amb explosius que el va deixar completament destrossat. Tant Baeta com el propietari de l'Aranya eren membres de l'Associació de Veïns de Benimaclet. El dia 11, apareixia calcinat un vehicle propietat de l'esposa d'un treballador encausat per propaganda il·legal. El cotxe en qüestió havia rebut una sanció mesos abans per haver sigut emprat per a col·locar una pancarta referent a la massacre de Vitòria. El dia 12, de matinada, era incendiat el bar El Racó, freqüentat per estudiants i artistes. Al Carme, on estava El Racó, s'havien produït almenys mig centenar d'agressions per part d'incontrolats des del 30 d'abril. El dia 17, la llibreria Xúquer d'Alzira patia un nou atemptat, de nou mitjançant un incendi provocat. Els danys es van estimar en més de 200.000 pessetes. Es tractava -segons Cambio 16- del sisè atac rebut per aquest establiment, propietat, entre altres, d'un militant del FRAP empresonat», desgrana.
Tots aquells atemptats van ser reivindicats en nom del CIP-Caza Rojos, les sigles del qual corresponen a Comando Incontrolado Patriótico. «Segons Casals, no obstant això, van ser obra del MSE, un grup fundat precisament a València en 1970 sota una influència molt directa dels serveis d'intel·ligència», anota l'investigador Borja Ribera, qui incorpora un altre moment de tensió violenta: «En la matinada del 5 de novembre, una bomba feia explosió en la llibreria Tres i Quatre de València. Les restes de l'explosió, segons Las Províncias, van sembrar literalment un tram de més de dos-cents metres del carrer. Era el setè atemptat patit per aquest establiment des de 1970. L'atemptat es va produir, a més, pocs dies després de la imposició d'una multa de 500.000 pessetes per part del governador civil al seu propietari, Eliseu Climent, organitzador dels premis literaris Octubre [...] Tornava a repetir-se l'aparent coordinació entre atemptats de l'extrema dreta i sancions, o en paraules de la revista Dos y Dos: 'Multa d'una banda i bomba per l'altre. Sorprenent coincidència'. Poc després, el dia 13, Climent va rebre un anònim amenaçador signat per Guerrilleros de Cristo Rey i MNR acompanyat d'una retallada de l'article de Dos y Dos que acabem de citar. La nit del 26, a més, va tindre lloc un atemptat amb bomba contra la llibreria La Costera, de Xàtiva. Segons comptava ABC, nombrosos automòbils aparcats en els voltants van quedar destruïts, així com finestrals».
El terrorisme de baixa intensitat, tanmateix, persistiria durant 1977. Una bomba de segell ultradretà destrossaria el centre cultural Nova Cultura a principis d'agost, i dues setmanes després la llibreria Tres i Quatre sofria el novè atemptat de la seua història, el qual comportaria uns danys xifrats en 300.000 pessetes. En el mateix mes, seria tirotejada la seu històrica de la Universitat de València, el Comando Adolfo Hitler va incendiar amb gasolina la seu del Partit Comunista del País Valencià de Sant Joan d'Alacant (Alacantí) i la llibreria Set i Mig d'Alacant seria víctima de tres atemptats. «Crida l'atenció que cap d'aquests episodis no apareguen ni tan sols esmentats en la Memòria del Govern Civil, sobretot quan sí que apareixen altres menys greus com els atemptats amb còctels Molotov contra entitats financeres. De fet, en tota la Memòria de 1977, només apareix un atemptat atribuït explícitament a la ultradreta», critica l'historiador a la tesi. En octubre de 1977, el País Valencià es posaria de dol amb l'assassinat del militant comunista Miquel Grau per part de Miguel Ángel Panadero, un militant de la formació feixista Fuerza Nueva, de família adinerada i falangista.
Petjada blava
La derrota de les opcions conservadores en els comicis espanyols de 1977 envers les esquerres al País Valencià obrirà una segona etapa de violència que estarà marcada, segons s'afirma a la tesi, «per la consolidació i progressiva expansió de l'anticatalanisme que arribarà a mitjans de 1978». O en paraules del PSPV de València en un informe intern mencionat a la recerca acadèmica: «El triomf global de l'esquerra (53,27%) sobre la dreta (39,17%) a València, fa que les classes dominants de la ciutat, davant la perspectiva de les pròximes eleccions municipals, replantegen la seua estratègia per a mantenir el poder municipal a les seues mans [...] mitjançant la utilització demagògica dels mitjans de comunicació locals i les entitats ciutadanes que es presten, conscientment o inconscientment, a ser manipulades mitjançant la utilització d'alguns elements, com ara la llengua, les senyes d'identitat, etc.». Eren, no debades, els temps en els quals s'impulsa una societat de tarannà anticatalanista per part de l'empresari tèxtil Vicente Saez Merino, des del qual es vehicularà l'entramat que connectaria el blaverisme amb el conservadorisme d'Unió de Centre Democràtica (UCD). D'aquella òrbita, naixeria el Grup d'Acció Valencianista (GAV), força de xoc del blaverisme irredempt i amb accions virulentes a l'esquena dels seus militants.
«Convé notar que la seqüència que va portar a la fundació del GAV, les dates del qual no són del tot precises, sembla coincidir amb el final de la campanya d'atemptats que va patir la ciutat de València el mes d'agost de 1977. No deixa de ser curiós que el GAR fóra desarticulat més o menys al mateix temps que naixia el GAV», subratlla l'historiador, qui sosté: «Les institucions franquistes van jugar un paper destacat en la gestació i cristal·lització del moviment anticatalanista. També és fàcil deduir un rol important del partit més vinculat a aquelles institucions: Aliança Popular. Ja en els anys noranta, [Ignacio] Carrau [expresident de la Diputació de València franquista] reconeixeria el seu suport econòmic [...] al GAV». «És molt dubtós, no obstant això, que la UCD jugara un paper rellevant en la primera etapa. Més tard sí que és segur que va servir-se del moviment i segurament va finançar-lo», remarca. El GAV, tal com va publicar EL TEMPS, va firmar un acord amb la UCD que donava «llibertat per acusar els catalanistes estiguen on estiguen».
D'ençà de les primeries de 1978, segons descriu l'investigador, «s'encadenaren, sobretot després de la concessió del règim preautonòmic, tumults protagonitzats per militants anticatalanistes acompanyats d'ultres». «El domicili del catedràtic Manuel Sanchis Guarner era assaltat al final de maig i només dues setmanes més tard se celebrava el primer acte de masses específicament anticatalanista, a partir de la qual cosa el moviment comença a consolidar-se. S'inicia llavors una tercera etapa caracteritzada per una creixent ofensiva anticatalanista que acaba entre finals de 1979 i principis de 1980, quan UCD es fa amb les regnes del Consell i els socialistes l'abandonen», contextualitza, per indicar: «Al mateix temps que persistien els tumults, a la fi de 1978 eren objecte de sengles atemptats amb bomba dues de les principals figures intel·lectuals del nacionalisme. Ja entre mitjans i finals de 1979 les autoritats d'esquerra eren sotmeses a un continu assetjament materialitzat en diverses agressions ocorregudes enmig d'una insòlita passivitat policial i, fins i tot, en algun atemptat amb bomba fallit». Fou quan l'intel·lectual Joan Fuster i el filòleg Manuel Sanchis Guarner van patir atemptats al seu domicili; a la diada del 9 d'Octubre de 1979 van pegar-se trets, va produir-se un sabotatge del GAV a la senyera originària sense blau, o va agredir-se a diversos càrrecs del PSPV, com ara Ricard Pérez Casado, aleshores batlle de València; i van seguir els atemptats firmats per grups desconeguts com ara el Frente Antimarxista Valenciano, qui va col·locar el 26 de setembre de 1978 una bomba al cinema Goya d'Alcoi.
«L'última etapa, definida pel retraïment de l'esquerra i la contracció de la violència anticatalanista, es prolonga fins a l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, si bé dins d'ella cal distingir una fase de reactivació en els últims mesos de 1981, quan els atemptats contra personalitats i institucions identificades amb el nacionalisme es van combinar amb l'activitat de Terra Lliure. A més, durant l'any 1980 van tindre lloc algunes accions particularment greus a les mans del Frente de Juventud, una escissió radicalitzada de Fuerza Nueva, l'actuació de la qual sembla quedar al marge de la campanya anticatalanista, mentre que a principis de 1981 les últimes temptatives de l'esquerra per recuperar el control del procés autonòmic van quedar avortades per la colpista», exposa l'acadèmic, qui recorda: «En el mes de novembre [de 1980], va haver-hi al País Valencià almenys cinc morts per arma de foc la majoria d'elles bastant misterioses, i dues de les quals apareixen vinculades de manera difusa amb l'extrema dreta».
En desembre de 1980, de fet, va produir-se un altre assassinat per part de la ultradreta resident al País Valencià. La víctima fou Francisco José Rodríguez López, qui va caure mort pels trets dels extremistes en ple centre de València. Pocs dies abans, tanmateix, havia sigut desarticulat un grup armat d'extrema dreta, conformat per deu persones a les quals es van decomissar diverses armes, explosius i material detonant. Es considerava «molt probable» que els explosius procediren de magatzems militars. «Tenien també fotografies preses a dirigents de l'esquerra per a identificar-los millor. El cap superior de Policia va declarar a Las Províncias que es tractava d'un dels grups autònoms que sembla que caminen fent la guerra pel seu compte, i subratllava que no es trobaven relacionats amb cap partit polític concret. Se'ls imputaven almenys tres atracaments a sucursals bancàries. Entre els detinguts, destacava Juan Pedro Gómez Ferrer, director gerent de l'empresa Valenciana de Seguretat, i qui havia figurat en les llistes d'Aliança Popular en les eleccions de 1977», rescata de l'hemeroteca l'historiador.
Mentre el terror d'adscripció ultradretana va ser perenne durant la transició valenciana, la violència exercida per l'extrema esquerra i l'independentisme fou intermitent. «No es pot parlar d'etapes àmplies més enllà, tal vegada, de la campanya d'atemptats amb bomba de Terra Lliure de finals de 1981. A part d'aquesta i d'accions esporàdiques del GRAPO, del FRAP i d'algun altre grup, el País Valencià va ser un dels escenaris, durant períodes de temps molt breus, de dues ofensives contra el turisme desenvolupades per la branca polític-militar d'ETA. En la primera va haver-hi quatre atemptats amb explosius en localitats turístiques d'Alacant i Castelló entre finals de juny i principis de juliol de 1979; la segona, concentrada a la província d'Alacant, va deixar cinc atemptats amb bomba el juny de 1980. La referida campanya de Terra Lliure, que també es va desenvolupar a Catalunya, va consistir en cinc atemptats d'escassa envergadura - repartits entre Alacant i València- contra edificis oficials entre meitat de setembre i finals d'octubre de 1981», dissecciona.
La ultraesquerra i els grups terroristes d'identificació independentista, com ara Terra Lliure, van protagonitzar, segons els càlculs de l'acadèmic, 22 atemptats amb bomba. L'extrema dreta va sumar-ne 36. «Va haver-hi, a més, alguns atemptats amb explosius d'autoria desconeguda o dubtosa, així com un bon nombre d'accions -sobretot incendis- la intencionalitat política dels quals no està confirmada, però que sembla plausible en molts casos, de la qual cosa podrien deduir-se propòsits desestabilitzadors», puntualitza l'autor, qui resol: «La campanya anticatalanista i la violència que la va acompanyar va tenir un impacte decisiu en el desenvolupament i desenllaç del procés autonòmic valencià, davant la qual cosa caldria preguntar-se en quina mesura va poder això afectar el procés autonòmic global. Els gravíssims incidents del 9 d'octubre de 1979, quan l'alcalde de València i altres autoritats van ser agredides, van facilitar l'eixida de Josep Lluis Albinyana de la presidència del Consell només dos mesos després, alhora que van propiciar que els socialistes perderen la iniciativa i començaren a cedir davant UCD».
Impunitat ultradretana
Aquests episodis virulents van comptar amb la permissivitat de les autoritats encarregades de la seguretat ciutadana. O, si més no, així ho indica l'historiador Borja Ribera: «Hi ha diversos indicis i fins a alguna evidència que permeten afirmar que aquests episodis van ser tolerats per l'autoritat governativa. De fet, un regidor d'UCD va confessar anys després ser l'autor intel·lectual de la crema de les banderes i va revelar que almenys el governador militar i algun comandament policial estaven avisats que hi hauria incidents. Així, resulta difícil posar en dubte que la UCD es va valdre de la desestabilització per a recuperar una iniciativa política que les urnes li havien negat. També és difícil qüestionar que, gràcies a mecanismes d'enginyeria electoral, el partit governamental va obtenir en unes cotes de representació superiors a les que li corresponien. Prova d'això és que els centristes van ser majoria en el Consell preautonòmic des de meitat de l'any 197, malgrat no haver guanyat les eleccions».
La violència tumultuària de matriu dretana, d'acord amb la recerca acadèmica, «va tenir un impacte polític més gran que la terrorista». «Ambdues va tenir en comú que es van dur a terme enmig d'una impunitat quasi total. Com especialment qüestionable apareix l'actuació dels diferents governadors civils de València. El cas de José María Fernández del Rio, governador des de mitjan 1979, és paradigmàtic. A més de mantenir una llarga i notòria relació de complicitat amb el moviment anticatalanista, sota el seu mandat va haver-hi desenes d'episodis violents executats per subjectes aparentment identificats per alguns mitjans i que no van ser objecte de sanció o cap investigació. Al contrari, els únics processaments per aqueixes informacions van ser els mateixos periodistes. També sembla clar que els governadors van desatendre repetidament les demandes de protecció de les autoritats d'esquerra i que el comportament de Fernández del Rio davant els successos del 9 d'octubre de 1979 està envoltat d'interrogants», ressalta.
«La permissivitat de la policia davant la violència tumultuària de sectors dretans va ser flagrant i contrasta vivament amb la seua contundent actuació davant altres actors. En el cas de la violència terrorista, quasi totes les accions més greus mai van ser resoltes i no sembla que hi haguera un gran interès a fer-ho. Hi ha, no obstant això, informacions periodístiques que suggereixen que moltes accions terroristes perpetrades fins a principis de 1979 van poder vindre de l'entorn de Fuerza Nueva. Aquestes i altres revelacions, malgrat ser públiques, van ser ignorades per les autoritats», indica. I conclou: «Així doncs, a parer meu, el cas del País Valencià deixa poc marge de dubte sobre que va existir algun grau de connivència de grups violents amb autoritats postfranquistes i governs de la UCD». La vinculació concreta, tanmateix, segueix essent un interrogant pendent de resoldre.