-D'on naix Lluny de qualsevol altre lloc?
És una novel·la que està connectada amb El guardià de les trufes, però que alhora n'és molt diferent. Mentre en El guardià de les trufes vaig voler retratar el món dels masos dels Ports i del Maestrat, una realitat que avui en dia agonitza, Lluny de qualsevol altre lloc està ambientada en el present i en una zona urbana com és Castelló. Em resulta difícil explicar d'on naix un projecte d'aquest tipus, però sí que tinc clar que volia retratar la situació urbana en el segle XXI i sobretot com és la relació entre les zones rurals i les urbanes en aquest moment de transició que estem vivint. El camp pateix una greu crisi d'abandonament, però les ciutats també viuen les seues particulars dificultats, sobretot certa descomposició urbana que pot arribar a una degradació aguda si no s'atura quan toca. Quant a això, Castelló és un municipi amb un passat agrícola que no s'ha sabut integrar en la societat moderna. Moltes escenes de la novel·la les ambiento en els marges d'aquesta ciutat, en l'extraradi, on hi ha antics camps de tarongers que no es treballen perquè no ix a compte, bancals d'horta erms o séquies que han deixat d'estar en ús. A hores d'ara només queden les restes d'un naufragi que resta allí avergonyit, i que ha patit una gran pressió urbanística sense cap mena de control. Trobo que ens ha mancat tenir més respecte per aquell passat. També vull deixar clar que tampoc no he volgut fer una postal nostàlgica. El passat va ser dur i difícil, també injust i desesperançador, però penso que ens hauríem de sentir vinculats a unes arrels.
-Lluny de qualsevol altre lloc és un recorregut vital, però també literalment espacial. Fa que el lector recórrega els camins a través dels ulls i les experiències de Joan. Què perseguia amb això?
Aquesta és una novel·la totalment lineal basada en els vagabundejos de Joan. El fet que el personatge principal camine tant és tota una declaració d'intencions. En contra dels itineraris i els recorreguts en cotxe, és a dir, en contra de la velocitat, vull reivindicar aquesta altra forma de transitar per la vida. Perquè és a través d'aquest caminar com els personatges descobreixen el camp i la ciutat, i, sobretot, com aquestes dues realitats s'interrelacionen. També és la manera com es descobreix la història de la ciutat i els traumes del seu passat. En la meua visió de la literatura, la història queda reflectida en la matèria, en l'espai. D'alguna manera, el passat esdevé la pols d'aquella alqueria que s'està solsint o d'aquell camp que s'està ermant i que tapa tots els objectes amb una escorça fina. Literalment, aquest espai esdevé un bocí de temps, és a dir, de memòria. I vull que siga a través d'aquesta memòria material com s'entenga la història que vull contar.
-L'urbanisme és un element essencial de la novel·la, especialment en la primera part, però també en la segona.
La novel·la té dues parts, una que està ambientada a Castelló i una altra ambientada a Vilafranca. No he volgut presentar-les com dues parts contraposades o tòpiques. No presento Vilafranca com un lloc idíl·lic per a viure, ni Castelló com un lloc estressant i contaminat; o al revés, el poble com un lloc endarrerit i la ciutat com el lloc on s'ha d'anar a aprofitar les oportunitats. En lloc d'això he volgut presentar aquestes dues realitats de tal manera que puguen establir-se ressonàncies i concomitàncies. He volgut establir ponts. Igual que presento Castelló com una ciutat amb un passat agrari i amb molts problemes amb relació al sector primari (per exemple, els pescadors tradicionals del Grau que no poden competir amb la pesca industrial), descric Vilafranca com un poble que, tot i que ja perdia població a principis del segle XXI, es va veure immers en les barbaritats urbanístiques de la bombolla immobiliària. S'hi van iniciar cinc o sis projectes urbanístics que no es van acabar, i el que ha quedat són les restes en les quals s'acumula porqueria i són uns espais cada dia més degradats. I ningú mai no ha donat cap explicació. Com una persona es pot sentir orgullós del seu poble amb aquesta manera de fer? Per tant, són problemàtiques que associem al món urbà, però que també van tenir lloc al món rural, en aquest cas a un poble d'interior i de muntanya com és Vilafranca.
-Això es veu molt bé en l'episodi del matrimoni gran i el moving del qual són víctimes.
Així és. Com a escriptor, he de prendre distància de la realitat, però moltes de les coses que explico en la novel·la estan basades en casos reals, que he conegut de primera mà o que m'han contat. El cas de l'assetjament urbanístic per part de promotors o d'autoritats polítiques en contra de ciutadans anònims indefensos és un dels més punyents. Això que explico va passar en la zona de la marjaleria de Castelló. Alguns veïns que hi vivien s'hi van aprofitar i van vendre aquell camp de tarongers a un bon preu perquè es construïra un bloc de pisos, però d'altres, en canvi, van viure processos d'assetjament com el que explico.
-Lluny de qualsevol altre lloc explica la història de Joan, un personatge que opta per viure en els marges. I, tanmateix, no arribem mai a desxifrar les raons d'aquesta opció vital. Per què?
Joan és un professor universitari que un dia decideix deixar-ho tot i viure del que pot: un dia fent de pescador, un altre a la taronja o un altre collint carxofes en un hivernacle. És un personatge que transmet un elevat grau de perplexitat i de desorientació davant una realitat que no comprèn i que li resulta sòrdida. Ara bé, no explico per què ho fa, només em centro en les seues conductes. Jo això ho faig així a propòsit, i sóc molt conscient que puc incomodar a aquell lector que està acostumat al fet que li ho donen tot molt mastegat. Ras i curt: jo al lector li plantejo un repte. El que pretenc amb això és que siga el lector qui òmpliga els buits. Se sol dir que quan l'escriptor acaba el llibre, ja no és seu, sinó de qui el llig. Doncs bé, és això el que busco. De fet, en les primeres versions de la novel·la hi havia una explicació de per què Joan es comporta com es comporta. Però vaig decidir eliminar-la i fer una invitació perquè el lector camine de la mà de Joan i senta aquesta perplexitat i aquesta desorientació que abans comentava.
-També crida l'atenció la forma com apareixen els personatges. Amb l'excepció de Mamadou i Carles, els personatges fan aparicions puntuals, podríem dir que l'acompanyen en algun punt del camí però després desapareixen.
Aquest és el meu estil, la meua manera de fer. Jo no sabria escriure una novel·la que tinguera una estructura convencional de presentació, nus i desenllaç. I tampoc mai no m'ha interessat construir personatges amb una psicologia molt determinada: el bo, el dolent, el turmentat per un passat determinat o l'insatisfet. Perquè és una cosa que no me la crec, que quan ho llegisc ho veig moltes vegades com una impostació. Per tant, no és el que busco. La meua manera d'escriure és com aquest vagabundeig que abans comentàvem, com anar fent pinzellades. Sempre intento donar informació a través de les conductes que descric, però també deixo moltes coses fora de camp i invito al fet que siga el lector qui ompli els buits.
-De fet, per al lector o lectora, l'actitud del protagonista pot resultar desconcertant. En aquest sentit, trobe que el personatge de Mamadou fa com de consciència del lector, li insisteix a preguntar com una persona com ell ha optat per aquest estil de vida.
Mamadou i Joan són una parella inusual i bastant estranya, però penso que és una parella que pot donar molt de joc. Joan ho tenia tot, podia tenir una vida convencional, i tenim tot el dret a interpretar que la seua decisió d'abandonar-ho és de trivial o, fins i tot, arbitrària. Fins i tot podríem dir que també és irrespectuosa, perquè té una família que ho va sacrificar tot perquè ell poguera estudiar. En canvi, Mamadou mai no ha tingut res, i haurà de treballar, i perdona l'expressió, com un negre per a guanyar-se la vida d'una manera miserable. En la novel·la, Mamadou li pregunta a Joan quins són els motius del seu dolor, del seu drama, perquè, des de la seua perspectiva, no els pot arribar a entendre. Li sonen, literalment, estranys i superflus. Per una altra banda, amb aquest personatge també he volgut qüestionar-me si hem sabut aprofitar les diferents onades migratòries, i no em referisc només si hem aprofitat aquesta mà d'obra. Em pregunto com és que no ens hem sentit més encuriosits per tot aquest capital humà: per la música, per la cultura i, sobretot, per les llengües d'aquesta gent. N'haguérem pogut aprendre tant; ho trobo, literalment, una oportunitat perduda. En aquest sentit, Mamadou és la consciència africana que ens interpel·la com a europeus i que ens pregunta com hem fet les coses, tant en aquest present com també al llarg de la història.
-Un altre personatge que l'interroga és Carles, l'amic electricista que s'ha quedat a viure al poble. Ell és l'únic de la colla que ha optat per quedar-s'hi. Es fa inevitable traçar paral·lelismes amb la realitat...
Però és que no sabria fer-ho d'una altra manera. A l'hora d'escriure Lluny de qualsevol altre lloc seguisc la mateixa estratègia que vaig fer servir a El guardià de les trufes. Utilitzo llocs reals i fets històrics i els convertisc en aquest paisatge literari que comentàvem abans. Com et deia abans, la meua visió de la literatura és desvetllar la densitat de significats que tenen els llocs i els objectes. També, de vegades, em baso en amics que conec per escriure algun personatge, tot i que la majoria són inventats. I hi ha també una part argumental que prové de la imaginació i que jo faig ajustar amb aquesta realitat. En definitiva, faig una barreja entre el documental i la ficció, entre ficció i realitat, i evidentment d'aquest artifici de vegades ixen tensions i d'altres coses molt productives. Una altra manera de dir-ho podria ser que, d'alguna manera, amb la ficció intento ordenar el que hi ha, el món.
-Al remat, el que fa el llibre és alçar acta notarial d'una realitat sobre la qual en moltes ocasions preferim desviar la vista.
No he fet una novel·la convencional o de gènere; de fet, no sabria fer-la. Com t'acabo de dir, intento fer literatura descrivint molt bé els espais, fent de notari sobre el paisatge, mostrant les marques del passat que queda en la realitat. En aquest sentit, les meues novel·les tenen un sentit documental, amb un marcat sentit crític. Per exemple, el retrat que faig de Vilafranca, el meu poble, no és gaire amable. Podria haver posat el focus en un altre aspecte, però jo preferisc ser honest i posar el dit en la nafra, encara que això puga resultar incòmode.
-El llibre és dur, pot resultar aspre en molts moments, però tanmateix té moments d'un lirisme absolut.
Especialment pel que fa a la conclusió. Jo hauria pogut acabar de forma tremebunda el llibre, amb una tragèdia. I de ben segur que s'haguera aconseguit un impacte fort en el lector. Però des del moment que tens la possibilitat d'escriure el que vols, crec que una de les funcions de l'escriptor també pot ser la d'intentar transcendir la realitat, amb l'objectiu, si no de millorar-la, de tractar d'oferir cert esperit crític. Així doncs, en l'epíleg intento aportar una reconciliació. Sóc conscient que segurament resulta poc realista, però és una opció que jo elegisc conscientment amb l'objectiu d'aportar un poc d'esperança.
-Hi ha un punt de connexió entre aquesta novel·la i l'anterior, tot i que cadascuna d'elles es pot llegir per separat.
Al final d'El guardià de les trufes podem llegir sobre un membre de la família de masovers protagonista que podrà anar a la universitat, amb el que això significava des del punt de vista de l'ascens social. Doncs bé, tot apunta que aquest personatge és Joan, el protagonista de Lluny de qualsevol altre lloc. El drama es produeix quan, tot i anar a la universitat i esdevenir-ne professor, Joan opta per dur una vida als marges. Això significa que si es té en compte aquesta connexió, és a dir, si es té en compte com s'ha acabat amb el món rural, podrem comprendre una mica millor el personatge de Joan. La seua perplexitat simbolitza aquest trencament amb el passat? No ho sé, francament, però podria ser una pista. En tot cas, si el lector llegeix les dues novel·les, la panoràmica que oferisc dels Ports i de l'Alt Maestrat resulta més completa, tot i que són novel·les independents, al mateix temps que tant se val llegir una primer o l'altra.
Fèlix Edo Tena és una persona nascuda al món rural i, de fet, el món rural són els espais on transcorren les seues novel·les, totalment o parcial. Com veu el futur del món rural?
A la novel·la també hi ha una tornada al mas, que és, de fet, un aspecte del qual se n'ha parlat molt últimament, amb la pandèmia i sobretot durant el confinament dur que hi va haver l'any passat. També vull deixar clar que el que jo he escrit és una novel·la, no un tractat teòric sobre com ha de ser el neoruralisme. La manera com jo ho plantejo és molt poc creïble, perquè si algú se n'anara del poble per instal·lar-se en un mas mig abandonat i sense cap mena d'infraestructura, estic segur que no duraria ni una setmana. Des d'aquest punt de vista, no dono cap raó racional de per què cal tornar al món rural. Perquè a mi m'interessava un altre enfocament. Es tracta d'una cosa més profunda, d'una cosa més visceral. He plantejat la qüestió gairebé com una crida de la selva. Joan rep una crida de la terra i se sent atret cap allí i no pot evitar-la. En aquest cas, no valen les regles de la racionalitat, el lector s'ha de deixar dur, igual com fa ell. Fent això no vull passar per boig ni vull considerar Joan un excèntric. Tot el contrari. Si bé és cert que no es pot comprendre el que fa, hi ha tanmateix un impuls de necessitat que el porta a abandonar-ho tot. I la pregunta que jo em faig és: no és una cosa que ens hauríem de plantejar tots alguna vegada davant d'aquesta vida tan boja que ens obliguen a viure? Per què portem aquesta existència de presses i de competició si sabem que no ens porta enlloc?
Després, em preguntes com veig el futur del món rural? El veig complicat perquè fa la impressió que arribem tard per a revertir la tendència d'abandonament i de despoblament. En aquest sentit, cal donar la benvinguda a les plataformes que propugnen el neoruralisme, i als Ports en tenim una que fa una feina excel·lent de pedagogia i de resistència. Si de cas, jo el que trobo a faltar és que no s'aprofundeix en les raons històriques i polítiques que ens han dut fins ací. A què respon que l'interior del País Valencià s'estiga buidant? És una pregunta que cal fer-se i no val simplement respondre que vivim en els temps de la globalització i és la tendència normal en aquests temps. El llibre La España vacía de Sergio del Molino planteja el tema i va tindre bastant ressò, però resulta irritant perquè parla de les inèrcies de Castella, no de Catalunya i del País Valencià, que històricament sempre han estat uns territoris diferents, molt més compensats.
Penso que hem de ser valents i atrevir-nos a buscar les respostes. I, sovint, les trobarem on, a priori, no tocaria. Per exemple, el port de València ha crescut i s'ha ampliat per damunt de les seues possibilitats, però no per a beneficiar el País Valencià sinó per a ser el port de Madrid. I això té unes conseqüències directes pel que fa a la descompensació de la riquesa en el nostre territori. De la mateixa manera que mentre que ens conformem a ser la platja dels castellans, no podrem eixir d'aquest atzucac. Perquè seguir així significa renunciar al que ha estat històricament el País Valencià: una terra vertebrada que mira de cara al mediterrani, no cap a Castella. Amb una potent indústria tèxtil i de taulells a les comarques castellonenques o una altra de calcer i joguines al sud. Imaginem un port de València d'una mida que s'adequa al seu espai natural, especialitzat i que treballe de manera coordinada amb els de Castelló i Tarragona i sobretot amb el de Barcelona. Així sí que es podria afrontar amb garanties els desafiaments que vénen del món global. Però clar, per aconseguir això necessitem el corredor mediterrani, que permetria redistribuir les fonts de riquesa per tot el territori. En definitiva, tinc la sensació que el despoblament de l'interior és el preu que paguem per ser espanyols.