Hi ha molts plans en aquesta sèrie en què els personatges miren directament cap a l'espectador. És com si el director volgués que miréssim als ulls de la història que ens està explicant, als ulls de les persones que van patir l'esclavitud, que és el tema central de The Underground Railroad. En aquests plans la mirada que es dirigeix a nosaltres sovint és buida, inerta. Són ulls acostumats a intentar no ser-hi, a intentar desaparèixer. També són ulls que han hagut de veure tota mena de crueltats inimaginables. Són ulls també que l'han viscut, aquest sadisme, en el seu propi cos, el fuet espetegant mentre arrenca trossos de pell i de carn de l'esquena. Per això aquesta mirada es dirigeix a nosaltres, perquè el que pretén The Underground Railroad és que sigui indefugible. La temptació, en aquesta i moltes altres escenes, és apartar la mirada. Per això el director, l'oscaritzat Barry Jenkins, procura contrarestar-ho amb plans que són hipnòtics, intentant evitar la reacció natural de l'espectador de fugir del malson que té al davant. Era possiblement l'única manera d'adaptar la novel·la original de Colson Whitehead: equilibrar el dolor amb la bellesa d'una cinematografia enlluernadora.
Barry Jenkins ha explicat que feia molt de temps que volia adaptar una novel·la de Colson Whitehad i que, de fet, fa més d'una dècada va intentar fer-se amb els drets de La intuicionista, la primera obra de ficció de l'autor, de 1999, per convertir-la en una pel·lícula. No ho va aconseguir, però el director Moonlight no es va treure del cap la idea de portar la prosa de Colson Whitehead a la pantalla. És fàcil veure ara el que Barry Jenkins va veure en el seu moment: a tots dos autors els uneix l'interès per explicar i exposar l'experiència del que vol dir ser afroamericà, i el lligam que té amb el passat de l'esclavisme. La història de la Cora, criada en un camp de plantació de Georgia, i per tant, que ha crescut en un món on només ha vist la violència arbitrària dels amos de la plantació, és el vehicle idoni per aprofundir en aquests temes. La seva fugida és, en realitat, la recerca d'un altre Estats Units que no coneix, una versió del seu propi país que potser ni tan sols existeix, on algú com ella pot ser lliure. La sèrie reestructura la novel·la de manera que cada episodi sigui una parada en aquest viatge per diferents punts de la geografia nord-americana. Això també vol dir que cada parada és un nou malson. Durant la sèrie, el sadisme de l'esclavisme pren moltes formes.
El tren subterrani del títol és el vehicle per dur a terme aquest trajecte a gran velocitat, un element de realisme màgic que irromp puntualment en la narració per fer-la avançar. És, alhora, un símbol d'esperança en temps difícils, i com tota història que vol donar alè als ofegats, és fantasiosa. El concepte del tren està basat en una xarxa d'ajuda que va existir a la vida real i que tenia el mateix nom, connectant diverses rutes i refugis a través dels quals hi va haver afroamericans que van escapar de l'esclavitud arribant fins als estats del nord. El tren permet fer el·lipsis en aquest recorregut. I és que, a diferència del que passa a The Handmaid's Tale (amb la que té múltiples similituds en l'argument) el malson no s'allarga indefinidament. The Underground Railroad és molt dura, i crua, tal i com ha de ser tractant un tema com l'esclavisme, però també és finita. En només deu episodis, l'espectador ja sabrà quin és el destí de la Cora. Independentment del final, el que segur que no s'esborra de les retines és la mirada apagada de les víctimes, que explica el passat de l'esclavisme i que malauradament també ens parla del present.
The Underground Railroad
Creador: Barry Jenkins (basat en la novel·la de Colson Whitehead)
Repartiment: Thuso Mbedu, Aaron Pierre.
Minisèrie: 10 episodis
Plataforma: Amazon