Les banderes espanyoles grafiades amb les sigles de l'extrema dreta Vox inundaven el palau de Vistalegre de Madrid. Amb nombroses cadires buides, les quals eren obviades en la propaganda de la formació ultradretana que venia la cita política com a una exhibició de múscul, la dirigent ultraconservadora i membre d'Hazte Oir, Rocío Monasterio, escridassava contra el feminisme. Ho feia en un míting celebrat un 8 de març de 2020, és a dir, quan els carrers de l'Estat espanyol, a pesar de l'augment dels contagis pel coronavirus, s'havien tenyit de morat. L'expopular i líder dels ultradretans, Santiago Abascal, també es pronunciaria contra aquest moviment social a favor de la igualtat entre l'home i la dona. No debades, acusaria el PP de «dreta covarda» per voler participar en les marxes violetes que reivindicaven la supressió de la bretxa persistent entre gèneres, així com clamaven contra la xacra insuportable del terrorisme masclista.
Aquella diatriba ideològica de Vox no era anecdòtica, sinó que formava part de l'ADN discursiu dels ultradretans. Nascut amb el suport logístic de l'extrema catòlica Hazte Oir, el partit encapçalat per Abascal s'havia sumat a l'onada reaccionària que assetjava el planeta. Un moviment que intentava trencar els consensos aconseguits envers la igualtat de gènere, com, per exemple, la unitat contra la violència masclista. «Hui assistim, sens dubte, a una nova onada conservadora de la mà de les formacions polítiques d'extrema dreta. No obstant això, moltes de les coordenades sobre les quals articulen les seues guerres de gènere —una versió de les anomenades guerres culturals— són exacerbacions del conservadorisme precedent, visions desacomplexades o extremes d'elements que ja van ser utilitzats en el passat. Per exemple, alguns dels marcs presents hui en el tractament d'aquestes qüestions provenen de la nova dreta estatunidenca a partir de la segona meitat dels anys 70 i la seua reacció contra les revoltes i la contracultura dels 60», explica la investigadora Núria Alabao al capítol «Las guerras de gènero: la extrema derecha contra el feminisme», el qual forma part de l'informe de la Fundació Rosa LuxemburgDe los neocon a los neonazis. La derecha radical en el Estado español, coordinat pel periodista expert en ultradreta Miquel Ramos.
Revolta neocon
El cultiu ideològic que va afavorir el sorgiment de Vox, de fet, fou la revolta neoconservadora que va iniciar-se a l'Estat espanyol durant els darrers anys de mandat de José María Aznar, del PP, a la Moncloa. «Els neocons espanyols van ser un reflex dels seus homòlegs estatunidencs. Van sorgir dins del PP, una formació que aglutinava al gruix de la dreta nacional, a partir del segon govern de José María Aznar(2000-2004). Més enllà de l'institucional, aquest ressorgir del conservadorisme va tindre una expressió forta tant en mitjans afins com en altres espais de la societat civil organitzada. Es podria considerar com un ecosistema conservador propi que es va dedicar a agitar políticament sobre qüestions diverses, encara que les més potents van acabar sent les relacionades amb les guerres de gènere. Durant aqueixa època, el gran laboratori dels neocons serà el govern d'Esperanza Aguirre en la Comunitat de Madrid (2003-2012), on es van posar tots els mitjans institucionals», narra la doctora en Antropologia i membre de la Fundació dels Comuns, de Madrid.
«La principal estratègia neocon va ser la de confrontar directament amb els temes que major consens generen en l'esquerra, que es va desplegar sobretot a partir del primer govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2008). Aquesta ofensiva va estar destinada a fer una oposició frontal a algunes de les mesures estreles d'aquest govern, la majoria de les quals es poden enquadrar dins de les temàtiques de gènere: llei de matrimoni homosexual (2005); reforma de la llei de l'avortament per a una formulació menys restrictiva (2010) i la llei d'educació (2006), que incloïa l'educació sexual, la formació en igualtat de gènere, diversitat familiar i lluita contra l'homofòbia a l'escola pública», assenyala al capítol mencionat, en el qual anota: «L'oposició a aquestes lleis va generar diverses ones de mobilització 'antigènere' que van aconseguir aglutinar tots aquests moviments diversos en manifestacions massives profamília. Les andanades més importants d'aquestes primerenques guerres de gènere es van donar entre 2005 i 2011».
Aquest moviment d'oposició a l'executiu de Zapatero estava conformat per «quatre tipus d'activistes antigènere: la jerarquia de l'Església catòlica, les associacions contràries a l'avortament, un nou lobby neoconservador i els partits d'extrema dreta». «En l'origen de la nova dreta autoritària a Espanya podem identificar moviments socials del catolicisme laic, mitjans de comunicació i, per descomptat, a un segment del PP, sense descartar el paper que ha exercit l'Església catòlica, que ha proveït de bona part de l'argumentari amb el seu concepte d''ideologia de gènere' o pel seu impuls de les mobilitzacions ultres de l'etapa 2005-2011», amplia al capítol mencionat.
El concepte ideologia de gènere serveix, segons la investigadora, «com a paraigües per articular la seua oposició amb un ampli rang de drets: a l'avortament, la llei d'identitat de gènere o de violència, l'educació sexual-afectiva a les escoles, per a fer costat als pares en processos de divorci enfront de les mares i, fins i tot, per a demanar la 'supressió d'organismes feministes radicals subvencionats'».«Aquesta terminologia va sorgir del Vaticà a partir de l'any 2000, precisament com a reacció a l'impuls que s'estava donant als drets reproductius de les dones a escala internacional. L'Església catòlica va desenvolupar aquest concepte per a combatre les propostes de les teòriques i activistes feministes que, a partir de la dècada de 1970 —encara que sobre propostes anteriors—, van contribuir a atacar l'ordre sexual produint una crítica radical de les normes socials, la seua naturalització, el seu essencialisme i la mateixa divisió sexual del treball, i van utilitzar aquestes idees com a palanca política. Així, la construcció de la 'ideologia de gènere' es proposava com a defensa de 'l'ordre natural de les coses' en oposició a l'afirmació que les normes sexuals són construïdes i naturalitzades socialment», exposa.
«En Espanya aquest concepte va sorgir per primera vegada en un document de 2001 de l'Església catòlica. En aquesta instrucció pastoral, els bisbes denunciaven l'intent de grups de pressió i d'un cert 'feminisme radical' de presentar les diferències sexuals com un simple producte cultural que impedeix als adolescents 'aconseguir la seua vertadera identitat sexual'», apunta. I completa: «El terme va arribar a la premsa a partir de 2004 amb les guerres de gènere de l'etapa neocon. En aquell moment, es va convertir en element molt present en els discursos del clergat catòlic i dels activistes de dreta i d'extrema dreta a Espanya. El concepte d'ideologia de gènere és un dels elements discursius més reeixits per a unir lluites antigènere que ha funcionat com a aglutinant de l'acció política tant per a oposar-se a una sèrie de drets molt diferents com per a generar un front unit de batalla que inclou a actors de tot el món: partits ultres, moviments ciutadans laics o religiosos, lobbies polítics i esglésies».
Antifeminisme i xenofòbia
Aquella pulsió ideològica, així com el gir del PP cap a posicionaments menys identificats amb el conservadorisme clàssic en qüestions com l'avortament, van propiciar el naixement de Vox. «El nou PP va acabar abandonant les batalles contra la reforma de la llei de l'avortament del PSOE, encara que figurava en el seu programa electoral, i la seua oposició al matrimoni homosexual. Tots dos temes havien sigut dos dels bastions de les batalles ultres anteriors. Això significava que el sector neocon i les seues propostes havien quedat marginades dins del partit, la qual cosa constituiria l'impuls definitiu perquè d'entre les seues files sorgiren elements descontents que fundaran un nou partit, Vox, plenament entregat a les propostes ultradretanes i a l'ús profús de les guerres de gènere com a eina disruptiva del panorama polític institucional», narra.
El paper del gènere en l'armadura ideològica de Vox està marcat, a parer d'aquesta antropòloga especialista en moviments reaccionaris i ultraconservadors, «per una retòrica frontalment antifeminista i, en algunes qüestions, clarament oposada als drets de les persones LGTBI i els drets reproductius de les dones; encara que té clares diferències de to i forma entre els representants més ultres, com per exemple entre Francisco Serrano, expresident de Vox en la cambra andalusa abans d'haver d'abandonar el partit el juliol de 2020 per una acusació judicial de frau, i Rocío Monasterio, que s'autodefineix com a part del 'feminisme espanyol' i utilitza arguments més subtils». «A vegades tendeixen a disfressar discursivament els conceptes més durs per a fer-los més acceptables o intenten no centrar-se en determinats temes que creuen que els restarien suports. Per exemple, diuen que no estan en contra que els homosexuals puguen accedir a la unió civil, però sí que s'oposen al fet que aquestes unions siguen qualificades de matrimoni», exemplifica.
«Vox hauria d'estar situat de manera clara al costat d'aquestes extremes dretes renovades; no obstant això, les declaracions que fan d'alguns membres més clarament antifeministes, la seua oposició a algunes lleis com la de violència de gènere, la instrumentalització que fan de les celebracions del 8M com a camp de batalla privilegiat o l'ús de la terminologia ultra, sobretot quan parlen d'ideologia de gènere, els acosten més al tractament d'aquestes qüestions que fan els partits postfeixistes d'Europa de l'Est», ressalta. I completa: «En la part d'Europa hereva de l'antic bloc soviètic, l'ensulsiada del règim va crear les condicions per a un renàixer dels nacionalismes propis de les preguerres mundials: anticomunistes i de caràcter antifeminista, autoritaris i fins i tot amb trets directament feixistes Aquestes idees han sigut àmpliament utilitzades en llocs com l'Hongria d'Orbán o la Polònia del Partit Llei i Justícia, per a delimitar enemics a partir del concepte vaticà de la ideologia de gènere».
La guerra ideològica de l'extrema dreta Vox en les qüestions de gèneres també està relacionada de manera xenòfoba amb les persones migrades. «Els aspectes de gènere i sexualitat estan lligats en aquests partits al qual és el seu eix fonamental de mobilització: la qüestió migratòria, fonamentalment a la islamofòbia de matriu colonial, o el que podem denominar la racialització de la política sexual. Aquestes construccions són àmpliament usades en tota Europa —tant en l'est com en l'oest, encara que amb diferències significatives— i també abasten personatges com Donald Trump. De fet, en el racisme o l'etnonacionalisme, encara que siga disfressat de multiculturalisme, la puntualització 'les diferències són bones, però cadascun a la seua casa' és fonamental en els seus discursos polítics i programes», retrata, per incorporar: «En aquesta racialització de la política sexual, és a dir, vinculant les qüestions de gènere a la raça o les migracions, els partits d'Europa occidental han trobat una estructura argumental que els permet renovar la seua retòrica per a conquistar al gruix de votants i adaptar-se als canvis de les seues societats. D'aquesta manera, en dir que defensen els drets de les dones i les persones LGTBI en contra de les amenaces que suposen els homes d'origen no occidentals o l'islam, busquen legitimar o encobrir les seues propostes racistes més disruptives. Al mateix temps, això els permet vincular-se als valors socials liberals».
«La seua finalitat és agitar una certa por a l'altre estranger, a l'altre racialitzat, particularment musulmà, una por que ja és present en les societats occidentals. Aquests arguments, a més, connecten amb la guerra de civilitzacions, el marc de la dreta espanyola neocon per a legitimar la guerra de l'Iraq (2003-2011), en la qual va participar en Espanya sota el mandat de José María Aznar», determina, i assenyala: «Les estratègies descrites anteriorment estan destinades a traduir el racisme i el sexisme als nous paràmetres culturals en les societats d'Europa occidental, amb un desenvolupament en el qual algunes autores criden etnosexisme, és a dir, l'exclusió dels altres racialitzats que són construïts com a perillosos per a la reproducció del cos nacional blanc. Per a alguns d'aquests partits ultres el creixement de la natalitat de les nacionals garanteix frenar la invasió d'estrangers —l'anomenada teoria del gran reemplaçament—. En la retòrica de l'extrema dreta, la situació actual ens porta a un hivern demogràfic: poblacions envellides per la baixa natalitat i substitució per poblacions migrades, sobretot musulmanes, suposadament a causa de les seues majors taxes de natalitat. De nou, codifiquen en termes apocalíptics una qüestió que els permet aprofundir en la seua lluita contra la immigració i el feminisme».
Tota una batalla ideològica lliurada per l'extrema dreta Vox que, com avisa la investigadora, busca «impulsar transformacions socioculturals, les quals apunten a la dretanització social i al rellançament d'una agenda conservadora mitjançant la reafirmació identitària o a la recerca de seguretat per exclusió de l'altre, on les guerres culturals de gènere vinculen el malestar per les condicions de vida amb qüestions amb gran poder de condensació simbòlic». Una ofensiva farcida de paranys per a les opcions progressistes i temptadora per a la dreta autodenominada com a moderada.