Setanta perfils biogràfics. De personatges del passat, com ara Ermessenda de Carcassona, o d’altres ben recents, com ara Hilari Raguer, Diana Garrigosa, Max Cahner, Josep Benet o molts dels seus familiars, entre ells els seus mateixos pares. Joaquim Nadal fa un repàs biogràfic, també historiogràfic –la seua formació acadèmica és aquesta– de protagonistes que han marcat la seua vida, així com també l’esdevenir de Girona i de tot Catalunya. «He explorat els perfils d’homes i de dones que deixen petjada i he mirat sempre de descobrir-ne els aspectes més rellevants de la seva personalitat, del seu caràcter i de la seva pròpia presència física. Homes i dones, vides d’homes i dones, en el seu entorn, en el seu context precís», diu l’autor a la introducció del llibre.
Es tracta del tercer volum de perfils biogràfics publicat per Nadal. Noms d’eclesiàstics, de gent del món de les lletres, de l’art, de la història, de la política, de la cultura i de tot arreu. Com que n’hi ha una setantena, mirarem d’aprofundir en alguns dels protagonistes d’aquest llibre editat per Pagès.
Hi ha Diana Garrigosa, dona apartada dels focus mediàtics però fonamental en la seua ciutat, Barcelona. La dona de l’alcalde olímpic, Pasqual Maragall, és recordada en una petita descripció de l’homenatge que se li va dedicar quan va faltar, de manera sobtada, el 10 de febrer del 2020. «He reviscut aquests dies i ho porto aquí com un homenatge de vida les llàgrimes d’esgarrifança i satisfacció de la Diana, quan amb una colla d’alcaldes amics arribàvem a la plaça Prim a sopar als Pescadors la nit de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona-92. La plaça era plena de gent entaulada, i moguts per un ressort espontani, es va posar tothom dret i van aplaudir una llarga estona en un instant d’emoció electritzant. Aquella nit desfeia hores i dies i mesos i anys de patiment i incomprensions. Va ser per a la Diana i en Pasqual com un glop de felicitat».
Un altre dels personatges tractats és el monjo benedictí i historiador Hilari Raguer, que també va faltar recentment. «Conegut i reconegut per les seves aportacions sobre la guerra civil i sobre l’Església, i va excel·lir en monografies que liquidaven els tòpics i fonamentaven amb arguments punts de vista anteriors exposats amb massa alegria i frivolitat pels historiadors professionals». Raguer, segons Quim Nadal, «es va fer historiador cansat de l’adoctrinament del llibre de batxillerat d’història d’Espanya dels primers anys quaranta, d’un espanyolisme doctrinari i tronat».
Un altre home de país, Max Cahner, és recordat per Nadal rescatant l’article publicat en El Punt Avui tot just quan va morir al 2013. «Cahner va protagonitzar, al llarg de la seva vida, portat sempre pels seus impulsos reformadors i constructors i per una impaciència vital per veure culminats els seus desigs i projectes orquestrats per servir una cultura mancada justament de racionalitat planificadora i d’estructures i infraestructures d’estat». També va fer història, en aquest cas des de l’àmbit acadèmic, Eva Serra i Puig, de qui Nadal diu que «la fermesa de les seves conviccions i el rigor extrem dels seus treballs compareixen davant la col·lectivitat com un balanç indestriable fet de professionalitat i de compromís nacional i social».
Especialment llarg, però ben aprofitat, és el capítol que l’autor dedica a Josep Benet, historiador i polític, de qui interpreta les seues desavinences amb el pujolisme. Quan Josep Benet va liderar la candidatura del PSUC el 1980 a les eleccions al Parlament, «culminava la seva tasca de refundació del catalanisme polític i tancava el cercle que el duia dels seus anys d’escolà de Montserrat a liderar una opció transversal i interclassista, d’esquerres. Una opció que volia ser el desmentiment més rotund a les tesis que tant l’havien irritat de Jordi Solé Tura, quan concretava el nacionalisme com un fenomen exclusivament burgès. Però el desdeny de Pujol, que amagava un menyspreu displicent pels comunistes, pels socialistes, pels intel·lectuals i pel catalanisme de matriu universitària, era un compendi de tots els moments, passats, presents –i ara podem afegir, futurs– en què s’havia afeblit l’intent de fer de Catalunya un sol poble. El pujolisme no es refiava del catalanisme d’arrel popular, es disposava a articular un moviment transversal de classes mitjanes i aquí entraven en contradicció els designis dels diferents projectes que tractaven de sumar les prioritats nacionals i les prioritats socials en una agenda única». Nadal es planteja, passades les dècades, com seria ara un debat a tres bandes entre Jordi Pujol, Josep Benet i Josep Tarradellas.
No es pot deixar d’esmentar, tampoc, l’homenatge de Nadal a la seua pròpia família. Els seus pares hi apareixen descrits, i també altres familiars que han liderat el seu sector professional. És el cas de Jordi Nadal i Oller, oncle seu, a qui dedica tres capítols. Historiador de l’economia, gran referent en el seu àmbit, Nadal defineix perfectament les inquietuds acadèmiques que marcarien el seu futur. «El professor Nadal va respectar el mandat patern pel dret, aquesta debilitat tan catalana pel notariat, però el descobriment de la personalitat seductora i magnètica de Jaume Vicens Vives el va decantar ràpidament per la història. Col·laborà estretament amb els projectes del mestre i conscients, tots dos, del tancament de la universitat espanyola, van orientar la projecció dels resultats de les recerques de Nadal a l’àmbit internacional i en les noves eines de combat que el mateix Vicens va crear», diu referint-se als estudis demogràfics, primer; i als de la història de la industrialització, després, que culminarien amb el llibre de referència El fracaso de la Revolución Industrial en España, 1814-1913, publicat a mitjan anys setanta.
Així fins setanta biografies, totes amb l’aportació personal de la perspectiva de Nadal i amb detalls que ajuden a entendre una vida marcada per la influència de tants protagonistes i, al seu torn, la història d’un país, condicionada també per la irrupció d’aquestes persones biografiades.
