L’independentisme fa anys que està entestat a construir estructures que augmentin la sobirania de l'administració autonòmica catalana i, de passada, d’una futurible República catalana. Una llista de deures que no estava tan desenvolupada com el sobiranisme hagués desitjat el primer d’octubre. Un d’aquests pilars pendents és la creació d’una banca pública catalana.
La qüestió fa anys que és al debat públic. L’any 2013, el Parlament, amb els vots de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP, va aprovar l’elaboració d’una llei que demanés la modificació de la llei estatal per tal que la Generalitat pogués convertir l’Institut Català de Finances (ICF) en banca pública. La proposta estava impulsada per l’ara president, Pere Aragonès, que llavors era diputat d’ERC i portaveu en la comissió d’Economia, Finances i Pressupost. L’objectiu, segons va explicar ell mateix, era cercar millorar l’accés al crèdit de les empreses.
Sense èxit, el tema va reaparèixer l’any 2016 quan Junts pel Sí, la CUP, Catalunya Sí que es Pot i el PSC van aprovar la creació d’un grup de treball per impulsar una banca pública catalana. Al llarg de 2017 hi va haver diverses compareixences d’experts, però no va anar més enllà. De nou, en plens de l’any 2018 i 2019 el Parlament es tornaria a pronunciar, via aprovació d’una proposta de resolució, a favor de la creació d’una banca pública catalana.
El tema havia quedat arraconat fins l’inici d’aquesta legislatura. D’un costat, perquè el Departament d’Economia i Hisenda de l’executiu encara en funcions, anunciaria aquest març l’entrada al registre del Banc d’Espanya d’un projecte d’homologació jurídica de l’ICF Banc. Es tracta del primer pas dels tràmits perquè l’ICF aconseguís la llicència d’entitat de crèdit, coneguda com a fitxa bancària. Tot plegat provenia d’un acord de govern que autoritzava l’ICF a constituir la societat ICF Banc un cop aconseguides les autoritzacions administratives. També n’aprovava els estatuts.
Segons explicava el mateix institut, amb l’obtenció de la fitxa bancària, aquest se seguirà centrant en ”impulsar el finançament i la inversió d’autònoms, pimes, empreses i entitats”. La novetat seria que el nou estatus li permetria “tenir més capacitat per actuar com a banca pública de desenvolupament, arribant a més empreses, posant en marxa nous productes i millorant-ne les condicions”.
En paral·lel, la creació d’una banca pública catalana també irrompia a les negociacions per formar govern. Així, l’acord de Govern entre ERC i Junts parla de “consolidar l’Institut Català de Finances com a banca pública del país”. Al seu torn, el pacte entre entre ERC i la CUP, a banda de demanar la “implementació de la banca pública a curt termini”, parla d’evolucionar “cap a un model més democràtic i més transparent en el marc de la normativa d’entitats de crèdit”, així com incorporar l’avaluació “social i ambiental en el finançament de l’ICF”. El pacte recull la voluntat que la banca pública faciliti “la participació del Govern en projectes estratègics”.
Següents passos
Fets aquests tràmits, el següent pas és esperar la resposta del Banc Central Europeu. Aquest haurà de respondre després que el Banc d’Espanya validi la petició i emeti un informe preceptiu. Fonts oficials del Banc d’Espanya detallen a EL TEMPS que el “BCE és l’organisme en el qual recau la responsabilitat sobre la decisió final”. Des de la institució rebutgen, però, explicar els criteris en què basaran l’informe adreçat al BCE en tant que “els procediments supervisors estan subjectes a estrictes normes de confidencialitat”.
Sobre aquesta decisió, el Catedràtic d'Organització d'Empreses i Director de la Càtedra d'Economia del Bé Comú de la Universitat de València, Joan Ramon Sanchis, pensa que “hi ha marge” legal per a la concessió de la fitxa a l’ICF. Recorda, a més, que les entitats oficials de crèdit, vinculades a l’ICO, van funcionar molt bé “fins que es va decidir agrupar-les a Argentaria, privatitzar-les i fusionar-les al BBVA. Una banca pública catalana, explica, seria viable “econòmicament i financera”, però considera que com que cal demanar el vist-i-plau al Banc d’Espanya, “mentre Catalunya segueixi essent part de l’Estat, crec que aquest dirà que no”.
Coincideix amb ell Antoni Soy, professor honorífic d'economia de la Universitat de Barcelona. Qui fou secretari d’Indústria i Empresa de la Generalitat durant el segon tripartit exposa que no veu fàcil que l’ICF aconsegueixi el permís perquè “el marge legal d’una comunitat autònoma és petit, no només per crear una banca pública”. Considera, però, que el fet que “no sigui fàcil no vol dir que no sigui necessari o que no hi hagi altre països amb banques públiques que funcionen perfectament”. Recorda, a més, que aquesta qüestió “fa anys que s’intenta i no s’ha avançat ni un centímetre. Fa molts anys que l’ICF hauria de tenir fitxa bancària, però l’Estat espanyol no ho permet”.
També la catedràtica de Ciència Política de la Universitat de Texas Rio Grande Valley, Mònica Clua, es mostra escèptica amb el paper que pugui tenir el Banc d’Espanya. “El marge legal hi és. El concepte de banca pública, a nivell global, ve del marc local i regional”, recorda. Exemplifica que “a Alemanya tenen tres nivells de banc públic: estatal, regional i de les municipalitats. A Dakota del Nord van crear la seva banca pública ara fa cent anys i ara és un banc central, i a Califòrnia ara hi ha el debat sobre si cal fer una banca a nivell estatal o municipal”.
En el cas català concret, remarca que una cosa són les consideracions legals que hi pugui haver, on “no hi hauria d’haver cap problema”, i l’altra la manera com el Banc d’Espanya “faci servir el nivell legal, que no és tecnocràtic o apartat de la política”. Recorda, però, que l’Estat espanyol té “límits sobre les decisions que pot prendre”, en tant que la és el Banc Central Europeu “qui regula el sistema bancari europeu”.
Oportunitats i riscos
Si finalment tot plegat tirés endavant, la creació d’una banca pública catalana podria tenir impactes diversos. Depenent del disseny i del marge d’actuació, l’impacte seria un o un altre.
“Disposar d’una banca pública, si fos potent i important, permetria fer inversions públiques o finançar inversions públiques”, detalla Soy. En el context de la Covid, per exemple, considera l’economista que l’existència d’una banca pública catalana “hagués pogut ajudar les empreses a fer inversions amb visió ecològica i en sectors estratègics”.
Alerta, però, que si només hi hagués “una banca pública que hagués de competir amb totes les banques privades -que son molt poderoses i tenen molts tentacles per aconseguir diners del BCE i el Banc d’Espanya- no ho tindria gens fàcil”. Així, pensa que “una banca pública catalana, mentre existeixin banques privades molt poderoses i Catalunya estigui sotmesa a la tutela i intervenció de l’Estat espanyol, estaria molt limitada”.
Segons Sanchis, la proximitat és un element primordial en aquests bancs. “Un banc públic d’una comunitat coneixerà millor les necessitats reals de les empreses i la realitat dels sectors econòmics“, assenyala. Rebla que “no tenir un banc públic ha suposat una pèrdua important de desenvolupament i creixement de moltes empreses”. Remarca també que un banc públic, a diferència de la banca privada, “està enfocat al bé comú i l’interès general: prioritza inversions que donaran beneficis a la societat”. A més, situa com a repte “combinar criteris financers i econòmics amb criteris socials i ambientals”.
Més enllà de responsabilitats socials, Clua pensa que una banca pública “ha de tenir responsabilitat inversora: decidir a quins projectes dona crèdit i a quins no. A través d’això pots començar a canviar el sistema econòmic d’un país. Així pots anar teixint la sobirania financera que et permet canviar el sistema productiu”.
El fet que l’administració pública assumeixi la creació d’una banca suposa també que s’assumeixin riscos econòmics, com per exemple aquells derivats de la morositat. “L’important és que el risc estigui controlat. Que no passi el que va passar amb algunes caixes. Cal crear mecanismes de control i auditoria i és molt important la despolitització. De fet, el primer que caldria fer és despolititzar el banc d’Espanya”, afirma Sanchis.
Clua pensa que el control ha de ser mixt. “Cal també control polític, perquè si no quin sentit té governar?”, es pregunta. Ara bé, posa l’accent en que cal que el model de banca pública sigui “transparent i democràtic”.
En aquesta línia, Soy també creu que hauria d’estar controlada “no només pels organismes públics: també hi haurien de participar el parlament, les patronals, els sindicats o els moviments socials”. A més, adverteix que “si la banca tingués problemes, la possibilitat d’actuació de la Generalitat dependria del que li permetés fer l’Estat espanyol”.
Sobre si la banca pública catalana tindrà dificultats per accedir a crèdit, Clua considera que “la majoria de decisions són molt tecnocràtiques i depenen d’una sèrie d’indicadors que determinen el teu risc. Dependrà de qui li doni suport, però en general tot el que té suport d’un govern es considera bastant segur”.
De moment, sembla clar que si finalment l’ICF aconseguís la fitxa bancària, actuaria com una institució adreçada sobretot a sectors empresarials. Queda per al futur el debat sobre si hauria d’actuar també com a banca comercial.
País Valencià, un primer pas
En el cas del País Valencià, l’Institut Valencià de Finances es troba encara en un punt de desenvolupament més precoç que el seu homònim català. Això fa que, segons fonts de l’ens, ara per ara no es plantegin la possibilitat d’esdevenir una banca pública. Aquestes mateixes fonts expliquen que en aquests moments es troben en fase de reconstrucció, després que la institució quedés tocada amb la gestió dels executius del Partit Popular.
El principal objectiu de futur de l’IVF és sortir del perímetre SEC, també anomenat perímetre de l’Administració Pública. Els organismes que en formen part, com a part de l’administració general de la Generalitat Valenciana, estan sotmesos a les restriccions de deute de la mateixa Generalitat. Per abandonar aquest perímetre, l’IVC està en procés d’aconseguir, com ja fa l’ICF, que la seva activitat sigui purament privada a través d’una escissió d’aquelles activitats que són de caràcter administratiu, donant així major llibertat a l’activitat creditora.