Lupin va saber-se ficar a la butxaca a molts espectadors amb la seva aposta per l’entreteniment comandada per un carismàtic Omar Sy al capdavant. El que feia aquesta sèrie francesa, aconseguir divertir amb un producte lleuger, no és tan fàcil com sembla. La prova és que ja no se’n surt. Els nous episodis de la sèrie, que s’estrenen aquest divendres a Netflix i que un servidor ja ha vist (i dels quals no faré cap spoiler), fan que et preguntis què hi fas a la butxaca de Lupin. Molts dels problemes de la sèrie ja hi eren. Però quan una sèrie t’està entretenint, els pots passar per alt. El que passa amb la nova etapa de Lupin és que ja no entreté i a més els problemes s’han accentuat. El principal problema és la manca de versemblança. Hi ha moltes situacions que, senzillament, no et pots creure de cap de les maneres tal i com estan fetes. L’altre problema que ha anat en augment són les trampes del guió. La sèrie insisteix en col·locar el personatge en situacions límit de les que després en surt amb qualsevol excusa. Si per fer-ho cal que la policia sigui excepcionalment tanoca o que Lupin sigui hàbil fins al punt que sembla que tingui superpoders, es fa sense dubtar. Això acaba, a llarg termini, fent que les situacions límit deixin de ser impactants perquè no tenen conseqüències.
L’única manera de fer els ulls grossos amb aquests problemes és que t’ho estiguis passant bé amb la sèrie. Però allò que feia Lupin un joc divertit ha desaparegut. El cliffhanger amb el que van tancar la primera part de la temporada porta a Lupin a una trama que és forçosament dramàtica. Aquest to no li prova gens bé a la sèrie, amb moments on intenten introduir diàlegs humorístics que no encaixen amb el patiment del lladre. Les reaccions dels personatges sovint no són consistents amb el que estan vivint i, de fet, les motivacions d’algun personatge no tenen sentit si no és pel propòsit principal dels guionistes, que és buscar periòdicament un gir que sorprengui l’espectador. Les maniobres per aconseguir-ho són, sovint, massa visibles. També es veu forçat el discurs sobre el racisme, que abans donava a la sèrie un eix temàtic, i ara es veu enganxat com un apèndix a través de flashbacks que aporten molt poc a la història. Tot això, barrejat amb una manca de creativitat a l’hora d’afrontar escenes com una persecució en cotxe o una confrontació en una casa, o una edició pobre en les escenes d’acció, acaben de rematar el retorn de la sèrie en els primers compassos.
Als últims episodis Lupin recupera una mica el seu momentum: quan el personatge passa d’estar sobrepassat a poder planificar el que passarà i recupera el control, torna a semblar una mica la sèrie que era. Hi ha una part molt important de Lupin, també del personatge literari, que està concebuda com el truc d’un mag, i el que ens entreté és veure com aconsegueix fer el truc i enlluernar-nos amb l’execució i amb l’explicació posterior. Però la màgia, que és també un joc, s’ha perdut. La manipulació és massa transparent i fins i tot Omar Sy sembla haver perdut el carisma inicial, fonamental per a qualsevol prestidigitador. Malgrat que l’últim episodi està ben plantejat com un gran esdeveniment, com un gran truc, la sèrie torna a caure en situacions poc creïbles que a més es produeixen amb un antagonista que és extremadament caricaturesc en la seva ambició i maldat, de manera que quan finalment cau el teló, queda la sensació d’haver assistit a un espectacle grandiloqüent al qual se li han vist les costures.
Lupin
Creadors: George Kay i François Uzan
Temporada: 2a part de la 1a temporada
Plataforma: Netflix