—Senyor Zucman, ja té una tassa de Joe Biden damunt l’escriptori?
—No. Però celebro que el president dels EUA actuï amb determinació contra l’evasió fiscal de les grans empreses. Això pot canviar el rostre de la globalització i convertir-la en una cosa millor.
—A la campanya electoral de les primàries als EUA, vostè va donar suport a Bernie Sanders, per a qui el programa fiscal de Biden era massa moderat. Ha canviat d’opinió?
—Jo no dono suport a polítics, sinó a idees polítiques. I el pla de Biden d’introduir un impost mínim internacional als beneficis de les grans companyies és una de les idees polítiques més importants de la nostra època. El president ha entès que la competència fiscal dels Estats no es pot mantenir permanentment. En els últims vint anys, la contribució de les empreses a la recaptació tributària mundial s’ha reduït a la meitat. Això no pot continuar.
—Inicialment, el govern de Biden volia imposar a tot el món un tipus fiscal mínim d’un 21%. Ara es preveu que l’impost sigui només d’un 15%. Això és una manera d’admetre que el pla era massa ambiciós?
—No. Un impost d’un 21% no és excessiu per a cap empresa. Si finalment l’OCDE es posés d’acord en un 15%, es reduirien a la meitat els ingressos addicionals. Aquest valor és massa baix, però, així i tot, seria un progrés de dimensions històriques.
—Per què?
—Perquè seria un senyal d’un canvi radical. Des de fa quaranta anys, els impostos de les empreses no han fet més que baixar. Ara, en canvi, pujarien per primera vegada. Actualment, cada govern és lliure de rebaixar el tipus a zero. D’ara endavant, però, qualsevol valor per sota del 15% seria il·legal.
—Molts paradisos fiscals poden viure bé igualment, amb un 15%.
—Efectivament, això no amenaçaria del tot el seu model de negoci mentre l’impost de societats en altres països fos el doble d’alt. Però sí que s’hauria iniciat un autèntic canvi de tendència.
—Fins a quin punt?
—Els països deixarien de competir per qui té els impostos més baixos i competirien per qui té les infraestructures més productives, les millors universitats i els treballadors més competents. La competència deslleial es convertiria en una competència fructífera.
—Per què els EUA han rebaixat el valor que reclamaven d’entrada? Volen evitar conflictes amb països que tenen els impostos baixos, com Malta o les Bermudes?
—No, de cap manera. Si els EUA volguessin, podrien posar fi al negoci dels paradisos fiscals immediatament. Però als EUA hi ha grups influents, igual que a Alemanya o França, que es beneficien dels impostos baixos, per exemple els accionistes de les grans companyies multinacionals. Aquests grups fan pressió contra l’augment dels impostos a les empreses, tot i que amb aquesta actitud a la llarga perjudiquen els seus propis interessos.
—En quin sentit?
—A la llarga, els ciutadans dels països industrialitzats només acceptaran la globalització si els grans beneficiaris (empreses internacionals, bancs i proveïdors de fons d’inversió) contribueixen de manera justa al finançament de la col·lectivitat. Si no, entrarem en un atzucac.
—Les grans companyies nord-americans tenen una opinió diferent. Estan en contra dels plans fiscals de Biden perquè veuen amenaçada la competitivitat internacional de la indústria dels EUA. No tenen gens de raó?
—No. Per poder oferir un sistema educatiu de primer nivell i unes bones infraestructures, els Estats necessiten diners. Per això la indústria mateixa hauria de tenir interès que els països es posessin d’acord en un impost mínim internacional raonable.
—Molts economistes defensen que les empreses inverteixen més quan els impostos són baixos.
—Això és totalment factible. Però actualment no és veritat, als EUA, com han demostrat les rebaixes d’impostos de Donald Trump. Si bé Trump va reduir catorze punts el tipus fiscal a les empreses, d’això no se n’han derivat èxits econòmics. Creixement, inversions, ingressos: en conjunt, en l’era Trump tot ha augmentat al mateix ritme que amb Barack Obama.
—Almenys els salaris han augmentat, sobretot per als que guanyaven menys.
—Això també va començar amb Obama, i amb Trump només ha continuat. Pot fixar-se en l’indicador que vulgui, però en termes econòmics les reduccions fiscals de Trump no han aportat res.
—Pot ser. Però, si ens mirem la situació a llarg termini, als EUA no els han anat malament les coses posant impostos baixos. Els EUA continuen sent el país industrialitzat líder en tecnologia i la seva economia creix més de pressa que als països d’Europa que tenen impostos alts.
—De tota manera, això val per a l’economia en conjunt i està relacionat sobretot amb el creixement de la població. Els ingressos als EUA per càpita d’ençà del 1980 no han millorat més que en països industrialitzats comparables. Al contrari: per al nord-americà mitjà, les condicions de vida més aviat han empitjorat.
—Com s’explica això?
—Mentre que els ingressos del 10% més ric de la població han augmentat entre un 2% i un 3% anual des del canvi de mil·lenni, els ingressos de la gran majoria amb prou feines han pujat. L’esperança de vida de molts nord-americans fins i tot ha reculat en els últims decennis. Molts ciutadans dels EUA es queixen que han de fer jornades laborals més llargues i que pateixen més estrès, i els seus fills majoritàriament inicien la vida laboral amb uns deutes alts, que han hagut d’assumir per pagar-se els estudis. L’anomenada política del trickle down, que va introduir Ronald Reagan fa quaranta anys per reactivar l’economia, va ser un gran fracàs.
—Es refereix a la tesi segons la qual una política beneficiosa per als rics també surt a compte per a les masses a llarg termini...?
—Sí, però, sigui com sigui, en la qüestió de qui finança l’Estat, els rics s’han imposat a la classe mitjana. Als EUA les persones amb uns ingressos mitjans paguen una proporció més gran dels seus ingressos a Hisenda que els superrics. Això és el contrari d’un sistema fiscal que es mereixi el qualificatiu de “just”.
—Però això què té a veure amb els impostos de les empreses?
—Més del que la majoria de gent es pensa. L’impost sobre la renda i l’impost de societats estan estretament vinculats. Si l’Estat consent les empreses, al final també haurà d’abaixar els impostos als ingressos dels ciutadans, si més no a les classes benestants.
—Per què?
—Moltes persones que tenen uns bons ingressos són autònoms: metges, advocats, programadors informàtics. En molts casos podrien crear una empresa i declarar els seus ingressos a través d’ella. Molts, de fet, ja ho fan, si els surt a compte tributàriament. Per això la distància entre els tipus fiscals dels guanys de les empreses i els dels ingressos personals no pot ser massa àmplia. Des d’aquest punt de vista, un impost mínim raonable per a les empreses és al mateix temps una manera important d’augmentar la justícia del sistema tributari en conjunt.
—Durant la pandèmia de coronavirus, companyies com Amazon o Google han fet bona caixa.
—Això fa encara més necessari imposar gravàmens més alts a les multinacionals. La facturació de les empreses farmacèutiques i digitals s’ha disparat; i paral·lelament, guies turístics, cambrers o botiguers en molts casos s’han quedat sense ingressos. Per això els governs s’haurien de plantejar si no han d’introduir un impost addicional als enormes beneficis extres d’algunes empreses. A l’època del conflicte amb Corea, els EUA van taxar els guanys dels beneficiaris de la guerra amb un tipus de fins a un 80%.
—Però llavors Apple no aturaria la producció immediatament?
—No ho crec, perquè els guanys de la companyia continuarien sent alts. Però sí que seria la manera adequada de distribuir d’una manera més justa els costos de la pandèmia.
—Països com Alemanya o França ja han celebrat els plans de Biden, mentre que països amb impostos baixos, com Irlanda o Luxemburg, ja s’hi han mostrat decididament en contra. Com valora vostè la reacció de la UE?
—Posa de manifest una debilitat fonamental. D’ençà de la Segona Guerra Mundial, Europa ha aconseguit moltes coses: un mercat comú, unes institucions polítiques comunes i una moneda comuna. Però la política fiscal, en canvi, encara és un assumpte purament nacional. Això no pot continuar així, perquè amenaça la cohesió de la comunitat mateixa.
—Com arriba a aquesta conclusió?
—A Estats com Alemanya o França, paradisos fiscals com Irlanda o Luxemburg no els treuen només potència fiscal i econòmica. A més a més, perjudiquen la reputació del projecte europeu en conjunt. Les classes mitjanes dels països que conformen el nucli de la UE no toleraran eternament haver de suportar una càrrega fiscal més alta mentre les empreses multinacionals pràcticament no paguen impostos.
—Què ha de passar?
—En primer lloc, la UE ha de tirar endavant la iniciativa a favor d’un impost mínim internacional.
—Però, i si els països de l’OCDE ni tan sols es posen d’acord en un 15%?
—Aleshores les principals economies de la UE s’haurien d’aliar per actuar contra la perjudicial competència dels paradisos fiscals dins la unió. França, Alemanya, Itàlia i Espanya haurien d’acordar un impost mínim per a totes les companyies multinacionals, també per a aquelles que tenen la seu a Irlanda o Luxemburg. Si allà les empreses paguessin massa pocs impostos, la diferència seria recaptada per les agències tributàries d’Alemanya o França.
—Això no seria il·legal?
—No. Els països podrien introduir una norma com aquesta sense haver d’aconseguir el consentiment d’altres països ni haver de tancar un acord amb ells. Jo m’estimaria més que s’arribés a un acord internacional sobre un impost mínim d’una valor prou alt. Però si alguns països de la UE giren l’esquena a la solidaritat, altres països han de fer pressió. Els EUA, de fet, s’estan plantejant recórrer una via semblant. No veig per què la UE no hauria de seguir l’exemple dels EUA.
—Actuar d’aquesta manera no intoxicaria les relacions internacionals?
—No, al contrari. Els darrers anys han fet que tots els països es comportin una mica més com paradisos fiscals. Han abaixat els impostos i han ofert a les grans empreses tots els buits legals possibles per calcular a la baixa els beneficis. Si els Estats no volen acabar fora de joc, han de trobar maneres d’augmentar els impostos. Per això ara hi ha prou governs que volen seguir la via de Biden: pel bé del comerç internacional i de la lliure circulació de béns, serveis i treballadors.
—Durant la postguerra, l’impost a les empreses va ser temporalment d’un 50% o més. Tornarem a aquests nivells?
—És una possibilitat. L’altra opció és que la competència fiscal continuï com fins ara. Llavors, a llarg termini els impostos de les empreses desapareixerien, igual que els impostos sobre els ingressos, i així s’ensorrarien els fonaments d’una societat justa.
Traducció d'Arnau Figueras