Sembla que serialitat hagi de ser sinònim de serietat. Però això no té perquè anar així. De fet, en la història de la televisió, hi ha hagut moltes més sèries que ens han volgut distreure i fer-nos passar una bona estona que no pas sèries que han volgut tractar temes seriosos i fer-nos patir en el procés. Això és, de fet, un fenomen força recent i que darrerament tinc la impressió que s’ha descontrolat. Cada setmana s’estrenen sèries que són drames que no deixen respirar l’espectador. Crims, abusos, injustícies socials, racisme, masclisme, depressió o la mort són alguns dels temes recurrents en moltes de les sèries actuals, algunes amb molt d’èxit. I no em malinterpretin: m’interessen els drames i més si tenen coses a dir. Però sóc un ésser humà i necessito desconnectar. No puc viure en la foscor permanent d’un poble on algú ha matat una adolescent innocent i on la detectiu que investiga el cas arrossega el seu propi trauma per la mort del seu fill. Sí, em refereixo a Mare of Easttown. Excel·lent sèrie, molt recomanable. Però aquest article no tracta sobre això (ja en vam escriure la crítica en aquestes mateixes pàgines). Aquest article tracta sobre la necessitat que en l’oferta televisiva hi hagi també sèries que ens permetin sortir d’aquest patiment tan angoixant, tan realista, tan ben fet.
Deia que és un fenomen recent perquè l’augment d’aquesta mena de sèries prové de la revolució que van dur a terme els canals per cable, introduint temes que no haurien tingut cabuda a les cadenes tradicionals. Però l’arrel del problema és anterior: és el fet d’associar drama a qualitat i comèdia a quelcom menor. Quan la televisió descobreix que també pot ser prestigiosa, el drama és el que condueix a aquest reconeixement. Si parlem de l’actual edat d’or de les sèries, ho fem pensant en The Sopranos, The Wire i companyia. El drama com a sinònim d’alta cultura. Però no ho fem pensant en Curb Your Enthusiasm o The Office, malgrat que siguin igualment revolucionàries. Perquè la comèdia, en la ment de molts, sempre serà quelcom no tan important. El fet que aquesta manera de pensar s’hagi mantingut sense ser qüestionada, sumat al fet que en els últims anys hi ha hagut moviments socials que s’han fet sentir (afortunadament) i que han estat absorbits per les sèries, ha fet que els drames amb històries dures, de denúncia, abundin en detriment de la comèdia, de l’oxigen necessari per respirar.
En els últims temps, sort n’he tingut de Superstore, que m’ha permès agafar aire de tant en tant amb el seu sentit de l’humor. Aquesta sèrie sobre els treballadors d’un centre comercial sembla, en els primers compassos, quelcom poc extraordinari. Ben arrelada en la tradició de la ficció ambientada en un lloc de treball i amb una trama de tensió sexual no resolta al centre, sembla que no hagi d’oferir res que no hagis vist abans. Però amb el pas dels episodis esdevé una comèdia coral molt divertida, amb episodis molt inspirats, i que ha passat desapercebuda. És una llàstima perquè, justament, desmunta aquests prejudicis que mencionavem abans. Sent una comèdia lleugera, inclou denúncia social, assenyalant com les grans corporacions tracten com a peces intercambiables els seus treballadors i fent un retrat molt crític de la societat nord-americana. Superstore demostra que una comèdia, només pel fet de voler fer riure, no és incompatible amb tenir un discurs punyent. De la mateixa manera que un drama, només pel fet de presentar una realitat difícil i tortuosa, no té perquè ser una sèrie interessant.
Superstore
Creador: Justin Spitzer
Repartiment: America Ferrera, Ben Feldman
Temporades: 6
Plataforma: Amazon Prime Video