La dominació espanyola envers Catalunya es perpetua mitjançant actes quotidians. Solen ser accions espontànies, i la persona que les fa acostuma a no tenir consciència de l’opressió que implica fer-les. Això és possible perquè l’estat espanyol crea les condicions materials i culturals perquè passi. Perquè la reacció més innocent, l’acte més reflex, l’hàbit més mundà, passin a ser una peça més de l’engranatge que sotmet la cultura i la nació catalanes.
Per exemple, quan es parla de les conseqüències per al català de l’arribada massiva d’immigrants castellanoparlants durant el franquisme, el debat, interessadament, es centra en si Franco va fomentar la immigració com a part d’un pla mestre per eradicar el català. Com que no va ser així, es conclou que la immigració castellanoparlant no va ser un element d’assimilació cultural. No es té en compte, però, que el fet que el règim franquista prohibís el català i perseguís qualsevol mostra de catalanitat va crear unes condicions òptimes perquè qualsevol situació que impliqués més castellà a Catalunya, fos buscada o no pel règim, contribuís a l’etnocidi cultural que perpetrava. Així doncs, no és que l’àvia María o l’avi José fossin una opressora i un coló, sinó que el dia a dia que el règim franquista va establir a Catalunya –amb tot el col·laboracionisme de les elits catalanes franquistes que es vulgui– va fer que la seva llengua d’ús habitual es convertís en un instrument d’opressió. Sense que ho volguessin. Sense que, en molts casos, en fossin conscients.
Aquesta és la fortalesa de l’espanyolisme quotidià. Converteix a totes les persones que vivim a Catalunya –siguem catalanoparlants o no; siguem independentistes o no; siguem de classe alta, mitjana o baixa–, en opressoris en potència. L’espanyolisme no és només una manera de mirar el món, de prendre Espanya com a punt de referència per interpretar la comunitat en relació a la resta. L’espanyolisme és, també, una forma d’estar al món i a Catalunya. De com ser al món i ser a Catalunya.
Seguint amb l’àmbit de la llengua, és habitual que moltis catalanoparlants usin el castellà en parlar amb una persona estrangera o amb una de catalana no blanca. A força indrets, és costum que el castellà sigui la llengua per defecte en les interaccions amb desconegudis, encara que les persones implicades en la interacció siguin catalanoparlants. En aquestes situacions, la tria del castellà per part de qui parla català se sol fer per evitar el desconfort que generaria una situació d’incomunicació. L’espanyolisme quotidià fa que ser i estar en català generi incomoditat. A l’entorn on ens movem, el castellà hi encaixa millor i la voluntat de ser-hi i estar-hi en català genera fatiga, perquè implica la disposició a justificar la realització d’actes quotidians que una persona que encaixa en el paradigma espanyolista no ha de justificar.
En un societat on les normes, hàbits i costums són modelades per l’espanyolisme quotidià, l’encreuament entre llengua i identificació nacional genera situacions que poden semblar contradictòries. Si Xavier Garcia-Albiol, Inés Arrimadas o Ignacio Garriga empren el català quan els hi convé, i el defensen amb més convicció que Gabriel Rufián, és perquè saben que el seu ús en contextos determinats no amenaça la seva forma de ser i estar al món. Rufián és un exemple del triomf de l’espanyolisme cultural i quotidià dins l’independentisme hegemònic, que sembla que ha sacrificat la llengua i la cultura catalanes per assolir guanyar suports a la causa. Què prefereixes, la independència de Catalunya o la supervivència de la llengua? La trampa no rau en la resposta, sinó en la pregunta. Hi ha dilemes que tan sols es plantegen a qui s’oprimeix. Per a qui combrega amb la quotidianitat espanyolista, tot encaixa. L’absència de tria, i la seguretat de no perdre un llençol a cada bugada, és una qüestió de privilegi.
Resistir els actes quotidians que imposen, involuntàriament, el castellà, implica fer ús de la mala educació. Protestar perquè les pancartes del PRIDE a Barcelona són en català i en castellà és de mala educació. Demanar-li al dependent tan amable i bona persona que t’atengui en català és de mala educació. Que TV3 tornés a defensar l’ús del català implicaria prescindir de col·laboradoris que tan sols l’entenen, subtitular o traduir qui parla en castellà, deixar de donar més visibilitat a periodistes madrilenyis i valorar més l’opinió de lis que viuen i treballen a Catalunya. Això interromp el fer del dia a dia, implica reestructurar l’entorn, significa, a voltes, exercir la mala educació.
En aquests i tants altres casos, estarem trencant la convivència. Serà una ruptura estructural, fent que una llengua ocupi un espai que el poder ha disposat que és per a una altra. Serà, a més, una ruptura interpersonal que generaria incomoditat a l’altri. És el problema que comporten formes de veure i estar al món com l’espanyolisme, el masclisme, el racisme o la LGTBI-fòbia: les persones les in-corporem. És a dir, les assumim com una part de nosaltres, cosa que fa que un acte de resistència envers una d’elles es transformi en un atac a la nostra manera de pensar-nos i relacionar-nos.
A nivell institucional, la bona i la mala educació són claus per entendre la dominació que el govern del PSOE i Podemos pretén exercir sobre Catalunya. El Parlament català ha fet un front antifeixista contra Vox, i li ha impedit formar part de les meses de les comissions parlamentàries. La mà dura contra el partit d’ultradreta contrasta amb la poca contundència que ERC, JxC i CUP empren amb la resta de partits espanyolistes. Tots ells van avalar, per activa o per passiva, la intervenció econòmica i política de la Generalitat i el Parlament. També ho van fer els mateixos independentistes en renunciar a investir el president Puigdemont i en presentar-se a les eleccions del 21D. Vist amb perspectiva, Vox és el partit que menys ha perjudicat l’autogovern català. Si es percep com una amenaça més gran és perquè l’extrema dreta, a Catalunya i altres parts del món, no és una forma de trencar l’statu quo, sinó de reafirmar-lo per comparació: al costat de l’espanyolisme ultra de la formació de Garriga, l’espanyolisme del PSC i Podem es percep com a amable, acollidor.
Ahir mateix, Jordi Sànchez lamentava que el rei espanyol es passegés tan tranquil per Catalunya mentre ell fa prop de quatre anys que és a la presó. Tal com li va recordar un tuitaire, ell mateix ha contribuït a que sigui possible, desconvocant manifestacions que provocaven que s’haguessin de blindar policialment illes de cases per garantir la comoditat de qualsevol autoritat del règim del 78. Cuixart va justificar saludar Iceta a la presa de possessió del govern d’Aragonès dient que ell no guardava odi ni rancor. Algú pot pensar que l’acte de Cuixart és d’una dignitat fora mida, però el cert és que és desapoderant, en considerar que la disconformitat expressada en un acte de mala educació és un gest malaurat. Passat pel sedàs de l’espanyolisme quotidià, la salutació de Cuixart és la imatge d’un pres que empra les bones maneres per assumir la seva opressió.
La bona educació dels Jordis, i la dels partits polítics independentistes, és una manifestació d’impotència. Significa la negociació de la seva manera de ser i estar amb un enemic que dicta les normes sobre com ser i estar a Catalunya. Ser el més virtuós en un sistema on la virtut es basa en la capacitat d’obediència et converteix en el súbdit més exemplar. Lluitar contra l’espanyolisme quotidià implica portar la resistència a l’opressió en l’àmbit d’allò banal, d’allò comunitari, d’allò corporal, d’allò cívic, i exposar com alimenta, i és alimentada, pel poder polític i judicial que manté Catalunya sotmesa. Significa tallar alguns dels fils que sostenen la convivència a Catalunya per teixir-ne de nous que conformin un sistema que no es basi en la renúncia. La qüestió és fer-ho d’una forma pedagògica però contundent, engrescadora però decidida. La clau és si les persones en situació d’opressió estem disposades a assumir el trasbals corporal i psicològic, i també la fatiga, que això comporta.