L’Hèrcules Club de Futbol, equip de la ciutat d’Alacant, viu el pitjor moment de la seua història. Des d’abans de la Guerra Civil, tot just quan el club va començar a disputar competicions oficials, l’Hèrcules no jugava en la quarta categoria del futbol estatal. Lluny queden els partits en què els alacantins sorprenien amb victòries inesperades al Camp Nou. Així va ocórrer en les dues últimes ocasions que l’Hèrcules va jugar en la primera divisió, amb un 2-3 al Barça de Ronaldo l’any 1997 i amb un 0-2 al Barça de Messi l’any 2010.
Fa unes setmanes, el club alacantí descendia a la quarta categoria després d’un empat a l’estadi gironí del Llagostera, i la pròxima temporada l’Hèrcules s’haurà de veure les cares amb equips com ara la Nucia, l’Eldense, l’Alzira, el Socuéllamos de Ciudad Real o el Pulpileño d'Almeria. La situació, dramàtica, va animar l’afició blanc-i-blava a convocar una manifestació al centre d’Alacant per exigir, de manera unànime, la marxa del propietari del club, Enrique Ortiz, a qui se li demana la venda del club. L’empresari de la construcció, sobradament conegut per les seues amistats de conveniència en l’àmbit de la política –va arribar a reconèixer en seu judicial haver finançat campanyes electorals del Partit Popular, al mateix temps que són públics els seus vincles estrets amb el PSOE–, no ha fet cap pas en la direcció indicada per l’afició. De fet, des del descens, el club no ha donat cap pista sobre com pensa planificar la pròxima temporada.
En aquest context, una setmana després de la manifestació, la delegació local de la cadena COPE revelava que Toni Freixa, exdirectiu del Futbol Club Barcelona i candidat a la presidència del club en dues ocasions –l’última aquest mateix any, quan Joan Laporta va tornar a la llotja del Camp Nou– s’havia reunit amb l’empresari alacantí per explorar una manera de fer-se càrrec del club.
L’entesa entre tots dos no serà senzilla. D’una banda, Ortiz busca un soci capitalista amb qui compartir inversions. Des que és propietari de l’Hèrcules, l’empresari sempre ha comptat amb alguna persona amb qui fer front a les despeses del club, sent sempre Ortiz el màxim accionista. Ara, la marxa del seu últim soci, Juan Carlos Ramírez –el setè amb què ha comptat Ortiz des que va comprar el club l’any 1999–, motiva l’empresari a buscar-ne un substitut que, fins ara, no ha aparegut. I és que Freixa no sembla disposat a invertir diners en l’Hèrcules, sinó a convertir-se en un empleat del club per dirigir-lo, tot fent gala de la seua experiència com a gestor esportiu i de la seua projecció mediàtica.
Però, qui és Toni Freixa? Quin és el seu passat? Què va fer al Barça i, sobretot, per què li interessa entrar a l’Hèrcules quan el club travessa un moment històric de feblesa?
El Barça com a aparador
Tot i que al seu currículum figura com a advocat de professió, Freixa mai no es va fer famós per exercir aquest ofici. De fet, la seua popularitat procedeix exclusivament del seu vincle amb el Barça. En va ser assessor jurídic de la junta directiva durant els primers anys de Joan Laporta com a president, entre 2003 i 2005. Fonts properes al club expliquen que el seu accés a la zona noble del Camp Nou es deu a la seua relació amb Alejandro Echevarría, directiu del Barça i excunyat de Joan Laporta, per a qui havia treballat com a empleat al seu gabinet jurídic. Echevarría, directiu del Barça, seria apartat de la directiva del club el 2005, quan es va confirmar que era membre de la Fundación Francisco Franco.
En aquella etapa, Freixa se situaria a prop de Sandro Rosell, i acabaria entrant a la seua junta directiva. Rosell, barallat amb Laporta, abandonaria el club per presidir-lo anys més tard, a partir del 2010, quan Freixa seria nomenat portaveu de la junta directiva del club fins el 2014. En aquella etapa, amb Rosell recentment estrenat com a president, el mític Johann Cruyff tornaria la insígnia de president d’honor del Barça després que la directiva qüestionara la validesa legal d’aquest reconeixement segons els estatuts del club. Anys més tard, amb Cruyff ja mort, Josep Maria Bartomeu responsabilitzaria Freixa d’aquest desenllaç. Tampoc no va ser agradable el resultat judicial del fitxatge de Neymar, que també tindria l’empremta de Toni Freixa. A través del seu despatx d’advocats, que es presenta al públic com a especialista en dret esportiu, Freixa va participar en un fitxatge que va culminar amb el Barça pagant 5,5 milions d’euros de condemna per delictes fiscals.
El 2015, Freixa es presentaria com a candidat a presidir el Barça en unes eleccions en què va arrabassar Josep Maria Bartomeu. El president, que es mantenia al club després d’haver substituït Sandro Rosell –qui va dimitir després de ser imputat judicialment–, va avançar els comicis aprofitant el bon moment del club, que venia de fer un nou triplet amb Luis Enrique a la banqueta. Ateses les circumstàncies, Freixa no aspirava a la victòria. Cal recordar que, a més, Joan Laporta també concorria com a candidat, quedant segon, amb el 33% dels vots, 21 punts percentuals per sota de Bartomeu. Freixa hi va quedar quart, amb només un 3,7% dels vots.
Recentment, aquest 2021, l’advocat va repetir l’operació electoral quedant ben lluny del victoriós Joan Laporta i del segon candidat més votat, Víctor Font. Freixa representava l’opció més continuista a la presidència, es va oposar a la moció de censura que va servir per apartar Bartomeu de la llotja del Camp Nou i va fer bandera de la “despolitització” del Barça, un club que durant els anys del procés s’ha posicionat clarament a favor del dret de Catalunya a l’autodeterminació. En canvi, Freixa no és, precisament, una persona “despolititzada”. Ell mateix ha participat en actes de Lliures, un partit sense cap incidència a la vida política catalana que es defineix com a liberal, centrista, catalanista i clarament allunyat de l’independentisme. La formació la lidera l’exconseller de Treball i exdiputat Antoni Fernàndez i Teixidó, un dels pocs exconvergents enfrontats a la deriva independentista de la gran major part dels qui en el seu dia van integrar l’antic espai pujolista.
Freixa mai no va tindre cap opció de ser elegit president del Barça. Amb al seua candidatura perseguia mantenir la seua projecció pública a través del club culer. Així ho asseguren els qui segueixen l’actualitat blaugrana. Un propòsit que garanteix, també, participant com a tertulià en diversos mitjans esportius, per exemple a la cadena COPE, on s’exposa constantment a entrevistes per valorar l’actualitat barcelonista. “El Barça li serveix per sortir en mitjans, per anar a tertúlies, per fer contactes i per impulsar negocis”, diu un coneixedor del dia a dia del club català.
Però no tots els seus negocis han eixit bé. Com a secretari de la junta directiva del Barça, Freixa va promoure la instal·lació d’uns columbaris al Camp Nou perquè els socis difunts pogueren descansar eternament a l’estadi. Per dur a terme l’operació, un seguit d’empreses designades pel club se’n van fer càrrec, i Freixa va cobrar d’aquestes companyies mentre formava part de la junta del Barça. Així ho va explicar el digital Crónica Global. Freixa reconeixeria davant del jutge que l’empresa Giem Sports, concessionària del projecte, també havia tingut relacions comercials amb el seu bufet d’advocats, i que fins i tot li abonava 5.000 euros mensuals, si bé l’exdirectiu va desvincular aquest pagament del projecte dels columbaris, que finalment no va prosperar. El cas seria arxivat per l’Audiència de Barcelona, que no va trobar evidències de cap delicte d’estafa.
En canvi, Freixa sí que va ser condemnat per aquest delicte al 2018, després del seu pas per Sport Social Market. Es tracta d’una empresa que oferia accions de futbolistes per vendre-les després de ser revalorades. Amb les accions, els posseïdors podien traure rendiment dels drets d’imatge dels futbolistes o guanyar-se el dret a gaudir de sessions personals amb els esportistes en esdeveniments com ara entrenaments o firmes d’autògrafs. La tecnologia Blockchain servia com a mecanisme per dotar de transparència les operacions. El projecte es presentava com una gran innovació en la indústria esportiva, però un jutge va desmentir els atractius amb què es presentava l’empresa evidenciant que no comptava amb els drets –o almenys no els havia acreditat– de cap dels futbolistes que anunciaven, entre els quals hi havia Leo Messi i Cristiano Ronaldo. No era la primera vegada que Freixa es veia embolicat en un afer similar, atès que el 2013 va ser condemnat a pagar 30.000 euros a l’esmentat Alejandro Echevarría. Freixa, que havia treballat al despatx d’advocats d’Echevarría, havia sigut denunciat per aquest altre exdirectiu culer per irregularitats en factures.
A hores d’ara, Freixa també és qüestionat per un afer econòmic ben recent. I és que tres mesos i mig després de les últimes eleccions al Barça, molts dels treballadors que van fer possible la seua campanya electoral denuncien no haver cobrat pels serveis prestats. La xifra, segons ha revelat el diari Ara, fregaria els 100.000 euros. L’advocat nega les acusacions.
Freixa, en canvi, és capaç de compensar aquest passat llòbrec amb proximitat personal, verb fàcil i capacitat de convicció. Potser aquestes virtuts li serviran per accedir a l’Hèrcules CF com a empleat estrella del club. Una operació ben complicada, atès que l’entitat alacantina es troba en la situació més delicada de la història, tant a nivell esportiu com econòmic. Freixa té una nova oportunitat per posar a prova el seu poder de persuasió. Si li funciona, aconseguirà fer-se càrrec d’un club en una situació pèssima que té la seu a quasi 600 quilòmetres al sud de Barcelona. I d’ací sorgeix la gran pregunta que fins ara ningú no ha respost: quins interessos té Freixa a la ciutat d’Alacant?