El 16 de febrer de 1936, en plena II República espanyola, es varen celebrar eleccions al Parlament espanyol. Eren les terceres des de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931: les primeres, que van tenir lloc el mes de juny de 1931, varen donar el poder a les esquerres i van inaugurar l’anomenat bienni republicà-socialista o reformista; les segones, celebrades el novembre de 1933, van donar la majoria al centre-dreta, als radicals d’Alejandro Lerroux i a la dreta de la Confederación Española de Derechas Autónomas de Gil Robles. Fou durant el govern dretà que van tenir lloc els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934, durant els quals a Astúries es va produir una autèntica revolució social, mentre a Catalunya el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República federal espanyola. La repressió que va dur a terme el govern espanyol en ambdós casos fou molt contundent: la intervenció de l’exèrcit va deixar diversos milers de morts a Astúries i algunes dotzenes a Catalunya, mentre el govern de la Generalitat era empresonat, jutjat i condemnat a penes de 30 anys de presó, i foren milers els ciutadans del conjunt de l’estat que varen anar a raure a la presó. Altrament, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va restar suspès, així com la majoria d’ajuntaments i nombrosos centres polítics. Catalunya va viure sota l’estat de guerra fins l’abril de 1935. I les noves autoritats foren de nomenament governatiu. No cal dir que la reforma agrària i a Catalunya la Llei de Contractes de Conreu foren també paralitzades, mentre els grans terratinents, i a Catalunya els propietaris, varen aprofitar la derrota del moviment d’octubre per provocar una considerable reacció social i centenars de camperols foren foragitats de les seves terres.
16 de Febrer de 1936: les eleccions del Front Popular
Quan a partir del mes d’octubre de 1935 es varen produir els grans escàndols financers que varen acabar desgastant al govern radical-cedista –l’escàndol de l’estraperlo sobretot i l’escàndol Nombela, relacionat amb els subministres de l’exèrcit d’Àfrica–, el president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, va decidir dissoldre les Corts i convocar noves eleccions legislatives, que varen acabar essent les eleccions més polaritzades i crispades de tot el període republicà. Per una banda, perquè les esquerres volien recuperar la tasca reformista del primer bienni, en un moment –cal no oblidar-ho- en què a nivell europeu l’ascens progressiu dels feixismes qüestionava de soca-rel l’estabilitat dels règims parlamentaris.
La situació en el cas espanyol, en el moment en què es van convocar les eleccions, era, certament, complicada. No només perquè era molt clar que un sector de l’exèrcit volia seguir intervenint en la política com havia fet durant tot el segle XIX i part del XX, sinó perquè les dretes. que posseïen molt poca tradició democràtica, estaven fent una clara involució autoritària. Per les esquerres, la situació era més simple: es tractava de rellançar el programa reformista del primer bienni, normalitzar la vida municipal, restablir l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, tornar a aplicar la reforma agrària i la Llei de Contractes de Conreu, i, per damunt de tot, treure de la presó als empresonats pels fets d’octubre, que el febrer de 1936 encara pujaven a unes 30.000 persones.
Fou amb aquests objectius que les esquerres van decidir presentar-se unides. Si a nivell espanyol, el dia 15 de gener de 1936, el conjunt dels partits republicans d’esquerra, juntament amb els socialistes, el Partit Comunista i el Partit Obrer d’Unificació Marxista van portar a terme la firma del Front Popular, a Catalunya, unes setmanes després, en concret el 4 de febrer de 1936, van constituir l’anomenat Front d’Esquerres. Enfront, les dretes espanyoles van ser incapaces de presentar-se unides i només a Catalunya la Lliga Catalana –presidida per Francesc Cambó– va aconseguir vertebrar el Front d’Ordre que agrupava tradicionalistes, radicals, la versió catalana de la CEDA, l’Acció Popular Catalana, a més dels regionalistes. Val a dir que la Lliga, compromesa políticament amb els governs posteriors a octubre de 1934, havia perdut davant nombroses sectors de la població catalana tota credibilitat autonomista i nacionalista, i era evident que anteposava els seus interessos econòmics i socials a les seves concepcions polítiques i ideològiques.
La campanya electoral fou de les més crispades i tenses de les que s’havien celebrat durant tot el període republicà. Les dretes varen situar el “perill marxista” per davant de qualsevol altra preocupació política fonamental, i van utilitzar els tres temes de mobilització política i ideològica que havien utilitzat des de l’inici del període republicà: la qüestió religiosa, la qüestió agrària i la qüestió autonòmica (les pors a la “España rota”). Per les esquerres era prioritari treure de la presó als 30.000 empresonats que encara hi quedaven, i a Catalunya calia alliberar el govern català i recuperar l’autonomia.
El resultat final de les eleccions celebrades el 16 de febrer va acabar essent molt ajustat, si bé la victòria indiscutible fou pel Front Popular: les candidatures d’esquerres van guanyar a les ciutats de més de 150.000 habitants i van aconseguir uns 4.654.116 vots, mentre que la dreta n’assolí 4.503.524. El sistema de majories en què es basava la llei electoral va atorgar al Front Popular 286 diputats, mentre la dreta n’obtenia 132, el centre 42 i els nacionalistes bascos del PNB 10. A Catalunya, la diferència entre el Front d'Esquerres i el Front d'Ordre fou més acusada que a la resta de l'estat: el 58,9% front al 41%. En el conjunt de les circumscripcions electorals catalanes, el resultat sempre fou favorable al Front d'Esquerres: a Barcelona ciutat va guanyar pel 62,66% contra el 37,34%, a Barcelona província pel 57,4% contra 42,6%, a Tarragona per 57,22% contra 42,48%, a Lleida per 54% contra 45% i a Girona per 57,63 contra 42,31%. Dels 54 diputats que corresponien a Catalunya, 41 van anar a parar al Front d'Esquerres i 13 al Front d'Ordre.
La formació del govern de Front Popular i el decret d’amnistia
Les conseqüències de les eleccions del 16 de febrer de 1936 foren immediates, i tres dies després es formava un nou govern encapçalat pel dirigent d’Izquierda Republicana, Manuel Azaña. A diferència del que s’havia esdevingut durant el primer bienni, en aquesta ocasió, però, el Partit Socialista no entrà en el govern. Evidentment, el projecte d’Azaña era consolidar la República i, d’acord al compromís que el Front Popular havia adoptat durant les eleccions, calia en primera instància alliberar els presos. Per aquesta raó no havien passat ni 48 hores de la formació del nou govern que la Diputació Permanent de les Corts va acabar aprovant un decret-llei segons el qual es concedia una amnistia “als penats i encausats per delictes polítics i socials”. En concret, segons va publicar el diari La Publicitat l’endemà, 22 de febrer de 1936, i al mateix dia també ho feu la Gaceta de la República, el decret-llei deia:
“A proposta del President del Consell de Ministres, formulada amb subjecció a allò que preveuen els articles 62 i 80 de la Constitució, i per acord unànime del Govern, vinc a autoritzar-lo per a presentar a la Diputació Permanent de les Corts un projecte de Decret-llei d'amnistia per als penats i encausats per delictes polítics i socials, incloent-hi els regidors dels Ajuntaments del País Basc, condemnats per sentència ferma. Donat a Madrid, a 21 de febrer de 1936. Niceto Alcalà-Zamora i Torres.
"PROJECTE DE DECRET-LLEI". Essent inequívoca la significació del resultat de les eleccions de diputats a Corts, quant a la concessió d'una amnistia per delictes polítics i socials, a favor de la qual s'ha pronunciat la majoria del cos electoral, i tractant-se d'una mesura de pacificació, convenient al bé públic i a la tranquil·litat de la vida nacional, en què estan interessats per un igual tots els sectors polítics, el Govern sotmet a l'aprovació de la Diputació Permanent de les Corts el següent
DECRET-LLEI. — Article únic. Es concedeix amnistia als penats i encausats per delictes polítics i socials. S'inclou en aquesta amnistia els regidors dels Ajuntaments del País Basc, condemnats per sentencia ferma. El Govern donarà compte a les Corts de l'ús de la present autorització. Madrid, 21 de febrer de 1936.—E1 President del Consell de Ministres, Manuel Azaña”.
A destacar dos aspectes importants: el primer que la concessió d’amnistia havia estat aprovada per la majoria del cos electoral i, en segon lloc, l’interès de tots els sectors polítics, a fi i afecte de cercar una mesura de pacificació, que havia de portar tranquil·litat a la “vida nacional”. Era evident que, segons deia de manera clara el projecte de decret-llei, l’aplicació de l’amnistia havia de servir per evitar més convulsions i contradiccions entre el conjunt de la ciutadania.
La sortida de Companys de la presó
No cal dir que sobretot des de Catalunya hom esperava que la sortida de Lluís Companys i del seu govern fos immediata. Com, efectivament, així va ser. Ja la mateixa nit del dia 21 de febrer, tant Companys com els consellers de la Generalitat empresonats van sortir de les presons del Puerto de Santa María i de Cartagena. Traslladat en un cotxe de la Direcció General de Seguretat, Companys va arribar, juntament amb Joan Lluhí i Vallescà i Joan Comorera, a Còrdova, on fou traslladat a un hotel. Sembla que a la ciutat andalusa l’acolliment fou espectacular, de tal manera que va haver de sortir al balcó de l’hotel, on va pronunciar unes paraules. Entre altres coses, va dir que “ningú no ha de tenir por a represàlies i venjances. L’obra de la República serà model de tolerància, perquè la tolerància és flor exquisida de la democràcia”.
A la tarda del mateix dia fou traslladat fins a Madrid, on l’acollida tant del President com dels consellers fou també espectacular. Van romandre a la capital de la República fins el dissabte 28 de febrer, quan van sortir en tren fins a Castelldefels, on van agafar un cotxe per adreçar-se fins a Barcelona, on foren rebuts en olor de multituds. Des del balcó del Palau de la Generalitat i davant d'una gentada impressionant, el president català, que havia estat confirmat en el seu càrrec pel Parlament de Catalunya el dia anterior, va pronunciar un discurs on recollia unes frases que han esdevingut històriques:
“Catalans:
Comprendreu que he de fer un esforç per a superar l'emoció d'aquests instants i poder-vos dirigir la paraula. És el meu poble, el nostre poble, és aquesta plaça i és aquest balcó...!
Tornarem a reprendre la nostra tasca després d'unes hores doloroses i amargues. Per la voluntat, per l'afecte i per la simpatia de la sagrada onada popular som altra vegada ací.
Venim per servir els ideals. Portem l'ànima amarada de sentiment, res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l'experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. (Grans aplaudiments)
Difícil és la tasca que ens esguarda; però us dic que estem segurs de les nostres forces, que ens portaran cap endavant per Catalunya i per la República”.
Les dretes davant de l’amnistia
És conegut que, a partir de les eleccions de febrer de 1936, s’inicià la nova dinàmica colpista que va menar a la guerra civil. La mateixa nit electoral el general Franco, que era el cap de l'estat major de l'exèrcit, va proposar al president del govern, Manuel Portela Valladares, la declaració de l'estat de guerra seguit de l'anul·lació de les eleccions. Pressions similars varen portar a terme Gil Robles, el cap de fils de la CEDA, les forces conservadores espanyoles, i el dirigent monàrquic i antic ministre de la Dictadura de Primo de Rivera, Joaquín Calvo Sotelo. Però Portela es va resistir a les pressions, disposat com estava a mantenir la legalitat republicana. A partir d'aquest mateix moment, però, la Unión Militar Española, l'organització clandestina que en el si de l'exèrcit republicà agrupava els militars de dreta, va iniciar els preparatius pel que es preveia que havia d'ésser un cop d'estat sense més, un pronunciamiento, com els que estava tan avesat a portar a terme l'exèrcit espanyol.
Si bé, en el tema de l’amnistia i de l’alliberament del president de la Generalitat i del seu Govern, les coses varen anar de manera ben diferent. És veritat que, en primera instància, tota la premsa d’esquerres, tant la catalana com la de la resta de l’estat, van saludar entusiàsticament el decret. Però, en certa manera, també ho féu la dreta. Un diari madrileny, El Heraldo de Madrid, informava, el dia 22 de febrer, de la decisió adoptada per la Diputació Permanent de les Corts sobre l’amnistia, i afegia a la informació, a més, que el representant de la CEDA, Manuel Giménez Fernández, havia afirmat que ells també votarien a favor de l’amnistia, “ya que ello era preciso para la pacificación de los espíritus y una consecuencia de la voluntad electoral del país, declaración que tiene gran transcendencia, pues como ustedes saben, para que el proyecto pudiera ser aprobado se necesitaba el número mínimo de 14 diputados”. El mateix dia, un diari summament conservador com l’ABC, a l’editorial que titulava “La Amnistia”, començava recordant que al dirigent socialista Largo Caballero “le sorprendió gratamente la actitud generosa de las derechas”, seguia assenyalant que en cap cas devien esperar una semblant generositat que les esquerres no van tenir quan, feia dos anys, es va plantejar la llei d’amnistia que va aprovar Alejandro Lerroux l’abril de 1934 per treure de la presó al general colpista Sanjurjo. I seguia dient que “aunque no hubieses triunfado el frente izquierdista, la amnistía hubiera sido un hecho; otra amnistía, claro está; la que justificase la piedad, exclusivamente”.
Des de Catalunya, el diari de la Lliga Catalana, La Veu de Catalunya, també en va parlar el mateix dia 22 de febrer en una editorial titulada “La concessió de l’amnistia”, on en primera instància posava de manifest que les forces polítiques de centre i de dreta havien facilitat l’amnistia, tot i que havien pogut desentendre’s o contrariar-la. No ho van fer, i “han donat tota mena de facilitats a la iniciativa del govern, que invocava l’interès suprem del país i raons poderoses a favor de la defensa de l’ordre públic”. Pel diari conservador. estaven a favor de l’amnistia tant la coalició vencedora com els vençuts, “amb més o menys atenuacions; alguns d’ells, com nosaltres, sense atenuacions de cap mena”.
Per la Lliga, l’amnistia hauria de servir perquè “el país no pot restar dividit permanentment en dues meitats irreductiblement hostils”, i en aquest aspecte confiava que el nou govern que havia portat a terme el primer acte transcendental amb la col·laboració de les dretes “s’inspiri en la convicció que el Poder públic no pot significar la dominació de la meitat d’Espanya per l’altra meitat, dominació altrament impossible, sinó aquella coincidència indispensable que permeti conviure tots els ciutadans en un ambient de col·laboració”.
És evident, per tant, que fa vuitanta-set anys, en ares a la pacificació i a la concòrdia, les dretes –tant les catalanes com les espanyoles– es van manifestar també obertament a favor de l’amnistia, en aquest cas pels fets del 6 d’octubre de 1934. Tot i que pocs mesos després d’aquell febrer de 1934 esclataria la Guerra d’Espanya.
