Dag Hammarskjöld, secretari general de les Nacions Unides, morí el 1961 en un suposat accident d’avió. Si més no així ho va determinar la investigació oficial. Han hagut de passar gairebé seixanta anys —que es compliran el pròxim mes de setembre— perquè quedi clar que fou un assassinat, ben planejat i executat pels mercenaris que actuaven al Congo belga —avui República Democràtica del Congo— a sou de les corporacions empresarials que hi controlaven l’explotació de minerals i que donaven suport als polítics congolesos més dretans que s’oposaven als que volien nacionalitzar la riquesa mineral.
De Suècia a l’ONU
Dag Hjalmar Agne Carl Hammarskjöld va néixer a Jönköping, Suècia, el 19 de juliol de 1905. Era fill d’un antic primer ministre del país, Hjalmar Hammarskjöld. Estudià economia, disciplina en què es va doctorar. Als 31 anys fou nomenat sotssecretari del Ministeri de Finances. La Segona Guerra Mundial sacsejà el país a pesar de ser neutral, i en acabar el conflicte l’economia sueca es trobava en un moment molt delicat. Hammarskjöld va ser ascendit el 1945 a responsable de diferents projectes governamentals per a la recuperació. El 1949 passà a ser secretari general de l’Oficina d’Afers Exteriors, on començà una intensa activitat relacionada amb les ajudes a altres països del món, cosa que li permeté tenir una important xarxa de contactes internacionals. Que encara eixamplà més quan fou nomenat ministre sense cartera el 1951, encarregat de la cooperació amb els països en vies de desenvolupament.
Gràcies a la bona imatge conreada i als importants contactes que havia fet, el 7 d’abril de 1953 va ser elegit nou secretari general de Nacions Unides. L’havien precedit en el càrrec d’ençà la fundació, el 1945, el britànic Galdwyn Jebb, que el va exercir entre 24 d’octubre de 1945 i el 21 de febrer de 1946, i el noruec Trygve Halvdan Lie, que ho fou entre el 2 de febrer de 1946 i el 10 de novembre de 1952.
En uns moments, els de la postguerra, en què l’ONU feia front a les tensions derivades de la guerra freda i dels processos de descolonització, el primer mandat del suec resultà força ben valorat per molts de països, de tal manera que el 1957 obtingué un segon mandat per unanimitat, per un període de cinc anys més.
Era un convinçut pacifista que trobava que l’ONU s’havia d’implicar a fons per evitar els conflictes armats, el gran objectiu establert a la Carta de les Nacions Unides. I així ho feia, amb tota la força diplomàtica que li donava el càrrec.
El Congo
A l’inici del segon mandat de Hammarskjöld, la colònia belga del Congo inicià el procés de descolonització. Esclatà aleshores la tensió política interna pel control del país, que degenerà a partir de 1960 en enfrontaments armats. La zona del sud, Katanga, s’independitzà de la resta. Un altre territori, Kasai, declarà també la seva independència. Els enfrontaments van anar in crescendo durant tot l’any, convertint-se en una guerra a múltiples bandes.
Tres personatges emergiren com a líders en el conflicte. Per una banda Moise Tshombe, home fort de Katanga, que tenia el suport de Bèlgica i que disposava de mercenaris —francesos i belgues, sobretot— que l’ajudaven. Per un altre costat, Patrice Lumumba, fundador del Moviment Nacional Congolès, el partit polític que guanyà les primeres eleccions del país i que es convertí en primer ministre congolès. Un càrrec des del qual tot d’una desplegà una intensa activitat internacional, explicant a les potències que no podia existir independència política sense independència econòmica. Dit d’una altra manera: que les enormes riqueses minerals del país havien de ser per al país, cosa que no agradà gens ni mica a les grans corporacions que les controlaven i explotaven. La major part de les mines estaven situades a Katanga, sota el control de l’exèrcit de Tshombe. Per una altra banda, tot d’una que Lumumba es mostrà partidari de les nacionalitzacions mineres, un coronell de l’exèrcit s’aixecà en armes contra el seu Govern. Es tractava de Mobutu Sese Seko, futur president del país al qual batejà com Zaire. Lumumba desaparegué el gener de 1961, als 35 anys, segrestat i assassinat per les forces de Sese Seko amb ajuda de la CIA.
Enmig de la caòtica situació del país a inici de 1961, l’ONU decidí intervenir per evitar que la guerra oberta s’intensifiqués encara més. El Consell de Seguretat aprovà el desplegament de les forces de pau sota les seves ordres. Entre d’altres tropes, s’hi envià una companyia irlandesa de cascos blaus.
Així com passaven els mesos, la situació in situ s’anà descontrolant més i més. Els diversos grups armats provocaven matances sense fi de civils. Ningú era capaç d’imposar un mínim ordre. Fins i tot la citada companyia irlandesa de cascos blaus de Nacions Unides, aquarterada a prop de la localitat de Jadotville, fou atacada obertament —en un episodi portat al cine el 2016— per un contingent de tropes liderades pels mercenaris francesos a sou de les empreses mineres de Katanga, resistint sense cap ajuda entre el 13 i el 17 de setembre. Quan s’acabaren els queviures i la munició, l’oficial en cap es rendí als mercenaris. Els irlandesos estigueren un mes retinguts, en una clara humiliació a l’ONU, feta ben a posta. En ser alliberats i expulsats, en el seu país foren tractats com a covards fins que el 2004 el Govern homenatjà aquells 150 homes que lluitaren contra un parell de milers d’enemics —en mataren uns 300 i en feriren entre 500 i 1.000— a Jadotville, sols i oblidats de tothom.
Davant del desastre en què s’havia convertit el Congo, que podria tenir conseqüències desestabilitzadores per a tots els veïns centreafricans —els països avui coneguts amb els noms de República Centreafricana, Sudan del Sud, Uganda, Ruanda, Burundi, Tanzània, Angola i República del Congo (no s’ha de confondre els dos països congolesos)—, Hammarskjöld decidí viatjar-hi. Era la quarta vegada que hi anava, cosa que no agradava als interessos econòmics que controlaven els minerals de Katanga, ni a Tshombe, ni tampoc a Mobutu, que s’estava convertint a sang i foc en el nou home fort del país en ebullició. Per a tots ells la figura del secretari general de l’ONU resultava incòmode, com a poc.
El 18 de setembre de 1961, l’avió que el portava al Congo es va estavellar. Alguns testimonis parlaren d’explosions, però la missió oficial per esbrinar què havia passat considerà que fou un accident. Moriren tots els ocupants de la nau. Hammarskjöld rebé a títol pòstum el Premi Nobel de la Pau.
Enmig de la guerra freda l’assumpte va ser tapat ràpidament. Mobutu Sese Seko es convertí en president del nou país, al qual canvià el nom per Zaire, esclafà els seguidors de Lumumba i instaurà un règim sanguinari i corrupte com pocs, permès per les potències occidentals, perquè —com en tants d’altres casos per l’estil— el dictador era anticomunista. Moise Tshombe acabà perdent la guerra per la independència de Katanga i s’exilià a Europa, fixant residència al cap d’un temps a Madrid. El 1967, durant un vol de la capital espanyola a Eivissa, fou segrestat i portat a Argèlia, on va ser empresonat. Morí a la presó al cap de dos anys d’un suposat atac de cor que certificaren onze metges.
Malgrat les diferents comissions d’investigació que els anys següents es crearen per esbrinar què havia passat amb l’avió de Hammarskjöld, cap testimoni que posés en dubte la teoria oficial fou tingut en compte. Per exemple, un dels passatgers del vol va sobreviure cinc dies i explicà que hi havia hagut explosions. La versió oficial fou que no es trobà cap indici d’atemptat i que es tractà d’un accident.
Tanmateix, amb el transcórrer de les dècades s’han anat sabent més coses que apunten clarament cap al magnicidi. S’han publicat reportatges i llibres que aporten testimonis que deixen força clar que no va ser un accident. Entre d’altres, destaquen les investigacions fetes pel treballador humanitari suec Görn Björkdahl i per Susan Williams —autora del llibre Qui matà a Hammarskjöld?— que decidiren a l’actual secretari general de l’ONU, des de 2017, Antonio Guterres, a encarregar a Mohamed Chande Othaman, antic president del Tribunal Suprem de Tanzània, una nova investigació oficial de l’ONU sobre el particular —encara oberta, té de termini fins a final d’enguany per acabar—, que ha constatat enormes llacunes en l’explicació oficial que es va donar en el seu moment.
L’última de les aportacions l’ha feta la pel·lícula documental Cold Case Hammarskjöld —una producció danesa, belga, sueca i noruega de 2019—, dirigida per Mads Brügger, que deixa en evidència que fou un assassinat fredament executat.
Segons el que s’ha pogut esbrinar i s’ha anat publicant en els referits treballs, des de febrer de 1961 el grup armat de Katanga comptava amb tres avions de combat Fouga, cedits per França, pilotats per mercenaris francesos o belgues que cobraven de les corporacions mineres. Un d’aquests aparells fou vist volant a la zona del suposat accident, però els testimonis no varen ser atesos mai per la versió oficial dels fets. També missatges d’intel·ligència tant dels Estats Units com de Gran Bretanya, que no van ser tampoc tinguts en compte, parlaren d’un pilot mercenari en concret al qual assenyalaven com a directe responsable de l’atemptat. Així, per exemple, ho deia l’ambaixada dels Estats Units a Kinshasa, capital del Congo, quan advertí Washington de la implicació en l’afer d’un pilot mercenari belga o francès que es feia dir Beukels. Es tractava d’un pseudònim i ningú sabia qui s’amagava rere seu. Això canvià quan aparegué el testimoni d’un diplomàtic francès, Claude de Kemoularia, que anys després assegurà que un dels pilots mercenaris, que en efecte es feia dir Beukels, li havia confessat que abaté l’avió del secretari general quan efectuà uns trets d’advertència, però que, sense voler, alguns impactaren contra una ala de l’aparell i caigué.
El 2004, en una entrevista a The Observer, Pierre Coppens, un amic d’un famós pilot belga, Jan Van Risseghem —antic heroi de la Royal Air Force en la batalla d’Anglaterra contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial—, explicà que el seu amic es feia dir Beukels i que li havia confessat que fou ell qui disparà contra l’avió, sense saber qui anava a dins, perquè així li ho havien ordenat, deixant clar que es tractà d’un assassinat decidit per part dels interessos miners de Katanga.