Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades i amb l’afegit de sucre. Per tant, es diferencien dels aiguardents o destil·lats, dits també alcohols blancs o espirituosos.Alguns dels licors més populars, segons el país, són l’advokatt (amb ou), a Holanda; la ratafia i els antigament anomenats estomacals, a Catalunya; la charteuse i altres de similars, a França; l’anís a Espanya; el patxaran a Euskadi; la ginginha a Portugal; el rompope a Mèxic; la crema de whisky a Irlanda; i molts a Itàlia, país d’aromes i licors. No oblidem els herbers valencians –dits popularment herberos– o les herbes de les Illes Balears.
Els licors estan inserits en certs ritus tradicionals i de cohesió social. És el cas de la ratafia a bona part de Catalunya, símbol de convit en algunes famílies, ja que s’ elabora a casa. També hi ha la ginja o ginginha a Portugal o la sambuca a Itàlia. A la ja moderníssima Lisboa, per exemple, encara existeix l’estampa tradicional d’uns petits xiringuitos urbans (com el de cassalla amb panses de la Rambla de Barcelona) on, abans de dinar, els lisboetes van a prendre, exclusivament, un gotet de ginginha. L’expendedor te’l serveix amb mà experta, sense vessar-ne ni una gota, sense abans preguntar-te si els vols “con fruta” (amb cireres guindes, que és d’on ve el nom del licor) o no.
A Itàlia, per altra banda, encara és corrent la cerimònia de servir la sambuca, aquest curiós licor aromatitzat no pas amb flor de saüc, com es diu, sinó amb anís estrellat. Tot i que es pot servir amb una tassa de cafè, com si fos un cigaló (corretto), el normal és presentar la copeta del licor amb tres grans de cafè que, segons alguns, signifiquen el pare, el fill i l’esperit sant (hi ha altres explicacions menys pietoses), que es masteguen i combinen el gust intens del cafè torrat amb el del licor. D’això en diuen “sambuca con la mosca” o, més aviat, les tres mosques de cafè.
El ritu del vermut o aperitiu és igualment propi de tota la Mediterrània. Tenim els vermuts italians, amargs i aromàtics, i els vermuts catalans, també tradicionals des del segle XIX. A molts llocs, en canvi, s’estimen més els anisats i cassalles –la cultura de la cassalla és ben viva al País Valencià. A Provença tenim el pastís, a Grècia l’ouzo, a l’Orient Pròxim l’arrak. Citem altres licors amb gust que pot recordar l’anisat, com ara la mastika de Turquia, Grècia, Bulgària, etc.; els rakis dels països balcànics, com ara Sèrbia; el pernod de França o el byrrh de la Catalunya Nord, que va ser l’aperitiu de moda a França abans de la Segona Guerra Mundial; el lógi d’Armènia i diversos anisats i aiguardents del nord d’Àfrica (malgrat la prohibició islàmica). A Orà, per exemple, abans de la descolonització, un destil·lador de Monòver (Vinalopó Mitjà) hi fabricava un excel·lent anís, que se solia prendre amb els kemia o tapes. Als països nòrdics, i de l’est –Rússia, Polònia, etc.– se solen preferir, amb els aperitius, canapès (smorrebod), caviar amb blinis (creps) i altres elaboracions amb els destil.lats, com els akuavits i el vodka.
Finalment, un altre ritu relacionat amb els licors són els flamejats i els cremats. A Itàlia es flameja la sambuca, com aquí es feia amb el rom (a taula). A Galícia és famosa la queimada, feta amb aiguardente d’oruxo –“orujo” és una paraula espanyola, no gallega. A les Illes Balears és típic el calent, a la Costa Brava –i de retruc a tot Catalunya– el cremat, i a Eivissa, molt semblant, el cafè caleta.
Als Països Catalans hi ha una sòlida tradició de licors, aperitius i combinats tradicional so de “begudes da la terra”. Tenim l'aiguardent de canya, amb el qual els pescadors elaboraven els cremats. El seu parent més refinat és el rom, que s’elabora a Catalunya i a les Balears des del segle XIX. Només cal pensar que Bacardí, que el va posar en circulació, era d’origen català. Segueixen els anissos, dels quals a cada ciutat, pràcticament n’hi havia una destil·leria, de Carlet a Valls, passant per Badalona. A Mallorca tenim el palo i les barreges de palo amb gin de les Pitiüses, o el palo amb sifó de Mallorca. Cal esmentar la famosa pomada de Menorca, a base de gin i llimonada. Naturalment, hi ha les ratafies i licors d’herbes, tant d’elaboració industrial com casolana. Ratafia i ratacia, aigua de nous (o de nodes, a la Vall d’ Aran), vi d’anous al País Valencià.. on hi dominen els seus herberos (de la serra de la Mariola, per exemple, amb Denominació d’Origen).
Alcoi és la terra del reconfortat cafè licor de la festa de Moros i Cristians. A vegades dit burret, va néixer amb la indústria tèxtil, per poder residir els llargs horaris de feina. Es beu a la Vall d’Albaida, la Marina, la Safor, etc. A les comarques de Castelló, a part del rebentat o carajillo, s’elabora el cremadet (cremaet) amb cafè, rom, mel o sucre, canyella, grans de cafè i pela de cítrics, amb una fórmula similar al cremat català. Altres licors valencians són el cantueso (tomanyí) de les comarques d’Alacant el licor castellonenc del Desert de les Palmes. La creativitat popular valenciana ha portat a inventar nombroses combinacions, per exemple amb cassalla o cafè licor: pingüí o barraqueta (amb orxata), mentireta (amb granissat de llimona o “llima”), plis-plai (amb beguda de cola), xinet (amb batut de vainilla), xocolatero (amb batut de xocolata), butanito (amb bitter), negreta (amb cervesa), sambori (amb cola i licor Malibú) etc. I, és clar, la famosa aigua de València, amb cava, vodka o gin, triple sec o Grand Marnier, sucre... Hi hem d’afegir el canari –cassalla, gasosa, concentrat de llima... I el mitget, que és whisky amb llimona. O el famós barrejat, amb cassalla i mistela o moscatell, similar a la barreja catalana, que també es pot fer amb vi ranci. Parlem de la beguda, durant generacions, de la classe obrera.
D’altra banda, la mistela és un vi de licor, amb un gust similar al moscatell. També, a Catalunya, tenim el rosolis, abans molt popular, l’aiguanaf compost i tot el conjunt de licors amb base d’herbes, abans dits estomacals: aromes de Montserrat, gran licor Bonet, chartreuse...