Si Andreu Mas-Colell és un referent en aquesta disciplina, ara també és el símbol de l’últim episodi repressiu de l’Estat. El Tribunal de Comptes li exigeix una fiança de 2.803.115,96 euros per l’acció exterior desenvolupada per la Generalitat de Catalunya entre el 2011 i el 2017. Entre finals del 2010 i principis del 2016, Mas-Colell va ser conseller d’Economia i Coneixement, quan Artur Mas presidia la Generalitat. L’actuació del Tribunal ha despertat indignació fins i tot a l’estranger, on la figura de Mas-Colell ha generat una gran onada de solidaritat. Un fil del Twitter publicat pel seu fill, Alexandre Mas, professor d’Economia a la Universitat de Princeton, va servir per explicar la situació en què es troba son pare i va motivar el suport, entre més, de 33 premis Nobel d’Economia. El prestigiós setmanari francès Le Nouvel Observateur va titllar la seua situació de “kafkiana”. Tot això no ha sigut suficient perquè el Tribunal de Comptes es faça enrere. Ni amb ell ni amb la quarantena de càrrecs a què se’ls imposen quantitats desorbitades.
Parlem amb Mas-Colell d’aquesta situació i repassem l’actualitat política i econòmica fent un viatge, també, per la seua trajectòria biogràfica.
–El van acusar de promocionar el procés català a l’exterior. I el cert és que el seu cas ha servit per evidenciar la repressió a l’exterior.
–Efectivament.
–S’esperava tanta solidaritat?
–Em gratifica. Aquestes coses mai no s’han d’esperar. Però certament, estic molt agraït i un punt emocionat.
–Com queda la seua situació econòmica?
–No hem arribat al final del camí. Confio que el pitjor escenari no sigui el que s’acabi succeint. M’exigeixen un aval de quasi 3 milions d’euros. Espero que no arribem aquí, però de moment no li puc dir res més. Les responsabilitats són col·lectives, i s’ha engegat un procés de decisió col·lectiva en el qual hi entraran les disponibilitats econòmiques que s’aconsegueixin per vies de solidaritat i les que tinguin les mateixes persones afectades.
–Quan preveu que es resoldrà tot definitivament?
–Hi haurà els avals, després una apel·lació que va al Tribunal Suprem i això pot tardar més o menys temps. Del Suprem, la sentència pot sortir ferma o no. Dijous passat va sortir la sentència del Suprem sobre el cas al Tribunal de Comptes de la consulta del 9-N. La sentència ha esdevingut ferma dos anys després del recurs. De la mateixa manera, en el nostre cas, si el Suprem ratifica la sentència del Tribunal de Comptes, es podrà apel·lar al Tribunal Constitucional i després a Europa. Però els avals ja s’hauran executat. Un aval pot ser vàlid a través d’un banc, de la solidaritat, dels nostres béns particulars...
–Curiosament, una de les conselleres del Tribunal de Comptes que ha conduït el seu cas és Margarita Mariscal de Gante, ministra de Justícia amb José María Aznar. Son pare, Jaime Mariscal de Gante, era jutge del Tribunal de l’Ordre Públic quan vostè hi va ser jutjat el 1964.
–Crec que no vàrem coincidir en aquell moment. Corria per allí, això sí. Tot i que això és una anècdota. A mi no se m’ocorreria associar pares i fills.
–En aquell moment, vostè va ser jutjat per ser membre del comitè d’estudiants de la Universitat de Barcelona.
–Del comitè d’estudiants del PSUC [Partit Socialista Unificat de Catalunya] de la Universitat de Barcelona, sí. El judici va ser per allò que en la terminologia de la clandestinitat se’n deia “una caiguda”. Van desarticular, no per gaire temps, la cèl·lula del PSUC a la universitat l’any 1964.
–Quant de temps va estar a la presó?
–Un mes. Aquell va ser un dels primers judicis que es feia al Tribunal de l’Ordre Públic, que s’havia creat un any abans. Volien transmetre una imatge liberalitzadora. Ens demanaven sis anys, i ens van absoldre per falta de proves. La ironia d’això és que, de proves, en tenien per totes bandes. Fins i tot van trobar l’aparell de premsa. O sigui, no hi havia el més mínim dubte que érem els organitzadors del PSUC [riu]. Però políticament els va convenir fer això. No es van guiar per les regles normals de la justícia. Era un tribunal especial.
–També ho és el Tribunal de Comptes?
–També ho és. I els disgusta que els ho diguin. No són part del sistema de justícia, d’allò que en diuen poder judicial, però es fan dir tribunal.
–Quan va ser jutjat al Tribunal de l’Ordre Públic, també hi havia al seu costat gent que més tard transcendiria a la societat catalana.
–I tant. Tots van fer carrera. Un d’ells era en Xavier Folch, que ens va deixar fa ara unes setmanes.
–Com recorda aquell mes a la presó?
–Un mes a la presó amb vint anys es passa sense drames especials. Recordo, ves per on, que vaig passar el meu vintè aniversari a la Model, i com que jo soc d’anar a dormir molt tard però a la Model t’hi havies d’anar molt aviat, especulava i reflexionava sobre com seria la resta de la meva vida.
–I què imaginava?
–Li he de dir que no ho recordo. Recordo que reflexionava sobre això, però no a quines conclusions arribava.
–Què li va interessar abans, la política o l’economia?
–Ambdues coses van molt lligades. En cert sentit, segurament la política, però perquè és molt àmplia. Si et preocupa la política et preocupa també la societat, l’economia i tot en general. Ara, si em pregunta si vaig arribar a l’economia a través de les meves preocupacions polítiques o a través del món de l’empresa, li diré que va ser per la primera qüestió. Jo venia d’un món d’empresa, el meu pare era un petit empresari del sector del ferro, però en aquell moment vaig arribar a l’economia per aquest altre àmbit més general. També hi vaig arribar per les rigideses del sistema d’accés a la universitat. Jo era un bon estudiant, i els bons estudiants acostumàvem a fer el batxillerat de ciències. Quan va arribar el moment d’entrar a la universitat, si hagués pogut triar lliurement, hauria triat filosofia, que lligava amb les meves inquietuds generals. Però com que no podia escollir filosofia perquè ho impedia el batxillerat de ciències, vaig acabar triant la disciplina més relacionada amb les lletres a la qual jo podia accedir. Paradoxalment, la meva tasca acadèmica està molt relacionada amb les matemàtiques, així que el batxillerat de ciències em va anar bé.
–Vostè, després de la participació en els episodis d’agitació política a la universitat, va ser traslladat de Barcelona a la Universitat de Valladolid...
–No ben bé. Jo vaig ser llicenciat per la Universitat de Valladolid sense haver posat mai els peus a Valladolid.
–Com és això?
–En aquell moment, hi havia tres facultats d’econòmiques: la de Barcelona, la de Madrid i la de Bilbao. Vaig ser expulsat de la de Barcelona i vaig anar a Bilbao, i la facultat de Bilbao depenia de la Universitat de Valladolid. Per tant, tinc el títol d’aquesta Universitat.
–Posteriorment es va doctorar a la Universitat de Minnesota, va exercir com a professor a Berkeley, va acceptar un contracte a Harvard... Hi havia d’haver moltes diferències entre les universitats nord-americanes i les de l’Espanya franquista.
–Sí, per descomptat. Eren diferents en tres aspectes. Primer, jo havia conegut les universitats espanyoles en un context no democràtic. El context dels Estats Units era distint, és clar. Jo vaig conèixer aquelles universitats en l’època de les protestes contra la Guerra del Vietnam, i els estudiants que veníem de l’Estat espanyol érem més experts que els americans en l’organització de protestes [riu]. Una altra diferència eren els mitjans econòmics de les universitats, que estaven a anys llum. I hi havia una tercera diferència que encara persisteix –la segona també, tot i que no tant–, i és que el sistema universitari anglosaxó és diferent de l’europeu, perquè està més relacionat amb la professionalització. Per exemple, la formació d’advocat als Estats Units és completament de postgrau. Tu no vas a la universitat a estudiar advocacia, sinó a fer el títol general i quan surts, als 22 o als 23 anys, decideixes anar a estudiar d’advocat, d’arquitecte, etc. És un sistema diferent. Les universitats americanes permeten més versatilitat vocacional en els estudiants i les europees defineixen el camí molt més des del principi. I la mitjana europea, en canvi, és superior a l’americana. El sistema a Europa és més igualitari que als Estats Units.
–Sense l’ambient universitari, hauria sigut més còmode el final del franquisme? Vostè va dir que el franquisme va perdre la universitat als anys seixanta.
–Cal no oblidar que Franco va morir al llit. L’antifranquisme a la universitat no va accelerar la caiguda de la dictadura. Les universitats, això sí, eren territori democràtic. I la pressió democràtica va garantir que la mort de Franco desemboqués en una transició democràtica inevitable. Recordo que als Estats Units fins i tot els diplomàtics eren antifranquistes. Però el franquisme va aguantar fins a la mort del dictador.
–En quin moment es va convertir en obsoleta, per a vostè, la doctrina del PSUC?
–No... Jo vaig decidir que la meva carrera seria acadèmica i vaig prendre aquest camí. No em vaig desinteressar per la política, evidentment.
–Li ho dic perquè vostè no és comunista, i el PSUC sí que ho era.
–Jo vaig passar quatre anys al PSUC, germà del Partit Comunista, partit de l’antifranquisme i allà vaig recalar. Ara, mai no he entrat en polèmiques, en renúncies o coses d’aquestes. Tinc un bon record d’aquella època i molta gent va passar per aquesta organització.
–El 1995, després de 27 anys als Estats Units, va començar a treballar a la Universitat Pompeu Fabra. Tot just aquell any va publicar, amb Michael D. Whinston i Jerry R. Green, el manual Microeconomic Theory, considerat l’estudi de referència en la disciplina. D’on procedeix el seu interès per la microeconomia?
–Dintre de l’economia hi ha moltes disciplines. Quan vaig anar als Estats Units, ho vaig fer com a macroeconomista, perquè Luis Ángel Rojo (1934-2011), mentor meu a Madrid, ho era. Però una vegada arribat a Minnesota, em van captivar els professors de microeconomia, una disciplina que té un element d’intensitat matemàtica important. I sempre he tingut aptitud per les matemàtiques. Era natural que esdevingués microeconomista en aquell context. Però amb altres professors potser hauria fet un altre camí. No se sap mai!
–L’any 2000, durant l’última legislatura del president Jordi Pujol, va ser nomenat conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació. S’hi va oferir vostè o el van anar a buscar?
–M’ho van oferir. Vaig acceptar perquè servir el país sempre està bé, i perquè dintre dels àmbits en què jo tenia voluntat d’incidir, que era tot allò relacionat amb les universitats i la recerca com a components de modernització del país, ja havia pogut contribuir des de la Universitat Pompeu Fabra, quan em va reclamar el rector Enric Argullol. Però hi ha coses que només es poden fer des del sector públic. I si tens aquesta vocació, jo sempre he dit que anul·les possibilitats d’incidir si no acceptes les propostes que t’arriben en aquest sentit. Per això, quan el president Pujol m’ho va proposar, vaig acceptar.
–Vostè va organitzar el sistema de recerca català amb l’objectiu de crear instituts i millorar-ne els presents. Què es va trobar en aquell moment?
–Jo sempre m’havia dedicat a l’àmbit universitari. Com a teòric, no soc capaç de dedicar a fer teoria més de quatre hores al dia, perquè m’acaba bullint el cap. I llavors, la resta del dia es pot dedicar a fer docència, gestió, editar publicacions, ajudar i orientar alumnes, etc. Jo no vaig venir a Barcelona per tancar-me al meu despatx. Si hagués volgut fer això, m’hauria quedat a Harvard. Hi vaig venir per ajudar a impulsar el sistema d’universitats i recerca. Era una gran oportunitat, i el fet que al país s’estigués configurant aquest sistema ho vaig trobar molt atractiu. Quan vaig arribar, em vaig trobar que el sistema d’universitats estava pràcticament construït. S’havia passat d’un sistema de tres universitats —la de Barcelona, l’Autònoma i la Politècnica— a un sistema d’onze universitats, perquè es van fer la Pompeu Fabra, la de Girona, la de Lleida, la Rovira i Virgili de Tarragona; es va crear també la Universitat Ramon Llull, i poc més tard la Universitat Oberta de Catalunya, totes dues privades... El sistema es va crear aquells anys i s’ha modificat molt poc. A Madrid s’ha modificat més, perquè hi ha hagut una explosió d’universitats privades. Per tant, el sistema universitari me’l vaig trobar fet. Pel que fa al sistema de recerca, a Europa és comú que hi hagi universitats i centres de recerca. És l’equilibri al qual s’ha arribat, i és un bon equilibri per satisfer les necessitats docents i les de recerca i transferència tecnològica. La tria que es va fer a Espanya, crec que encertada, a partir de la primera llei universitària, va ser que els professors universitaris fessin docència i recerca, i que els centres de recerca estiguessin situats a l’entorn de les universitats. Llavors, què teníem? Teníem alguns centres del CSIC [Consell Superior d’Investigacions Científiques], cosa que era bona, però també insuficient. Era bo perquè llavors, i això encara continua, aquells centres eren els únics estatals dispersos pel territori. Els altres estaven a Madrid, i això continua sent així. El CSIC té centres per tot arreu, però els altres OPIs [organismes públics d’investigació] estan a Madrid. I això és un problema. Seria molt millor que els OPIs també fossin multiterritorials. És una campanya que hem de fer, i a més lligaria molt amb la visió que està propugnant la Generalitat Valenciana, la de qüestionar la concentració a Madrid. El CSIC existia a Catalunya. Era relativament petit si es comparava amb els sectors d’investigació general a Europa, però era significatiu. I es va perdre la batalla de la transferència. Es va guanyar la batalla per una altra OPI, que es va transferir a les autonomies —la d’agricultura—, i va ser la base de l’IRTA [Institute of Agrifood Research and Technology], però el CSIC no el van transferir. Per contextualitzar, entre la transferència de la investigació agrícola i la possible transferència del CSIC hi va haver el 23-F. Ens vam passar anys reivindicant el CSIC. I a partir del 2000 vam veure que necessitàvem més centres de recerca per aconseguir la proporció que hi havia als països europeus. Vam decidir que aquells centres de recerca que hauríem fet amb la transferència del CSIC els faríem a partir del que ja teníem. I es van fer centres nous. Això va servir per crear el sistema CERCA [Centres de Recerca de Catalunya]. Després vam establir també l’ICREA [Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats], etc.
–El 2003 es va formar un tripartit a Catalunya...
–I va ser nomenat conseller d’Universitats un valencià...
–Sí, Carles Solà, que va ser crític amb vostè, perquè deia que com a conseller havia beneficiat la Universitat Pompeu Fabra en comparació amb altres universitats.
–Hem de recordar que jo vaig ser nomenat conseller l’any 2000 i que la UPF va ser fundada deu anys abans. Aquestes crítiques van existir, sí. La UPF ja estava normalitzada dins del sistema de finançament. El que es va fer és el que s’ha de fer a la vida: si hi ha una nova iniciativa cal llançar-la bé. El president Pujol, amb el conseller d’Ensenyament (1988-1992) Josep Laporte (1922-2005), van fer la UPF i van plantejar un finançament per tal de fer-la competitiva des del començament. Quan jo vaig arribar la UPF, ja estava normalitzada i dins del mecanisme normal.
–Quan acaba la legislatura de 1999-2003, en què havia estat conseller amb el Govern del president Pujol, va córrer el rumor que vostè podia ser nomenat novament conseller, ara amb el nou Govern tripartit encapçalat pel president Pasqual Maragall després de les eleccions de 2003.
–[Riu] Sempre he tingut molta consideració per Pasqual Maragall i sempre he sigut molt amic seu. Segurament, com que vaig estar molts anys als Estats Units, no vaig col·laborar amb ell més estretament. De tota manera, sempre vaig seguir el principi de votar partits catalans. Excepte una vegada que el vaig votar com a alcalde. En tot cas, sempre em vaig mantenir en partits d’àmbit català. Però, efectivament, la vida m’hauria pogut portar a ser un conseller d’Universitats i Recerca amb Maragall. Tot i que hauria d’haver sigut en un context diferent. Tothom sap que si ets conseller d’un govern que no té continuïtat, després no et mantens al Govern quan canvia l’executiu. No hi ha precedents d’això. Això no pot passar. Per tant, aquella només era una especulació. Però tot allò ens condueix a constatar que les qüestions d’universitats i recerca són força transversals. I, de fet, hi ha hagut molta continuïtat en aquestes polítiques a Catalunya. Aquest és un punt fort del sistema de recerca català: hi ha hagut matisos, però no girs de guió, sinó una línia clara i consistent que comença abans de mi. Vull deixar-ho clar: el conseller Laporte i el president Pujol van seguir un full de ruta clar en aquest sentit. En tot cas, tinc gran consideració tant pel president Pujol com pel president Maragall.
–Posteriorment va ser conseller d’Economia i Coneixement entre 2011 i 2015, ja durant la crisi financera, una etapa molt més convulsa que l’anterior.
–De fet n’hi va haver dues, de crisis: la financera i la de l’euro. Allò va ser devastador. Va caldre gastar menys, i poc o molt tots els sectors van patir. Sí que puc dir que el fet que Coneixement estigués dins del Departament d’Economia ens va permetre muntar-ho tot de tal manera que el sistema patís poc. En aquell moment, els cops que podia patir el sistema de recerca eren de dos tipus: un d’econòmic, que el vam rebre però vam poder esmorteir-ho. Vam salvar el tràngol. Però hi havia una segona gran amenaça, que era tota la normativa de control pressupostari, que estava totalment desalienada amb les necessitats del sistema de recerca en termes de contractació, aprovisionament, etc. Per contenir despesa, des del Ministeri s’afinava molt poc: rebaixes salarials lineals, no reconeixement d’alguns contractes, etc. I això ho vam poder cuidar amb algunes mesures d’autonomia financera dels centres que es van introduir als pressupostos del 2011, i que de fet continuen vigents.
–El comportament de la Generalitat de Catalunya obeïa la imposició de l’austeritat, obligada des d’Europa, que va ser molt criticat.
–Vist avui, la política europea per sortir de la recessió no va ser prou expansiva; no va ser prou keynesiana. No hem d’oblidar que el 2008 hi va haver una primera reacció keynesiana que als Estats Units va continuar i que Europa es va tirar enrere massa aviat. Això és molt criticable. Potser com a conseqüència d’això, o potser no, va arribar la crisi de l’euro, que oferia poc marge de llibertat per solucionar-la. La disjuntiva era: o abandonem l’euro, cosa que ningú no estava disposat a fer, ni tan sols Grècia, tal com va descobrir Yanis Varoufakis; o fem el que calgui per generar la confiança dels mercats i reduir la prima de risc, que era una obligació de la política monetària que va anunciar Mario Draghi i que va tindre un efecte espectacular. A això cal sumar la política fiscal d’estats per contenir dèficits i evitar que algun país hagués de sortir de l’euro. Aquesta era una opció, però tots els estats la van rebutjar. Per tant, hi havia poc marge. També es pot dir que això va demostrar que la política fiscal europea tenia un defecte estructural molt evident: no hi havia una política fiscal seriosa. La fiscalitat només era dels estats, mai no es va mutualitzar el deute, etc. Tot això eren defectes de disseny que no van facilitar esmorteir les penalitats de salvament de l’euro. Tot es va haver de fer per inèrcia i sense un sistema fiscal europeu articulat.
–Ara, amb la crisi de la covid-19, sembla que han canviat coses des d’Europa.
–Aquesta crisi sobrevinguda està servint per fer fructificar una mica la lliçó que es va prendre abans. Per primera vegada, i esperem que no sigui l’última, la Unió Europea està emetent deute. Aquest és un fet d’extraordinària importància. Els fons Next Generation es financen amb deute mutualitzat. És un gran pas endavant. I un es pregunta com hauria pogut ser la resposta a la crisi financera anterior si la UE hagués donat el pas de permetre emissió de deute. Mai no sabrem la resposta, però confiem que si hi ha una nova crisi no es vacil·larà a l’hora de fer servir aquest instrument.
–Pensa que la reacció d’Europa durant la crisi actual evidencia que es va aprendre dels errors de la crisi anterior?
–En dona certa evidència, sí. No diré que en dona evidència completa, perquè parlem d’emissió de deute que en teoria encara és per a projectes d’inversió, no per cobrir dèficits de despesa corrent. Però l’actual emissió de deute, en teoria, servirà per reparar i per reconstruir, i això inclou pagar sous de persones que després consumiran i reactivaran l’economia. En tot cas, la justificació encara és que tot això serveix per a coses productives. Això es fantàstic, no m’entengui malament. En el keynesianisme sofisticat la despesa no només és tal, sinó que a més a més és productiva. La despesa ha de tenir rendiment en el futur, i en aquest sentit podem estar en el bon camí a Europa. Però això ho sabrem del tot quan visquem la propera crisi.
–Tornant a les retallades anteriors, quan vostè era conseller d’Economia i Coneixement, potser van ser injustes o potser no van ser ben explicades, atesa la resposta de la població en aquell moment. Va ser el moment en què va irrompre el 15-M, per exemple.
–Miri, en donàvem explicacions cada dia. Però vostè ha vist mai que en una situació de tensió, d’excitació, de dificultats objectives que generen instint de protesta, aquest desig es dissolgui pel fet que hi hagi explicacions? D’explicacions, se’n feien cada dia. I era natural que la gent protestés, perquè quan un sector protesta, ho fan tots perquè les concessions no només siguin per a un sector. Amb això no subestimo els moviments socials ni polítics. Senzillament, la vida política funciona així.
–Vist amb perspectiva, es penedeix d’alguna decisió de les que va prendre en aquell moment? Hauria fet alguna cosa d’altra manera?
–En la primera legislatura (2010-2012) vam abaixar l’impost de successions, i això crec que en aquell moment no tocava. Em va incomodar, tal com es va poder veure en la meva intervenció al Parlament, quan vaig justificar la mesura amb dos arguments bàsics. Un era que ens hi havíem compromès, però també penso que les circumstàncies eren excepcionals i que, per tant, no sempre s’ha de fer allò a què t’has compromès en circumstàncies diferents. El segon argument, que continua tenint certa validesa, era la competència fiscal de Madrid. Per aquesta raó, ara, la meva posició és favorable a uns certs estàndards comuns amb els territoris amb què competim. Per tant, no em va saber gens greu que en la següent legislatura (2012-2015) revertíssim la rebaixa de l’impost de successions. Crec que va quedar a un nivell adequat. Sé que això no agradarà alguns lectors, però la disfunció més important en el context espanyol de l’impost de successions és la diferència entre Catalunya i Madrid. Això ens fa mal.
–Vostè està implicat en l’assessorament per al repartiment a empreses dels fons Next Generation. Des del nord d’Europa hi ha certa inquietud perquè aquestes ajudes siguen utilitzades per alguns estats per a finalitats que no tinguen una bona repercussió en l’economia interna. Comparteix aquesta por?
–Deixem el nord d’Europa. No hi vull entrar. Encara és prematur i no se sap ben bé en què s’utilitzaran aquests fons. El cert és que el president Pedro Sánchez es juga la legislatura en el bon ús d’aquests fons. Jo desitjo que la seva legislatura sigui exitosa. Vull que guanyi dintre de dos anys. Penso que hauria d’haver hagut més participació. Tot s’està fent d’una manera molt centralitzada i ja veurem què en surt. La veritat és que, en aquests moments, encara es fa difícil de dir. Però encara no ho sabem tot sobre alguns principis generals. M’explico: aquests fons, ja suposant que no aniran simplement a despesa que no té cap efecte permanent, poden anar a canviar la nostra estructura de consum o poden anar a canviar la nostra estructura de producció. Anirà a les dues. Què són exemples de canviar la nostra estructura de consum? Endolls per facilitar la càrrega de cotxes elèctrics, rehabilitació de cases per eficiència energètica... Són mesures bones, és clar. Però en si mateixes, cap d’aquestes mesures millorarà la nostra capacitat exportadora. Ens faran més eficients energèticament, però els cotxes elèctrics encara vindran d’Alemanya. Llavors, què vol dir canviar l’estructura de producció? Que produïm cotxes elèctrics, que tinguem enginyeries que dissenyin coses interessants, que comptem amb empreses que exportin, que el nostre sistema biotecnològic millori... Jo, personalment, tinc interès a observar com canvia la nostra posició exportadora. No només si exportem més, sinó la condició de l’exportació. Si el resultat dels Next Generation inclou una exportació amb més contingut de coneixement, tecnològic, serà bo. Perquè aquest és un indicador de productivitat. Si exportem més amb continguts d’alta tecnologia vol dir que ens hem fet més sofisticats i que som més productius i podrem competir més. Si això ocorre, tindrem salaris més elevats. I si tenim salaris més elevats el sector públic tindrà més ingressos per a l’estat del benestar. Perquè el nostre problema fonamental es diu productivitat. I per tant, convé que els fons Next Generation s’adrecin a augmentar la productivitat. Això ho emfatitzo perquè un dels objectius europeus és que el 70% dels fons es gasti en sostenibilitat i digitalització. Això està molt bé, però pot estar per millorar l’estructura de consum o la de producció. Jo soc esbiaixat i m’estimo més que millori l’estructura de producció i augmentar la productivitat. Podem complir amb Europa, però és important entendre que Europa i el nord d’Europa no ens imposarà que siguem més productius. Ens ho predicarà, però no ens ho imposarà. Ens imposarà que ens digitalitzem i que siguem més sostenibles, perquè això pot definir un mercat d’àmbit europeu, que és el que interessa a Europa. I nosaltres, en aquest àmbit, hem de ser actors en primera línia.
–Deixe’m que acabe amb unes preguntes de política estricta. Coneix el president Pere Aragonès? Quina opinió té d’ell?
–Cal donar-li confiança. Acaba de començar. Al president Aragonès el conec de fa molts anys. Ell era un dirigent estudiantil i és una persona molt capaç. Li faig confiança i toca fer-li confiança, a ell i a tot el Govern. Espero que hi hagi acords i una política d’enteniment amb el Govern Sánchez. Aquesta interlocució haurà de tenir dues vies. Una és la del diàleg polític, que es desplegarà a poc a poc. L’altra és la del diàleg i la negociació més ràpida per a assumptes que poden tenir una resolució més immediata que els temes de la gran agenda política. Que no la menystinc, quedi clar. Però crec que tots estem d’acord que això no és cosa de pocs mesos. En canvi, hi ha altres elements relacionats amb l’economia i la societat que són més senzills de resoldre.
–Considera que els indults són una bona notícia per a aquesta interlocució?
–Crec que van en la bona direcció. Penso que la línia divisòria més important de l’Estat és l’aznarisme enquistat a les institucions, que és la carta que juga un Partit Popular molt temptat per la convergència pràctica amb Vox; i la resta. I per tant, la política d’aquesta resta, que no pot ser de front comú perquè hi ha moltes diferències entre els actors, ha de servir almenys per neutralitzar els intents de desestabilització que va emetent aquest altre sector. I els indults són això, un instrument que té el sector polític que vol dialogar. Utilitzar-lo és una victòria política, perquè jo li asseguro que si l’última manifestació a la plaça de Colón de Madrid hagués comptat amb el triple de gent i que si els empresaris i els bisbes n’haguessin estat radicalment en contra, en Pedro Sánchez no s’hauria pogut permetre els indults.
–Vostè va anar a la llista del PDeCAT en les darreres eleccions al Parlament. No van traure cap diputat. Creu en el futur del partit?
–No hi voldria entrar massa. M’ho miro amb distància. Però podria dir que el més lògic és que l’enteniment que no va ser possible entre la gent de Junts per Catalunya i la del PDeCAT abans de les eleccions fos possible en aquest període que vindrà. La separació de gent que ha fet lluita política conjuntament no és el més ideal. M’agradaria que s’arribés a un punt de retrobada.
–Pensa que actuacions com la del Tribunal de Comptes podrien tindre efectes dissuasius en els propòsits independentistes dels polítics i dels partits afectats?
–Cal saber que hi ha aquestes tensions en les estructures centrals de l’Estat, que creen un gran marge d’impredictibilitat. Això, des de Catalunya, ho hem de saber. I el Govern ho ha de saber gestionar. Amb això s’ha de comptar. Això pot demanar prudència en alguns moments, decisió en uns altres, però sempre ha de demanar mantenir els ponts ben oberts amb el Govern central, no oblidar que en alguns aspectes s’està a la mateixa banda de la línia divisòria. Cal molta intel·ligència. De vegades és molt difícil no caure en les provocacions, però és molt important no fer-ho. I explicar que si no es reacciona a algunes coses és perquè és més necessari no reaccionar.
–Per acabar, com imagina Catalunya dins de deu anys?
–No li ho sabria dir. Si em pregunta si tot això que ha passat ha valgut la pena, li asseguro que si en uns anys Catalunya és catalana i pròspera, li diré que sí.
