La Fira de Mostres de València, símbol involuntari d'uns temps marcats per la corrupció i el malbaratament dels diners públics, és un recinte inhòspit. Amb una arquitectura poc acollidora i una estructura d'espais amplis, la seua decoració és exasperadament sòbria. Ni les parets, ni els pilars, ni tampoc els sostres gaudeixen de cap ornament. Una devoció per les tonalitats apagades que va trencar-se parcialment el darrer cap de setmana de juny. Els pilars d'un dels pavellons lluïa diversos símbols: un puny alçat taronja, unes fletxes roges cap a l'esquerra, una fulla verda, un globus blau, una estampa morada i un arc de Sant Martí. Elements identificatius d'una reivindicació del valencianisme combatiu, l'esquerra i l'antifeixisme, l'ecologisme, el feminisme i la lluita per la diversitat i els drets del col·lectiu LGBTI+, respectivament. Aquests símbols, amb equivalència d'importància, constituïen la metàfora de l'actualització ideològica que va afrontar el Bloc, força nacionalista valenciana que conforma Compromís junt amb Iniciativa del Poble Valencià i Verds-Equo, al seu vuitè congrés nacional.
Una mutació en els seus plantejaments polítics, comparada des dels cercles directius impulsors a l'afrontada per la Unitat del Poble Valencià (UPV) per transformar-se en el Bloc Nacionalista Valencià el 1998, que relega el nacionalisme clàssic per abraçar el sobiranisme democràtic i equiparar el nacionalisme amb la resta de lluites que han configurat l'ADN del valencianisme, com ara l'ecologisme, el feminisme, l'antifeixisme, la defensa de la diversitat o el cooperativisme. «Es tracta de transitar el camí emprès per altres organitzacions germanes com ara Esquerra Republicana, Més per Mallorca o EH Bildu, d'ençà que va apostar per la via de la pau i la democràcia», assenyala Amadeu Mezquida, cervell estratègic dels valencianistes a València, qui explica aquesta reformulació: «És una qüestió del com, no de què. En lloc d'explicar-se a la societat en termes clàssics de llinatge, història, cultura i llengua, ho fem amb el mateix llenguatge que empren els moviments progressistes en efervescència, com puga ser l'ecologisme o el feminisme. L'objectiu és vendre el nostre producte d'una manera que siga atractiu a segments no-nacionalistes del País Valencià sense cap renúncia als nostres objectius nacionals».
Aquesta reformulació, tal com ho defineixen els sectors crítics de l'antic Bloc, afrontava en els estatuts una «simplificació nacional». De considerar com a propòsit «l'assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d'una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història, dins del context europeu», la formació d'estricta obediència valenciana establia com a meta fundacional «la construcció nacional i popular del País Valencià». «Sense fer cap renúncia, volíem simplificar els objectius, els quals estan incorporats en la ponència política», justifica Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València i responsable de l'elaboració de la ponència d'estatuts. «Els objectius són una qüestió bàsica i d'arrel del partit, els quals han de tenir una plasmació en els estatuts. No podien estar en una ponència política, perquè aquest text no reflecteix la ideologia d'un partit, sinó l'estratègia política entre la celebració d'un congrés nacional a un altre», retrauen des del corrent crític Bloc i País.
L'autoproclamada revolució valencianista, emprant el llenguatge dels organitzadors del conclave intern, contenia un vessant popular en intentar revitalitzar el partit a través de la figura de l'activista, és a dir, una persona que es vincularia a la força valencianista només durant el transcurs d'una campanya concreta. «En aquest context de baix interès per la política i de reduïda participació electoral, aquesta figura ofereix l'oportunitat d'atreure gent sense que, d'entrada, implique un vincle estable amb la formació. Allibera a la persona, fins i tot, de la relació més estreta que hi ha com a simpatitzant», exposa Àgueda Micó, líder de la formació nacionalista. «Els militants del Bloc provenien històricament dels moviments socials. En el meu cas personal, vaig entrar en política arran de la meua participació en les lluites per defensar el territori», completa Amigó. A la figura de l'activista, se suma la realització de convencions sobre determinades temàtiques i l'establiment d'un contacte estret amb els moviments socials. «Volem obrir-nos a més gent», remarca Micó.
Amb l'ull situat en créixer a comarques tradicionalment reticents al missatge de la força valencianista, com ara el migjorn del País Valencià, l'horitzó és convertir el vell Bloc, en paraules de Mezquida, «com al partit que hauria estat el PSPV originari que va impulsar Vicent Ventura». Una formació capaç de disputar nínxols electorals a l'actual PSPV i a l'espai en progressiu declivi d'Unides Podem. «Tenim l'oportunitat, per la feina feta, de penetrar en sectors econòmics com mai no ho havíem fet», indica Enric Morera, president de les Corts Valencianes.
«Vam ser conscients de la necessitat d'una refundació quan ens vam adonar, entre altres coses, que la figura de l'adherit, atesa la manca de drets que ostentaven aquells que estaven afiliats directament a la coalició Compromís sense formar part de cap dels tres partits que la integren, havia deixat de ser útil per ampliar múscul militant», expressen des de la direcció nacionalista. La negativa d'Iniciativa del Poble Valencià i Verds-Equo del pla dissenyat per caminar cap a una formació única, o, si més no, a una integració més gran a la coalició, va deixar els adherits en els llimbs. Després de diverses revoltes, alguns dels militants amb pes d'aquell espai van acabar ingressant al Bloc i, fins i tot, a Iniciativa del Poble Valencià, partit liderat per la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra. De poc va servir l'autoorganització en la plataforma Gent de Compromís. S'havia perdut l'encant, tal com va evidenciar-se quan a l’estiu del 2019 l'alcalde d'Alzira (Ribera Alta), Diego Gómez, va passar de militant de Compromís a simpatitzant. Per fer retornar aquell potencial d'atracció, i observant com a dintre de la coalició valencianista era tasca hercúlia pels recels mostrats pels socis de cooperativa política, la direcció nacionalista va decidir implementar el procés al Bloc, el qual s'homologaria completament a Compromís en termes ideològics. La jugada era concebuda com un win-win: si es reforçava una pota de la coalició, el conjunt de la UTE electoral de Compromís eixiria consolidada.
L'enèsima mutació valencianista comptaria, per dotar-li de càrrega simbòlica, amb un canvi de nom. Tot aquest procés estava encapçalat per Àgueda Micó, fins aleshores coordinadora nacional del Bloc, la qual lideraria una llista que aixopluga a diversos sectors oficialistes. Comptava, no debades, amb el cercle de Castelló, integrat pel conseller d'Educació, Cultura i Esports, Vicent Marzà, així com amb la mateixa Micó, la responsable d'organització Amparo Piquer i Amigó; el sector de València, Joves País Valencià i bona part de les agrupacions del sud valencià, especialment a les comarques del Vinalopó i el Baix Segura; i els veterans del partit, és a dir, Morera, i el diputat al Congrés dels Diputats, Joan Baldoví. Tant Morera com Baldoví van estar a les converses i els moviments propiciats per Rafael Climent, conseller d'Economia Sostenible; i Jordi Sebastià, exalcalde de Burjassot (Horta) i exparlamentari europeu, per evitar la conformació de dues llistes a un congrés transcendental per encarar una refundació organitzativa, ideològica i onomàstica. «Vaig intervenir per buscar un consens, però, finalment, no va ser possible», afirma Morera, qui va decantar-se per la llista de Micó «perquè tenia ganes d'implicar-se». «Ens van prometre que es mantindrien neutrals, però després van fitxar per la llista oficialista», retrauen des del sector crític.
«M'haguera estimat una sola candidatura i, de fet, he treballat en aquesta direcció. El país necessita el reforç d'una força política d'estricta obediència valencià sense fissures, però l'experiència de l'anterior congrés, quan en va resultar una executiva d'integració que va trencar-se al cap de pocs mesos, ha pesat massa», lamenta Baldoví, qui va enrolar-se a la llista de Micó «perquè a pesar de l'afinitat històrica o sentimental amb aquells que van configurar una candidatura alternativa, havia d'escollir la millor opció per al futur del projecte». «Havia de triar entre el cap i el cor, i he elegit el primer», confessa, per defensar: «El nacionalisme polític ha d'intentar eixir de l'apartheid en el qual volen situar-lo. En cada congrés hem fet passos en aquesta direcció, intentant semblar-nos més al poble que aspirem a representar». «No hi havia diferències substancials entre ambdós projectes. Era més una qüestió d'afectes», interpreta Sebastià, qui es plany perquè «no hi ha hagut ganes d'integrar». «En un congrés de refundació calia una llista única. En cas contrari, es transmet divisió i pot dificultar l'atracció de gent», reitera una veu autoritzada del valencianisme.
El malestar latent en determinats sectors de l'antic Bloc impossibilitava una candidatura d'integració. D'ençà de l'espantada de Rafa Carbonell com a portaveu dels nacionalistes i líder de l'espai alternatiu, l'oposició havia estat visualitzada pel corrent Bloc i País, el qual aixopluga si fa no fa al voltant de 300 militants. Amb la refundació onomàstica, el corrent va optar per l'abstenció, la qual va predominar en la votació. L'opció de canviar la denominació de Bloc per Més-Compromís va comptar amb la participació del 30,52% del cens. Enfront de l'exhibició de suports d'alts càrrecs de la llista de Micó, l'alternativa va forjar-se des de la base i el municipalisme, amb Àlex Ruiz, alcalde de Bellreguard (Safor), com a candidat. Aixoplugava els sectors orfes per la marxa de Carbonell, i comptava amb el suport implícit de Bloc i País. La bandera de la llista va ser la defensa aferrissada del municipalisme i la conservació del llenguatge nacionalista característic del Bloc, el qual va visibilitzar reunint-se al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, localitzat a la Safor, amb Elisenda Paluzie, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana.
«La confluència no era possible perquè no estem en el mateix projecte, volíem mantenir uns valors que han desaparegut dels fonaments ideològics del partit amb la celebració del congrés. El nacionalisme que sempre hem defensat es dilueix moltíssim. A la ponència política es parla de la resta de sobiranies, però no en diu pràcticament res de la sobirania nacional», critica Àlex Ruiz. «Aquesta reformulació del nacionalisme implica amagar la nostra ideologia, la raó de ser del partit. A Compromís, compartim uns valors comuns, però cada formació situa l'accent en una lluita concreta, i nosaltres ho fem amb l'eix nacional. Amb l'actualització ideològica, això desapareix quan podem eixamplar la base sense renunciar al que som», complementa Mentxu Balaguer, integrant de la llista de Ruiz i representant valencianista a la Diputació de València. «No hi ha un canvi ideològic. És aprofundir en el mateix camí de ser més assequibles a segments del nostre país», contraposa Morera, qui precisa: «No es pot comparar aquest canvi amb l'evolució de la UPV al Bloc. Allò fou un procès de suma d'un nacionalisme que estava dispers. El moviment actual mira de fer més permeable el nostre projecte polític sense canviar una coma». «Hi ha també un rerefons de pugna dreta-esquerra, d'un sector del partit que no assumeix que l'únic espai del valencianisme va del centre a l'esquerra, i no es pot jugar a la transversalitat en aquest eix», indica una veu oficialista.
Dels discursos al congrés nacional, però, sí que es desprenien diferències ideològiques, si fa no fa en el plànol estètic i lingüístic. Mentre Micó va referenciar l'assagista Joan Francesc Mira, pare de la tercera via del valencianisme i redactor de la ponència que va transformar la UPV en el Bloc el 1998, Ruiz va citar Joan Fuster, així com va expressar-se d'aquesta manera abans de tancar el seu discurs amb un «visca la terra!»: «Si no som capaços de reivindicar-nos en allò que som, aquest estat opressor que totes coneixem ens acabarà engolint. No podem oblidar que la base en la qual descansa el que som, prové dels companys i les companyes que venien del Partit Nacionalista del País Valencià, del PSAN [Partit Socialista d’Alliberament Nacional], del PSPV [no confondre amb la federació valenciana del PSOE], de l'Esquerra Independent de Castelló, de l'Agrupament d'Esquerres, de la primera Esquerra Unida, de la Unitat del Poble Valencià (UPV), del Partit Valencià Nacionalista, de Nacionalistes d'Alcoi i tantes i tants altres que es van sumar a títol individual al millor instrument que ha tingut mai el valencianisme d'esquerres al País Valencià».
En aquella intervenció, el candidat alternatiu també va denunciar l'abandonament dels col·lectius locals i comarcals. «No s'ha treballat la implantació. En els anys més dolços del nacionalisme valencià, amb prou feines s'han donat 300 altes. No s'ha fet una tasca d'acompanyament als pobles», denuncia Mònica Àlvaro, portaveu adjunta de Compromís a les Corts Valencianes i representant mediàtica del sector crític. «Hi ha col·lectius que després d'anys a l'oposició han passat a governar i que, per tant, no tenien mans per fer créixer el col·lectiu, així com mancaven de suport en assessorament i formació», agrega Mentxu Balaguer. «La persona responsable de municipalisme era de la llista de Carbonell i ha donat suport a Ruiz. Des d'una executiva a mig gas, s'ha donat tot el suport als col·lectius locals, igual que ho hem fet des de la Diputació als alcaldes i regidors», defensa Maria Josep Amigó, de la llista oficialista. «Quan t'aboques a la gestió, pots burocratitzar-te i es descuiden els col·lectius locals», analitza Enric Morera, qui, tanmateix, critica que la llista alternativa «no plantejara aquestes qüestions a l'informe de gestió». «La decisió de la candidatura va ser apostar per defensar el propi plantejament d'organització i no centrar la batalla en un informe de gestió que, com a mínim, era incomplet», respon Consol Barberà, regidora de Compromís en Alaquàs (Horta) i membre de la llista alternativa de Ruiz. L'informe de gestió, amb aplaudiments només quan va anunciar-se la creació d'un col·lectiu del Bloc a Oriola (Baix Segura), va aprovar-se amb el 77,05% dels vots a favor, el 16,84% en contra i el 6,11% d'abstenció.
La ponència d'estatuts, la qual passava a definir la formació valencianista com a «una organització política unitària del nacionalisme valencià progressista, d'esquerres, ecologista, feminista i antifeixista», va aixoplugar també un suport ampli amb el 78,26% dels vots. Un 18,16% va manifestar-se en contra i el 3,58% va decantar-se per l'abstenció. Si en la ponència d'estatuts va tombar-se l'esmena de Bloc i País per evitar la «simplificació nacional», a la ponència política va aconseguir-se una referència contra la repressió a les diferents lluites nacionals. Aquest document va comptar amb el vistiplau de 75,54% dels vots a favor, un 0,36% de sufragis en contra i 24,09% d'abstencions gràcies a transaccionar-se gran part de les esmenes presentades abans i durant el congrés. La formació nacionalista va migpartir-se, però, amb la votació del canvi de nom de Bloc a Més-Compromís, la qual va comptar amb parlaments a favor de Marzà, el regidor de l'Ajuntament de Castelló Ignasi Garcia, o Papi Robles, diputada a les Corts Valencianes, i en contra per part de l'exalcalde de Sagunt (Camp de Morvedre) Quico Fernández, l'exdiputat a les Corts Valencianes Josep Maria Panyella o del regidor a Cocentaina (Comtat) i membre de la llista de Ruiz, Jordi Pla.
«Era important el canvi de nom perquè per sumar a més persones calia un canvi d'imatge. És cert que ens presentem amb la marca Compromís, però no podíem mantenir la marca Bloc perquè, segons les enquestes encarregades, tenia una valoració negativa», indica Amigó. «No pots tenir una marca que espanta, la qual se situava en valoració negativa al nivell d'UPyD», reforça Mezquida. «El Bloc és una marca que gaudeix de reconeixement a molts pobles», replica Mentxu Balaguer. El vistiplau al canvi de nom va produir-se per una majoria estreta del 55,4% dels sufragis a favor. El 43,19% dels delegats van manifestar-se en contra i l'1,42% va abstenir-s’hi.
Aquesta divisió va anticipar els resultats ajustats en la votació de les llistes. Micó va imposar-se com a 6coordinadora nacional de Més-Compromís amb el 61,6% dels sufragis mentre que Ruiz va concentrar el 36,81% dels vots, segons l'acta final a la qual ha accedit aquest setmanari. Amb la victòria de la llista oficialista, s'ha confeccionat una executiva nacional integrada pel cercle que fins al moment, de manera pràctica, ha encapçalat políticament i estratègicament l'antic Bloc, amb incorporació de dirigents històrics que ofereixen una combinació de veterania i joventut que tanca, sobre el paper, els antics conflictes generacionals –vegeu la infografia detallada. El nucli dur de la direcció d'Àgueda Micó estarà conformat per Morera com a president, Marzà com a coordinador polític, Amigó com a responsable organitzativa i Mezquida com a coordinador estratègic. L'àrea d'organització i finances recau en Amparo Piquer, mà dreta de Micó, i l'acció política en l'exdiputada a les Corts Valencianes Marian Campello.
«S'ha donat un vot de disconformitat amb la proposta de Micó, la qual ha comptat amb menys suport que les ponències polítiques i estatutàries. No es tracta d'un debat d'idees, sinó un malestar amb les formes de la direcció, amb la falta de comunicació amb els col·lectius locals i comarcals que representava Ruiz», assenyala l’exeurodiputat Jordi Sebastià. «Aquest resultat és un toc d'atenció a la nova executiva, i s'ha de treballar perquè tot el món estiga a gust a dintre. No és el mateix guanyar un congrés per un 80% que per un 60%. Crec, però, que els gestos de Micó cap a Ruiz durant la part final del congrés indiquen una voluntat de cosir. Jo tinc llest l'agulla i el didal», comparteix Baldoví, membre de la nova direcció nacional. «Haurem de cosir i d'escoltar. Jo vaig perdre en 2003 un congrés per dos vots contra qui ara era company de candidatura [Enric Morera], i només acabar la pugna ens vam posar a treballar junts», agrega Amigó. «S'ha de saber administrar la majoria, però no hi ha cap descosit», assegura Morera.
Sense renunciar a treure l'agulla i el didal, Micó analitza amb perspectiva els resultats. «És la història del nostre partit: no conec cap congrés en què no hi haja hagut diversitat, i s'hagen acabat integrant. Som un partit profundament democràtic». «La direcció, per descomptat, ha de donar cabuda a totes les sensibilitats en l'acció política que desenvoluparem», assegura, mentre ressalta l'ampli consens recollit en la ponència política i d'estatuts. «Quan vaig ser oposició, tenia sempre la sensació que sobrava i molestava; crec que això ara no passa, ni passarà. L'oposició sap que forma part de Més, i que nosaltres volem que formen i s'integren dintre d'aquest projecte avalat democràticament per la militància», expressa Mezquida.
«No crec que el partit isca fracturat del congrés. Al Bloc tradicionalment s'ha qüestionat tot de manera permanent. Està en el nostre ADN», precisa el candidat alternatiu Àlex Ruiz, qui apunta: «El resultat demostra que el camí de la nova direcció compta amb una majoria limitada. La candidatura de Micó comptava amb tots els pesos pesants, i nosaltres pràcticament tots érem regidors i alcaldes. Malgrat la força demostrada per l'aparell, no ha aconseguit una majoria àmplia». «La nova direcció ha d'intentar veure que Més és una continuació del Bloc. Ho han de fer perquè la militància no abandone el partit», avisa. «Quan començàrem a presentar la candidatura ens trobàvem amb la desafecció de la militància de cara al partit, amb la desil·lusió i en alguns casos la desconfiança. Molta gent no se sentia representada ni escoltada. Durant la campanya se'ns ha acusat que trencaríem el partit. Crec que la nostra participació en l'elecció de l'executiva nacional no solament no ha desfet el partit, sinó que ha permès que molta gent que estava unida per un filet s'hi haja reil·lusionat i ha evitat la desbandada i la uniformització interna», remarca Consol Barberà, integrant de la llista alternativa, que compta amb feus a la votació del congrés, com ara el Camp de Morvedre, l'Alcoià-Comtat o la Plana Baixa.
«Sembla que cal eixamplar el vestit perquè hi entre més gent. Jo entenc, seguint amb la metàfora, que hem d'anar amb compte de no eixamplar les vores del vestit i perdre militants pels descosits. Cal veure en quin moment estem: ara ja s'ha acabat el congrés i ja s'ha triat una nova executiva amb un 61% de suporta. És aquesta nova executiva qui té la responsabilitat de dirigir el partit, i la primera de les seues responsabilitats és mantenir el partit unit i informat de totes les decisions. Per mantenir el partit unit cal saber llegir els números i les actituds. Els números són clars: quasi un 40% de la militància hauria preferit que el partit el dirigira l'altra candidatura, tenint en compte que a la candidatura de Micó hi havia les persones amb càrrecs institucionals més visibles», reitera la regidora d'Alaquàs. «El resultat ha estat molt ajustat. La direcció diu que vol cosir, però no ha fet cap mostra. Nosaltres sí, per exemple, amb la nostra abstenció en la ponència política. Tenen l'oportunitat per posar-se a cosir, però, fins ara, no ho han fet seriosament», replica Mònica Àlvaro, qui tanca en forma d'avís a l'actual executiva nacional: «Seguirem defensant al si del Bloc que no es diluïsca la qüestió nacional i tractant de corregir els desviaments que caminen cap a la conversió en un partit més de l’esquerra espanyola».
Amb la batalla interna latent a Més-Compromís, atès les paraules pronunciades pel sector crític a l'actual direcció escollida al congrés nacional de l'encara Bloc, s'han produït les primeres incorporacions de pes a l'actual formació valencianista. Diego Gómez, alcalde d'Alzira que va passar de militant a simpatitzant de la coalició d'estricta obediència valenciana, s'ha afiliat a la vella estructura nacionalista. Junt amb el batlle de la capital de la Ribera Alta, s'han sumat els alcaldes d'Alfarp (Ribera Alta), Santiago Cervera; Castelló (Ribera Alta), Òscar Noguera; Alcosser de Planes (Comtat), Lucía Capablanca; Rafelcofer (Safor), Josep Montserrat, i Palmera (Safor), Àlvar Català. «L'esperit d'obertura a la societat, el projecte de valencianisme modern basat en el sobiranisme democràtic i l'enfortiment orgànic que han eixit dels debats del congrés m'han decidit a fer el pas de sumar-me al projecte dels companys de Més – Compromís. Fa anys que estem treballant junts i crec que ara és el moment de fer el pas per a enfortir encara més el projecte conjunt de Compromís», va afirmar Gómez. Els primers moviments a conseqüència de la mutació nacional del nacionalisme valencià.