Ja tenim aquí l'estiu i, per tant, torna la temporada turística. Després de l'aturada provocada per la pandèmia, l'activitat turística s'està reprenent per tornar a la normalitat. És una llàstima que, durant aquest temps, no hi hagi hagut una reflexió profunda sobre el que implica aquesta normalitat, sobre l'impacte que té el turisme, el dels altres i el propi, en els llocs i en les persones que hi viuen, i en com ens relacionem amb els treballadors que ens atenen durant les nostres vacances. Afortunadament, hi ha sèries que sí que han reflexionat sobre aquestes qüestions. Fa només uns mesos a Netflix es va estrenar The Serpent, una sèrie sobre la història real d'un assassí que contenia, de fons, una crítica sobre l'acte de viatjar com un fet egoista i desconnectat de la realitat del lloc que visitem: els turistes occidentals de la sèrie se senten lliures en un país del que, de fet, no saben res, construint la seva visió del lloc a través de la relació amb cambrers i personals que és allà treballant, i pensant que estan coneixent el país, completament aliens a la realitat del lloc i al que els seus habitants pensen realment d'ells. És aquesta mateixa línia la que segueix The White Lotus, que s'estrena encertadament en ple període vacacional (dimarts vinent a HBO) i que té com a protagonistes a un grup de turistes que viatgen a un resort de luxe localitzat en una illa de la Polinèsia.
El turisme és aquí el tema central de la història, que s'erigeix com un retrat de la mena de visitant que tracta com a criats els treballadors del servei de l'hosteleria. Si la millor manera de saber quina és qualitat humana d'una persona és fixar-se en com tracta a un cambrer, tots aquests turistes tenen una qualitat humana inexistent. El que els diferencia és el grau de consciència sobre la seva pròpia actitud. Així, un dels més irritants és un noi que és allà de viatge de noces amb la seva dona i que està constantment disposat a queixar-se de qualsevol tipus de detall perquè, diu, han pagat molt per aquell hotel (en realitat, com li recorda la seva muller, ho han pagat els pares d'ell) i això li dona dret a comportar-se com un nen mimat. Amb una percepció del que està fent molt diferent, hi ha una dona que viatja sola que és conscient d'estar fent girar tothom al seu voltant, però al mateix temps no pot deixar de demanar coses aquí allà perquè la relació amb els treballadors de l'hotel li serveix per tapar el fet que se sent sola. El personatge, interpretat de meravella per Jennifer Coolidge, és el més destacat de la sèrie.
Altres turistes de l'hotel, com una família que viatja amb la filla adolescent, serveixen per abordar altres temes, com ara la hipocresia de tenir una vida privilegiada a la que no renunciarien mai i fer discursos progressistes, definint-se essencialment com a bones persones. Mentrestant, els treballadors de l'hotel aguanten estoicament, en silenci. Reprimeixen tot el que pensen i senten, creant una olla a pressió que el creador de la sèrie, Mike White (conegut per la sèrie Enlightened) ja ens avisa al principi que esclatarà en algun moment: a la primera escena de la sèrie es desvela que hi haurà un assassinat. Amb tots aquests elements i amb un repartiment molt competent, la sèrie acaba sent una comèdia molt àcida que posa en evidència aquestes persones que es relacionen diferent segons el poder adquisitiu de qui tenen davant i com això els fa, encara que a ells no els ho sembli, persones patètiques i tristes, i una crida a repensar el turisme actual perquè les vacances dels uns no vagi en detriment dels altres.
The White Lotus
Creador: Mike White
Repartiment: Jennifer Coolidge, Connie Britton, Steve Zahn.
Temporades: 1
Plataforma: HBO