La cultura catalana pateix un dèficit —anòmal si mirem el conjunt d’Occident— de productes culturals de baixa qualitat: premsa del cor, música comercial, televisió porqueria, cinema baladrer. En consumim, però sempre al marge de la llengua pròpia i recorrent a referents forans. Fins i tot en produïm amb molt èxit, però disfressant-nos i amagant-nos. La cultura de masses vol, per una simple qüestió de rendibilitat, que aquestes masses siguin com més extenses millor i el món catalanoparlant, en la majoria del seu territori, coneix perfectament la llengua castellana. És a dir, que es pot integrar en un mercat potencial de molts més milions de persones. La cultura catalana tampoc disposa d’un Estat propi —si exceptuem Andorra, de reduïdes dimensions— que posi els límits del seu mercat i, per tant, no hi ha cap necessitat d’oferir-nos aquests productes de manera segmentada. L’escenari de la cultura de masses de menys qualitat no és gens afalagador pel que fa a la salut de la llengua catalana i això deixa fora del consum cultural en català a una part molt important de la població. El 2013 ho vaig intentar analitzar en un llibre titulat “Ministeri d’Incultura, Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional” (Acontravent). D’aquell estudi, si és que se’n pot dir així, se’n va quedar al marge tot allò referent a la cultura adolescent a les xarxes socials i crec que fóra bo veure si s’hi segueix la mateixa tendència.
Una simple anècdota ens pot ajudar a il·lustrar per on van els trets. Una famosa influencer catalana té 52.000 seguidors a la xarxa social Instagram, on mostra les seves fotografies i vídeos desbordant estil i bon gust. Els influencers, tal com indica el seu nom, destaquen per haver-se guanyat el prestigi i l’audiència prou per marcar tendència entre els més joves. Tal com explicava Begoña Gómez a El País no fa pas gaire, les marques comercials han trobat un nou canal, molt més subtil, per a la publicitat i s’arriben a pagar 3.500€ per publicar dues fotografies a Instagram amb una determinada peça de roba o consumint un producte concret. Els millors n’aconsegueixen fer una professió i els brinda altres oportunitats com ara publicar llibres, obtenir regals promocionals o assistir a esdeveniments exclusius. La influencer catalana es grava en el seu ambient domèstic i, de sobte, apareix el seu pare parlant català. Immediatament, la filla li demana que parli en castellà amb el pretext que està fent un vídeo per als seus seguidors. Entenguem-nos: a una noia que es dedica a marcar tendències, justament marca la tendència de relegar el català a l’àmbit privat, allunyant-lo de la moda i la modernitat.
Al llarg dels darrers mesos han saltat a la premsa generalista un parell de casos relacionats amb l’ús de les xarxes socials als Països Catalans. Concretament, es tracta del cas de dos youtubers, que és el nom que reben els usuaris de la plataforma digital de vídeo YouTube. Els youtubers poden publicar tot tipus de continguts, i tenen un gran seguiment entre el públic adolescent, alguns d’ells acumulen centenars de milers de subscriptors —fins i tot milions— en els seus respectius canals, amb unes audiències que ja voldrien molts programes televisius. N’hi ha que opten per dedicar-se a fer monòlegs amb reflexions sobre la vida quotidiana davant d’una simple webcam —el gènere del videoblog o vlog—, alguns es dediquen a la temàtica dels videojocs, d’altres s’especialitzen en l’humor. Els ingressos els generen a partir de la publicitat que s’insereix en els seus canals i, per tant, com més visualitzacions i subscriptors tinguin, més rendible els resulta la seva activitat. Tal com va passar amb la irrupció de les televisions privades i la competència per les audiències, és molt llaminer recórrer a les extravagàncies per atraure les mirades i obtenir un major lucre. Un dels casos sonats que abans introduíem va ser el del youtuber alacantí MrGranbomba, que es dedicava a insultar transeünts pel carrer de la seva ciutat per gravar-ne les reaccions. Un dels vídeos es va fer viral perquè una de les víctimes del seu peculiar sentit de l’humor va respondre amb una sonora bufetada a l’insult de “caranchoa”. L’altre cas és el d’un youtuber barceloní amb més d’un milió de subscriptors anomenat ReSet que va tenir la genial idea de gravar-se donant un paquet de galetes farcides amb pasta de dents a un captaire, cosa que va provocar-li una indisposició, de manera que va anar a parar al jutjat. A banda de valorar el seu comportament, per al que aquí ens ocupa el que és significatiu és que furgant en els canals de YouTube d’aquests personatges no es pot trobar cap contingut que faci pensar que viuen a l’àrea lingüística catalana.
Tenint en compte que aquest fenomen s’ha convertit en una veritable indústria cultural que influeix en una generació sencera i que porta associada, entre d’altres, la publicació de llibres, la venda de marxandatge, la gravació de cançons i una considerable generació d’ingressos a partir de publicitat, podria ser que la cultura catalana estigués perdent un tren importantíssim. Atesa aquesta sospita, decideixo preguntar a joves de 16 anys quins youtubers segueixen i em diuen unes quantes desenes de noms. De tots aquests, els demano que m’identifiquin quins són catalans. La llista es redueix, però n’hi continua havent un gruix considerable. M’esmenten pseudònims i noms com Celopan (2.018.591 subscriptors a YouTube), Yellow Mellow (1.548.761 subscriptors), Rush Smith (381.552 subscriptors), Arnau Marín (101.449 subscriptors), Jordi Wild (6.414.278 subscriptors), Dulceida (1.171.120 subscriptors a YouTube i 1.700.000 seguidors a Instagram) i ILeoVlogs (470.907 subscriptors). Quan els demano si algun d’ells publica continguts regularment en català, em confirmen el que sospitava, és a dir, que no. Només en el cas de ILeoVlogs hi ha, puntualment, alguns vídeos realitzats en llengua catalana i Dulceida ha mostrat alguns aspectes de la seva vida familiar en català posant-hi subtítols.
Podria semblar estranya aquesta desproporció lingüística, però l’explicació és molt simple. En una entrevista al diari Regió7 el youtuber Jordi Carrillo —a qui abans hem esmentat amb el seu nom artístic, Jordi Wild— explicava que “el 99% de youtubers no guanyaran gairebé res: 30, 40 euros...”. És quan s’assoleix una xifra considerable de seguidors que pot començar a ser un negoci rendible: “Potser a partir de 300.000 subscriptors ja pots començar a tenir un sou maco; i quan estàs als nostres nivells és un treball excel·lentment remunerat”. Jordi Wild sap perfectament que el seu públic es troba entre els adolescents i és per això que es grava sempre des d’una habitació plena de pòsters de videojocs i grups de música tot i tenir 32 anys. Tenint en compte que a Catalunya hi ha una població d’entre 12 i 18 anys que amb prou feines supera el mig milió de persones —i extrapolant-ho aproximadament de manera proporcional a la resta dels Països Catalans— ens podem fer una idea de les possibilitats que té la llengua catalana, així com qualsevol altra llengua de dimensions reduïdes, de reeixir en aquest mercat en una situació de lliure competència. Per esdevenir youtuber d’èxit als Països Catalans, l’ús de la llengua castellana esdevé imprescindible.
Per entendre quin impacte té aquesta situació en els hàbits de consum audiovisual de l’adolescència, podem recórrer a un article de Daniel Aranda, Meritxell Roca i Jordi Sánchez-Navarro, publicat als Quaderns del CAC a inicis de 2013 amb el títol “Televisió i Internet. El significat d’ús de la xarxa en el consum audiovisual dels adolescents”. En aquest estudi, realitzat sobretot a partir d’enquestes i entrevistes, hi expliquen que “si haguessin de triar entre televisió o Internet, el 65% dels joves espanyols escolliria la xarxa”, alhora que “el consum a través d’Internet és percebut pels adolescents com una activitat més lliure, és a dir, menys regulada pels pares, i que s’adapta a les seves necessitats socials, culturals i psicològiques”. Hem de tenir en compte que en els anys passats entre la publicació de l’article i l’actualitat la proporció de l’ús d’internet entre els adolescents ha d’haver augmentat per força, però el que segur que no ha canviat és la sensació relacionada amb un espai propi on desenvolupar-se lliurement. El castellà esdevé, doncs, per la mecànica de funcionament d’aquesta indústria, la llengua habitual allà on se senten més confortables els joves del nostre país.
Un cop dit això, com en tota regla, s’hi pot trobar excepcions, encara que no tenen res a veure amb la magnitud dels exemples que abans hem vist. Aquestes es donen, especialment, en les pàgines de Facebook especialitzades en la publicació vídeos humorístics curts i memes (combinacions d’imatge i text amb un sentit irònic o humorístic, fetes artesanalment amb mitjans digitals). Per exemple, la pàgina Postureig de Lleida compta amb gairebé 60.000 seguidors i ha generat productes com ara xapes, samarretes i llibres. És important dir, però, que el seu públic ja no és necessàriament adolescent i que té un alt component d’identitat territorial, més que generacional. Cal tenir en compte, també, que Facebook ja no és una xarxa social que emprin majoritàriament els adolescents, perquè allà es poden trobar amb els seus familiars i no els ofereix la privacitat que voldrien.
Un altre cas interessant és el de Catalan Things, un compte de Twitter humorístic en llengua catalana amb 17.500 seguidors que sí que va més adreçat a un públic adolescent, tal com es pot veure en les freqüents bromes sobre els exàmens o la relació amb els pares. Els seus impulsors són dos nois, l’Enric i en David de Lleida i Barcelona, respectivament. Preguntats pels motius que els van portar a engegar aquesta iniciativa, expliquen que van veure que hi havia poc contingut d’humor en català a les xarxes socials. L’Enric explica que “als nostres cercles de Twitter sembla una mica estrany piular en català. Sense anar més lluny, jo tenia 900 seguidors i l’únic seguidor català que tenia era en David. Piular en català quan el 90% dels teus seguidors no ho són fa que al final deixis de fer-ho”. Confessen que en cap cas esperaven tenir un nombre tan elevat de seguidors però, tot i així, quan se’ls pregunta si obtenen algun ingrés de la seva tasca, responen clarament: “Ara mateix, no”. I d’això plora la criatura.