Alguna cosa s’ha mogut a l’Estat espanyol perquè el secretari primer de la Mesa del Congrés de Diputats publiqui un llibre titulat Dejar de ser súbditos: El fin de la restauración borbònica (Akal, 2021). L’autor, el diputat d’En Comú Podem, Gerardo Pisarello, és doctor en Dret i professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i es nota: pel rigor i per la visió jurídica que desprèn l’obra que ell defineix com un assaig històric.
Pisarello va néixer a Tucumán (Argentina), i explica que és net de republicans andalusos exiliats, fill d’una mestra rural i d’un advocat assassinat per la dictadura militar. I afegeix que, ara a Barcelona, ciutat de la qual va ser tinent d’alcalde, és pare de dos joves republicans catalans.
Les visions crítiques amb la monarquia estan d’actualitat: mai des de 1978, aquesta institució havia estat tan qüestionada per un sector de la societat, tot i que, excepte canvis de guió inesperats, la reivindicació de la república pot semblar una utopia. Però deia el sociòleg cristià i comunista Joan García-Nieto que “la utopia necessària és allò que encara no existeix però que demà sí que serà possible de realitzar”. Si més no, la monarquia està essent objecte d’escrutini des d’alguns mitjans de comunicació, ja que l’aliança entre el PSOE i la dreta ho impedeix a les Corts. Ja existia també una certa tradició d’obres que analitzen el paper de la Corona, però els darrers mesos n’estan apareixent de noves: L’armadura del rei, d’Albert Calatrava, Elder Hurtado i Ana Pardo de Vera (Ara Llibres, 2021) o El rey al desnudo del periodista Ernesto Ekaizer (B Ediciones, 2021) en són dos exemples. Com explica el llibre de Pisarello, els Borbons són especialistes a posar en crisi la monarquia, i la seva actuació els darrers anys és el factor decisiu, més que la tasca de convenciment dels republicans, que explica que hagin augmentat les opinions contràries a Joan Carles I i Felip VI.
Gerardo Pisarello va més enllà de la crítica al paper del monarca emèrit i de l’actual cap de l’Estat. Se submergeix fins a les arrels mateixes del debat entre monarquia i república. I ho fa, en paraules del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, que ha escrit el pròleg, amb “un assaig provocador en el millor sentit del concepte”, fent “una important contribució a un debat inexorable”. La periodista Olga Rodríguez rebla el clau en l’epíleg, afirmant que és un llibre “imprescindible que ens ofereix història i context per entendre què representa la monarquia a Espanya” i la seva relació amb sectors reaccionaris del poder judicial, de l’Exèrcit o de determinats mitjans de comunicació.
Ara, especialment a Catalunya, ha crescut un sentiment contra la monarquia simplement perquè és espanyola, però aquest no deixa de ser un feble argument. Les sospites de corrupció del rei emèrit han incrementat el percentatge de la ciutadania que exigeix un referèndum que permeti al poble decidir entre monarquia i república. Benvingudes siguin les investigacions periodístiques (i tant de bo, judicials) destinades a posar llum en un assumpte tan tèrbol. Però Pisarello va més enllà: vol proporcionar als sectors antimonàrquics, sentimentals, reactius o reflexius material de primer ordre per justificar allò que cada vegada més gent té clar: que una república aporta, tot i que cap sistema polític és perfecte, un valor democràtic infinitament superior al d’un règim hereditari que té la voluntat de perpetuar-se políticament i d’assegurar-se recursos econòmics per gaudir sumptuosament del present i preveure un futur incert.
El llibre planteja de bon principi el dilema, la tensió, entre monarquia i democràcia. Fa un repàs històric a les monarquies britànica i francesa, ressaltant els arguments dels que, de vegades amb risc de la seva vida, van atrevir-se a denunciar les incongruències d’una monarquia que encara existeix malgrat que absolutament limitada, i d’una altra monarquia que va acabar donant pas a una república. I, com és lògic, Pisarello analitza en profunditat l’evolució de la monarquia espanyola, sense oblidar aquell Felip V que va voler acabar manu militari amb la llengua i les institucions pròpies dels Regnes de València, Aragó, Mallorca i del Principat de Catalunya” i que a Xàtiva tenen penjat merescudament de cap per avall. Però l’objecte principal del tractat és l’etapa constitucional que s’inicia amb les Corts de Cadis i continua amb les diferents restauracions borbòniques que es van anar succeint al llarg dels segles XIX i XX, una circumstància que Pérez Royo qualifica de “restauració permanent”. Com no podria ser d’altra manera, Pisarello, català argentí, que es reivindica “hereu dels vells diputats d’ultramar” a les Corts, fa especial menció de la tradició anticolonialista contra l’explotació a la qual la monarquia espanyola va sotmetre Llatinoamèrica: un capítol recull opinions d’autors de les dues bandes de l’Atlàntic, des de Bartolomé de las Casas a Simón Bolívar.
Atenció preferent fa el llibre a la darrera restauració borbònica: la de Joan Carles I entronitzat pel dictador Franco i després acceptat a la Constitució de 1978 en forma de cap d’una monarquia parlamentària. Les tesis de Pisarello en aquest punt podrien donar lloc a un debat en relació amb si el que avui està succeint és conseqüència necessària del contingut de la Constitució o del segrest al qual ha estat sotmesa la carta magna per part de la dreta que va viure amb desconfiança la seva aprovació (Fraga Iribarne) o s’hi va oposar directament (José María Aznar), i que ara ha passat a controlar el seu desenvolupament reaccionari des del Tribunal Constitucional i des de la cúpula del poder judicial. Especial interès presenta la qüestió del lligam de les dues principals renúncies dels sectors antifranquistes durant la transició (una “correlació de febleses”, en paraules de Vázquez Montalbán citades al llibre): l’acceptació de la monarquia i la negativa a reconèixer el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats històriques. Pisarello torna a denunciar la relació entre aquests dos conceptes a partir del discurs de Felip VI el 3 d’octubre de 2017: un rei que en lloc de jugar un paper moderador i de defensa del diàleg apareix com a “continuador” de l’esperit venjatiu de Felip V. Una futura república serà plurinacional o no serà; en paraules de Pi i Margall, recordades al llibre, “una república centralista” no seria res més que “una monarquia amb barret frigi”. La reivindicació de la república com a opció de futur pot permetre la confluència dels que l’any 1978 vàrem acceptar la monarquia per guanyar la democràcia i de les generacions que no volen assumir, més de quaranta anys després, un pacte en el qual no van participar.
Des del 23-F de 1981 fins a l’abdicació de Joan Carles I forçada pels escàndols el 2014 i a la seva posterior sortida d’Espanya el 2020, Pisarello posa en relació el comportament del rei emèrit amb la defensa de sectors socials i econòmics que van més enllà dels seus interessos particulars, tot i que els inclou. Per això cita la periodista Ana Romero que el 2015 definia el rei Juan Carlos “com una espècie de triple ministre: d’Economia, d’Indústria i d’Afers Exteriors”. No està gens malament si tenim present que el rei hauria de regnar però no de governar.
Pisarello acaba recordant-nos que “el republicanisme democràtic del segle XXI” no pot limitar-se a propugnar la supressió de la monarquia. Cal omplir el canvi de contingut renovador. Ens trobem davant un llibre pedagògic que busca obertament incrementar el nombre de persones republicanes informades.
