El mapa sanitari que les forces botàniques, és a dir, PSPV, Compromís i aleshores només Podem, van heretar del PP comptava amb una important presència del sector privat. A pesar de la fallida privatització sanitària que va promoure en 2012 Alberto Fabra, el darrer president dels populars a la Generalitat Valenciana, els departaments sanitaris d'Alzira (Ribera Alta), Manises (Horta), Torrevella (Baix Segura), Dénia (Marina Alta) i Elx (Baix Vinalopó) estaven gestionats per companyies privades, amb la multinacional de capital nord-americà i connectada amb el PP a través del seu consell delegat Alberto de Rosa, Ribera Salud, present en quatre de les cinc concessions. Un model ideat per l'expresident i capitost de l'Operació Erial, Eduardo Zaplana, i ampliat per l'excap del Consell Francisco Camps, amb comptes pendents a la justícia per la trama Gürtel, que l'anterior consellera de Sanitat i exministra socialista, Carmen Montón, començaria a desmantellar en 2018. L'àrea d'Alzira, icona d'aquest model qualificat per les veus crítiques «com a un exemple de la parasitació dels interessos privats al sector públic», fou la primera a retornar a mans públiques.
La internalització del departament sanitari va comptar amb una potent campanya opositora de Ribera Salud. Del bracet del PP i de Ciutadans, identificats amb el model denominat de col·laboració pública-privada a la sanitat, la companyia va encarregar estudis per ressaltar les bondats d'aquest sistema de privatització des del prisma econòmic, va promocionar llibres contra la consellera socialista Montón, així com va auspiciar l'aparició de plataformes que rebutjaven la gestió directa del departament sanitari per part de la Generalitat Valenciana. El Consell presidit pel socialista Ximo Puig, fins i tot, va rebre pressions de l'ambaixada nord-americana per tirar enrere el desmantellament del sistema mèdic impulsat per Zaplana. Com a defensors dels interessos de Centene, la firma estatunidenca que aleshores controlava el 50% de l'accionariat i, en l'actualitat, ostenta la majoria de les participacions, van confeccionar una operació diplomàtica en la qual va participar l'exministre de Defensa i paradigma de les portes giratòries amb el complex industrial militar espanyol, Pedro Morenés. Ribera Salud va emprar tots els ressorts per a conservar un negoci milionari que va costar a les arques valencianes 2.255,19 milions d'euros mentre va existir-hi, segons l'obra La batalla per la sanitat valenciana (Institució Alfons el Magnànim, 2020).
En aquelles maniobres per aturar la reversió, va jugar un paper determinant l'ofensiva als tribunals. Segons va publicar El Confidencial, Ribera Salud va reclutar un exèrcit d'advocats per frenar la decisió progressista del Consell, amb lletrats dels prestigiosos despatxos Broseta i Cuatrecasas com a estàndards. La Generalitat Valenciana, gràcies al blindatge jurídic que va conferir l'equip de Montón, va guanyar la batalla judicial. En aquests darrers dies, de fet, s'ha publicat la sentència que consagra la victòria del Consell envers Ribera Salud. El Tribunal Suprem, amb dos vots particulars, ha avalat la fórmula de reversió duta a terme pel departament de Campanar. Una resolució amb transcendència més enllà de les fronteres valencianes, ja que marca el camí jurídic a transitar per tots aquells executius autonòmics que vulguen tirar enrere les concessions sanitàries. «És la constatació del model de reversió d'Alzira com a exemple paradigmàtic de com tornar a mans públiques una concessió sanitària», ressalta Pedro Duran, portaveu del Sindicat de Facultatius i Professionals de la Salut Pública (Simap) al centre hospitalari d'Alzira.
Ribera Salud, qui havia experimentat una derrota jurídica en la seua impugnació de la reversió al Tribunal Superior de Justícia valencià, va presentar un recurs al Tribunal Suprem, on argumentava, segons recull la interlocutòria, una suposada infracció de la llei orgànica d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera (LOEPSF) per no prorrogar la concessió. «La sentència recorreguda infringeix l'article 7.3 LOEPSF puix que eludeix exigir, com a requisit del procediment que va donar lloc a l'acte recorregut, la prèvia elaboració d'un estudi econòmic sobre el cost que representarà per als pressupostos sanitaris de la comunitat autònoma l'assumpció de la gestió directa dels serveis objecte de concessió», indicava la companyia, La qual agregava: «L'exigència de valoració dels efectes sobre la despesa pública i el compliment de les exigències d'estabilitat pressupostària de les decisions sobre la pròrroga és coherent amb la discrecionalitat administrativa, alhora que cohonesta que la cessió s'adopta amb els principis constitucionals d'eficàcia de la despesa pública, estabilitat pressupostària i Estat democràtic». L'advocat de la Generalitat Valenciana, en canvi, defensava que aquesta normativa «no exigeix l'emissió d'un informe o cap memòria per a una vegada extingida la vigència del contracte de concessió de serveis». «La Generalitat, en tot cas, va complir amb els principis d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera mitjançant l'emissió de diversos informes i adaptació als seus comptes», reforçaven els lletrats del Consell.
«Com que no reconeixia la sentència impugnada cap classe d'obligatorietat o de projecció del principi de l'article 7.3 LOEPSF sobre el procediment administratiu i la resolució impugnada, considerem que ha infringit el mandat expressat pel citat precepte, per la qual cosa procedeix l'estimació del recurs de cassació i l'anul·lació de la sentència impugnada en l'extrem qüestionat en aquest recurs», estimen els magistrats, els quals, tanmateix, assenyalen envers la necessitat d'aquesta informació econòmica dintre d'una no-pròrroga d'una concessió administrativa, com l'analitzada judicialment: «La realitat és que, com apunta la defensa de la Generalitat demandada, l'article 7.3 LOEPSF exigeix únicament una valoració, sense que en el seu tenor literal aparega cap referència al fet que la mateixa haja d'estar incorporada en un determinat informe, memòria o estudi».
Els togats, de fet, qüestionen l'argumentació de la companyia sanitària en determinar que «l'examen de les actuacions revela que en l'expedient administratiu, a més d'altres informes que examinen la conveniència de la pròrroga del contracte des de la perspectiva de la qualitat i eficiència de la prestació sanitària i farmacèutica, també s'incorporen informes sobre aquesta conveniència de la pròrroga amb consideracions des de la perspectiva econòmica i pressupostària». «Convé subratllar llavors que la finalització i extinció del contracte és conseqüència del compliment del termini de duració pactat per les parts en el moment de la celebració, i no de l'actuació administrativa que s'impugna en aquest recurs», incorporen, al seu torn, per desmuntar la reclamació d'un dret a prorrogar la concessió per part de Ribera Salud.
«La finalització del contracte de concessió és conseqüència del compliment del termini contractual volgut per les parts en la data de la subscripció del contracte l'any 2003, i no de l'actuació administrativa que ara examinem, que té el limitat abast d'exterioritzar la falta de consentiment de l'Administració per a prorrogar la duració del contracte pactada per les parts en el moment de la seua celebració», consoliden aquest argument de la manca de dret a una pròrroga, el qual fonamenten de manera nítida: «En relació amb la pròrroga del contracte, la redacció de la clàusula 5a no la imposa a cap de les parts, i no és, per tant, ni un dret ni una obligació ni per al concessionari ni per a l'Administració. En la clàusula 5a del plec s'admet únicament la possibilitat de la pròrroga per 5 anys més per acord entre les parts».
Amb aquest fil conductor argumental, la sala remata els seus raonaments jurídics per descartar la legalitat d'una pròrroga de les concessions sanitàries recordant que «el preu del contracte es va calcular per a un període d'execució concret de 15 anys, que va ser el termini previst per a l'amortització de la inversió realitzada pel concessionari, del que se segueix que en el supòsit de pròrroga del contracte, i a causa de la inalterabilitat de les característiques del contracte, inclòs el preu, es produiria l'efecte de l'abonament per part de l'Administració d'una part de la construcció del centre de salut i les inversions ja amortitzades, la qual cosa constituiria una vulneració dels principis recollits en la LOEPSF i, al mateix temps, l'obtenció d'un benefici extraordinari per al concessionari». Per a concloure, no debades, ressalten a la resolució «les consideracions de la resolució que va decidir la no pròrroga del contracte per a evitar la duplicitat en el pagament per l'Administració de quantitats que ja havien sigut amortitzades per la concessionària i l'obtenció per aquesta d'un benefici extraordinari, que sens dubte és contrari al principi d'eficiència en l'assignació i utilització dels recursos públics consagrat en l'article 7 de la LOEPSF».
«Aquesta sentència marca un precedent perquè, malgrat que fa anotacions sobre com millorar el procés de reversió des del punt de vista pressupostari, avala el procés de tornada a mans públiques del departament sanitari de la Ribera i, per tant, determina el camí a transitar per l'executiu valencià en les pròximes internalitzacions de les concessions sanitàries, com ara Torrevella. Donada la manca de normativa per regular aquest procediment, la sentència del Tribunal Suprem no només estableix una senda blindada jurídicament per revertir a l'executiu valencià, sinó que deixa el full de ruta expedit per a la resta de governs autonòmics que aposten per aquesta mena de polítiques», analitza Andrés Boix, professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, qui ho compara amb el criteri contrari que va decidir el mateix tribunal sobre la racionalització dels concerts educatius postobligatoris de batxillerat: «El Tribunal Suprem entén la concertació com a un pseudodret constitucional, atesa la consideració de l'educació com a dret fonamental a la carta magna espanyola. En el cas de les concessions sanitàries, es fa referència a una activitat econòmica com puga ser la contractació del servei de neteja o la concessió d'una autopista».
La resolució judicial ha estat acollida amb satisfacció a l'univers progressista que lluita per recuperar la gestió pública dels departaments sanitaris privatitzats pel PP. «Encara que estem esperant un informe dels nostres serveis jurídics per fer una anàlisi més acurada de la resolució, interpretem que la sentència blinda i avala el model de reversió que va emprar-se al departament de la Ribera, així com desmunta i qüestiona la possibilitat de prorrogar aquestes concessions. Sense aquesta opció, el Tribunal Suprem està empentat a l'executiu valencià a internalitzar la concessió una vegada s'acabe el contracte», expressa Rosa Atiénzar, secretària general de la Federació de Sanitat i Serveis Sociosanitaris de Comissions Obreres del País Valencià. «La resolució, a més, determina com la fórmula d'Alzira és la correcta per revertir», puntualitza envers el conflicte que va produir-se entre la conselleria de Sanitat encapçalada per la socialista Ana Barceló amb Compromís, Unides Podem, el sindicalisme progressista i l'associacionisme en defensa de la sanitat pública, com ara el col·lectiu Sanitat 100% Pública, pel mecanisme de recuperació de l'hospital de Torrevella. Mentre Barceló apostava per crear una empresa pública, valencianistes, esquerrans i organitzacions sindicals defensaven repetir amb la senda d'Alzira. En aquest cas, va imposar-se el criteri dels sindicats, Sanitat 100% Pública, Unides Podem i Compromís. El PSPV va perdre la batalla política.
.jpg)
«La sentència del Tribunal Suprem tanca definitivament aquest conflicte. Es confirma que la via blindada als tribunals davant la potència legal d'una firma com Ribera Salud és la implementada en Alzira. No debades, fou un procés històric que guiarà les reversions a la resta de governs autonòmics. No som conscients de la fita i de la importància de l'aval jurídic», subratlla Pedro Duran, del SIMAP, sobre una resolució que suposa un cop al negoci milionari de Ribera Salud, qui té interessos en les concessions de Dénia i Elx. «Amb aquesta resolució, tots els contractes deconcessions sanitàries del País Valencià no es poden prorrogar, perquè si ho feren constituirien una vulneració dels principis recollits en la LOEPSF», recorden fonts especialitzades en aquesta mena de procediments administratius a l'àmbit sanitari. El Tribunal Suprem, al contrari que amb la concertada, blinda la via valenciana de reversió sanitària, la qual s'erigeix en model d'exportació per a altres executius progressistes a la resta de l'Estat espanyol.