Realment escasses i rares són les mostres del Miró vitraller. Les més conegudes i reeixides les trobem a la Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence i al cor de la Chapelle Royale de Saint-Frambourg de Senlis, totes dues a França, i realitzades, ambdues obres, l’any 1978.
Una producció que podria haver arribat a esdevenir molt més extensa, amb aportacions que s’havien projectat escampades per les ciutats de Palma i Barcelona, gràcies a l’estreta relació que travaren Joan Miró i Joan Vila Grau.
Gràcies a una visita al taller de l’artista al barri de Sant Gervasi, el Temps de les Arts ha pogut conversar amb Vila Grau i descobrir les restes, en part fins ara inèdites, de la relació entre els dos artistes barcelonins.
No fou pas el vidre, o la sinuositat i de l’art del vitrall, el que uní als dos creadors catalans. La relació s’encetava amb les diferents entrevistes que els membres de “Qüestions d’Art” –“la revista catalana d’art actual” activa entre les dècades dels seixanta i setanta del segle XX- realitzaven per cercar una col·laboració de Miró i d’altres artistes.
Les entrevistes i reunions -realitzades a cavall entre Barcelona i Mallorca- dels membres de l’equip de redacció, entre els quals hi restaven alguns dels integrants del grup “La Cantonada”, i Joan Miró donaren els seus fruits en la portada del número 17 de la publicació.
En aquestes trobades, per aconseguir una col·laboració destinada a la portada de la revista, és on Miró inicia el contacte amb Vila Grau. El pas dels anys, l’evolució de les dues trajectòries i el sistema artístic propiciaren diverses trobades entre els dos creadors. Una altra vàlua de la coneixença dels dos fou la relació dels artistes amb els galeries Joan i Miquel Gaspar.
A partir de l’any 1978, un cop ja realitzats els vitralls a França, Miró comença a interessar-se, encara més, pel vitrall i les seves múltiples derivades. Amb la seva característica curiositat, inicia un procés per conèixer i entendre les diferents tècniques i recursos de l’art.
Una cura per les tècniques i recursos artístics que rebia Miró dels seus col·laboradors que Vila Grau exemplifica amb una anècdota relatada per Jordi Aguadé -destacat ceramista traspassat recentment- sobre la delicadesa que Miró expressava per les obres que l’hi subministrava Artigas “els mira, els toca, els gira… es podia passar tot un matí mirant aquella peça com l’agafava. Miró era d’una cura extraordinària davant la possibilitat tècnica que l’hi propiciava cada art.”
Vila Grau explica que “els colors de Miró són vitrall pur” afegint que ”treballava amb llibertat” i sentenciant que “la funció principal del vitrall és crear un ambient, sigui on sigui, cosa que Miró fa de natural amb la seva obra fos quina fos la tècnica que acabava aplicava al seu món i art.” Al llarg de les trobades entre els dos “Miró expressava els seus dubtes” i Vila Grau aportava “les solucions que necessitava”.
Acordaren que Vila Grau realitzaria tres proves, on combinaria colors i tècniques, que resultessin més afins i properes a l’obra i estil de Miró. Tres treballs, dos dels quals inèdits fins ara, que Vila Grau fonamentaria amb tres fragments de “Lliçó d’esquí” -oli sobre tela realitzat per Miró el 1966 i conservat actualment al Museo de Arte Contemporáneo de Caracas-. Una elecció que no fou pas realitzada a l’atzar. Tot el contrari, ja que la tela presenta una bona mostra de la combinació de tècnica, color, format, formes i estil que Miró expressà al llarg de la seva carrera.
En elles, Grau treballa “en diferents tècniques i tipologies de vidre, alguns amb relleu i volum, a més de grisalles i colors” realitzava una aproximació a l’obra del mestre que “entenia que de tant en tant una pinzellada negra, opaca, fosca… funcionava”. Una tasca que el vitraller resumeix “en què havia de pensar les possibilitats té la tècnica del vitrall per expressar l’obra de Miró.” Proves que podem entendre com tres elements independents però que junts formen el tema central de la tela mironiana.
Tot i només ser proves del que podia ser, els tres petits assajos foren un conjunt interessant per relligar l’obra, encara desconeguda i poc valorada, del Miró vitraller i el seu col·laborador. Una faceta semblant a d’altres com Royo o, el ja mencionat, Artigas, que col·laboraven amb Miró quan treballava sobre tèxtil o ceràmica.
Uns projectes, que desgraciadament, no trobaren l’adhesió esperada -potser pel temps en què s’havia proposat la intervenció artística i el context polític, religiós i social- a la catedral de Mallorca i tampoc a Barcelona. Tot i que “va ser una llàstima no poder materialitzar uns vitralls així” la relació entre els dos artistes seguí intacta. “En algunes inauguracions i trobades, on coincidíem, Miró insistia: Vila, ho hem de fer, Vila, ho hem de fer!” Una mostra més de l’emoció i engrescada que generava a l’artista la possibilitat de treballar sobre vidre.
Les petites proves són prova de l’amistat dels dos creadors. Un fragment que ens ajuda a conèixer millor la relació, col·laboració i amistat que Joan Miró desenvolupà amb diferents artistes, de la seva generació o més joves, dels quals aprenia, descobria i seguia creixent per desenvolupar la seva extraordinària obra.