Temps d’estiu ara que us escric, quan la canícula de l’agost assota em resulta refrescant recordar les imatges del litoral. Els Països Catalans, com de tots és ben sabut, és una nació marinera, formada per una part continental estesa de la septentrional Salses a la meridional Guardamar, i una altra d’insular. La part de mar endins la componen les Illes majors, les Balears i les Pitiüses. En altre temps fins i tot el país arribava a Sardenya, on encara roman l’Alguer com a testimoni d’aquella catalanitat estesa arreu de la Mediterrània en el passat, i fins i tot a Sicília. Ara bé, a la vora de la costa continental hi ha unes altres illes, les illes —diguem-ne— menors, petits illots que esguiten el litoral, la majoria deshabitats llevat d’un, l’illa per excel·lència del migjorn del país, i així, l’Illa, és anomenada pels seus naturals; un illot pla que per això rep el nom d’illa Plana, després rebatejat com a Nova Tabarca, situat enfront del cap de l’Aljub o de Santa Pola. Els seus habitants, mig centenar en hivern, llueixen encara en els seus cognoms (Columbo, Chacopino, Gandolfo, Leoni, Luchoro, Manzanaro, Parodi, Pianelo, Ruso, etc.) el seu passat lígur, genovès. Atenció! He dit genovès, no italià. Als espanyols —ai els espanyols!— els agrada molt ignorar aquest detall. I és que quan els tabarquins de llengua lígur arribaren a l’Illa Plana la Itàlia estat-nació i llengua toscana del comte de Cavour ni existia ni —vaja!— se l’esperava. Gènova (Zêna en genovès) era nacionalment i lingüística ben genovesa, la ciutat i els territoris habitats per gent de la Ligúria. Tabarca era una colònia lígur —genovesa— situada a la costa tunisenca. Aquests lígurs de la Tabarca nord-africana que foren trasplantats a l’Illa Plana del litoral valencià adoptaren la llengua de la terra ferma, el català, que encara conserven amb orgull des que els seus avantpassats la feren seva al segle XVIII. Són els tabarquins.
L’illa de Planèsia
L’illa Plana o illa de Santa Pola, avui Nova Tabarca o simplement Tabarca, ha estat descrita des de l’antiguitat. Així, Aviè (segle IV) l’esmenta en l’Ora marítima que escrigué, tot i que afegeix que allà, a Planèsia, com li diu, hi habitaven els gimnetes, la qual cosa, però, sembla difícil que fóra així per les dimensions tan petites de l’illa. Segles abans, el grec Estrabó (segle I), a la Γεωγραφικά, o Geographiká, indicà l’existència de dos illots propers a Hemeroscopeíon o Diànium (Dénia), Planèsia i Plumbària. Més tard, el geògraf àrab al-Idrīsī (segle XII), a la descripció que fa d’Alandalús, cita l’illa d’Iblanīsa (transcric segons els cànons de l’àrab clàssic) juntament al Tarf an-Nathūr «el promontori del vigia». Joan Antoni Maians (segle XVIII), autor de Ilici, hoy la villa de Elche, fa un exercici d’erudició per a atribuir el nom de l’illa als grecs focencs de Massàlia (Marsella). Així, Planèsia —diu— seria un derivat del verb grec παραπλανήσει (paraplanísei, «enganyar»), anomenada així pel perill que representaven els seus esculls per a la navegació, dissimulats entre la mansuetud de les aigües, que podien provocar que el navegant pogués enganyar-se. I, efectivament, foren molts els que s’enganyaren i naufragaren. Avui dia la visita als derelictes de la reserva marina tabarquina constitueix un atractiu per als afeccionats al busseig.
L’illa era també anomenada de Santa Pola i de Sant Pau. L’historiador Gaspar Escolano, amb ganes de dotar el nom de l’illa d’una etimologia gloriosa, a les Décadas de la insigne i coronada Ciudad y Reino de Valencia (segle XVII) escriu que tal nom era una corrupció d’Apollonis insula o Sacrum Palladis, és a dir, «l’illa d’Apol·lo» o «el temple de Palas»; interpretació que adoptà l’elxà Vicent Bendicho, degà i cronista d’Alacant, també al segle XVII. Com a illa de Santa Pola fou coneguda fins al segle XVIII, i, precisament, per això el municipi homònim rebé tal nom, per l’illa. Abans era el Port del Cap de l’Aljub o port d’Elx. En 1769, l’establiment a l’illot de la costa meridional valenciana dels captius genovesos de la Tabarca tunisenca, alliberats per la intervenció del rei borbònic Carles III d’Espanya determinà el canvi de nom a Nova Tabarca. Òbviament, «nova» perquè n’hi havia una d’antiga.
Des de mitjan segle XX s’han organitzat excavacions arqueològiques, marines i terrestres, a la zona, les quals han trobat gran quantitat de vestigis d’època romana, generalment àmfores dels navilis que naufragaren als voltants. Fins i tot hi ha qui parla d’un assentament permanent a l’illa entre els segles IV i VI. No tenim, però, notícies del període andalusí més enllà de referències geogràfiques. Des dels inicis del període cristià (català) l’illa pertanyé a Elx. El 18 de febrer de 1337, el senyor de la «vila d’Elx i lloc i castell de Crevillent», l’infant Ramon Berenguer (fill del rei Jaume II), donà permís al Consell d’Elx per a construir una torre de defensa a l’illot, que fins aleshores servia de recolzament en les activitats pesqueres dels elxans des de l’avui Santa Pola. Ara bé, la Santa Pola poble, val a dir-ho, no es fundà fins al 3 de novembre de 1527.
Illa d’Elx
L’illa, doncs, pertanyia a Elx. El Consell d’Elx, gelós de la seua jurisdicció sobre l’illa i costa adjacent, decretà en 1370 que las captures fetes en aquelles aigües foren dutes a Elx i no a uns altres llocs sense l’autorització del Consell elxà. Això provocà frecs amb la veïna Alacant, ja que els seus pescadors també pescaven a la zona. En 1401 foren denunciades les activitats d’un pescador alacantí, de nom Jaume Guill, que feia cas omís a les advertències elxanes. Arran d’això, el Consell de la capital del Baix Vinalopó aprovà armar una barca que fes de guardacostes i impedís la presència de pescadors furtius o d’altres poblacions que no acataren les resolucions del govern elxà.
Aleshores, durant tota l’edat mitjana i part de la moderna, la pirateria era un problema endèmic a la costa valenciana. Els pirates, majoritàriament de Granada i la costa de Barbaria, utilitzaven l’illa com a base d’operacions en llurs incursions. Per això la reclamació d’una torre de defensa, autoritzada per l’infant Ramon Berenguer, que no arribà a construir-se. En 1417, un veí d’Alacant, Bartomeu Vidal, demanà al Consell elxà que, definitivament, la construís per a prevenir els atacs dels pirates, però... Vet ací el problema, el de sempre, qui l’havia de pagar? L’illa restà, de moment, sense torre. Elx i Crevillent es convertiren en baronia de Barcelona entre el 1391 i el 1460. Després revertí a la corona, però en agost de 1470, la família castellana dels Cárdenas fou gratificada amb la senyoria d’Elx, Crevillent i tot l’actual Baix Vinalopó. Gutierre de Cárdenas havia estat un servidor fidel de la infanta Isabel de Castella, l’esposa del rei catalanoaragones Ferran II. El rei de catalans i aragonesos cedí Elx i Crevillent a la seua muller i aquesta, alhora, la donà al seu caudatari. Vegeu: començava llavors la introducció en terres valencianes d’una noblesa aliena al Regne. Els d’Elx no l’acceptaren i fins i tot amenaçaren amb sollevar-se, però fou debades.
Ferran II s’havia casat amb la infanta Isabel, la germana del rei castellà Enric IV. Germana —atenció!— que li feia la guitza al germà. Volia ser reina i Ferran, el fill del rei Joan II de la Corona de catalans i aragonesos, es convertí en l’eina útil per a ser-ho. Així, doncs, es casaren a Valladolid, el 19 d’octubre de 1469. No es casaren per amor, no; almenys no Ferran, que preferia unes altres dones, molt més agraciades físicament, que la princesa castellana. Però, en fi, es casaren i vet ací l’embolic: el Ferran no, però sí els seus successors, que condemnaren els Països Catalans a tenir el mateix rei que Castella. Ja aleshores els castellans es consideraven els únics «espanyols» possibles, amb «llicència» —se l’atorgaven— per a actuar a pler als regnes perifèrics de la península Ibèrica. I vegeu: Isabel ho féu. Tan aviat com se li concedí la senyoria d’Elx i Crevillent la cedí a un servidor seu. En els anys de don Gutierre fou feta la primera fitació dels termes d’Elx i Alacant, entre els anys 1480-83. L’illa Plana o de Santa Pola, òbviament, restà dins de la jurisdicció elxana.
A la Crónica de la muy ilustre, noble y leal ciudad de Alicante (1640) que escrigué el degà Vicent Bendicho hi llegim que hi havia una gran quantitat de conills a l’illa, i que era costum del duc de Maqueda i marquès d’Elx (el successor de don Gutierre), don Bernardino de Cárdenas, organitzar-hi caceres. Bendicho també explica l’anècdota que en una d’aquestes excursions cinegètiques restà un gos del duc oblidat a l’illa. Era un gos molt estimat pel duc-marquès i per a recuperar-lo que envià a l’illa una barca amb vint-i-quatre homes perquè el cercaren. La barca hi anà però no hi tornà. Els pirates de Barbaria eren allà i apressaren tots els homes de don Bernardino, els quals foren duts captius al nord d’Àfrica. El problema de la pirateria nord-africana no es resolgué fins que l’illa no fou habitada de manera permanent. El problema de la pirateria nord-africana no es resolgué fins que l’illa no fou habitada de manera permanent. Aleshores tenia vigència la frase «hi ha» o «no hi ha moros a la costa».
La Nova Tabarca
A l’illa de Tabarca, a Tunis, hi havia establerta una colònia genovesa dedicada a la pesca del corall des del 1543, dada en què els genovesos Françésco Lomellini i Françesco Grimaldi (escric «Françesco», en lígur o genovès, la llengua que parlaven) obtingueren de Carles V la concessió de la pesca i comerç del corall de l’illa. Ara bé, amb el temps pogueren romandre allà perquè el bei (governant otomà) de Tunis, el senyor de la regió, li ho permetia. El negoci del corall donava per a satisfer els capitalistes genovesos i alhora untar ben untat al governant otomà. En 1741, però, aquella Tabarca genovesa de Tunis fou conquerida pel bei. Carles III intervingué per a alliberar els habitants genovesos de l’illa i, efectivament, foren alliberats. Un contingent anà a Sardenya i s’establí a l’illa de Sant Pere (en llengua lígur —genovesa— tabarquina Uiza de San Pé). Un altre grup fou enviat al País Valencià i recalà a Alacant, pas previ a enviar-los, 1769, a l’illa Plana. El comte d’Aranda, capità general de València (1763-1765) i des de 1766 president del Consell Reial i Suprem de Castella, considerà que l’illa Plana havia de poblar-se i ell és qui pensà a traslladar-hi els genovesos de la Tabarca tunisenca alliberats. Carles III assentí i hi manà construir un poble nou de nova planta, fortificat, perquè els tabarquins hi residissin i alhora defensessin l’illa contra els corsaris nord-africans. El poble estava dotat de muralles i baluards, com una plaça forta, dissenyat per l’enginyer militar Fernando Méndez de Sotomayor Navía.
Els tabarquins de la costa de Sardenya han conservat la seva llengua lígur fins avui; en canvi, els que anaren al Regne dels valencians es valencianitzaren de seguida i adoptaren la llengua del país d’acollida. Bé, eren temps en què els Països Catalans encara tenien capacitat d’integrar els seus immigrants a la catalanitat. Encara avui dia romanen els seus llinatges d’origen lígur, encara que, per efecte de l’escrivà castellanitzant del moment, escrits a la manera castellana. Així, apareixen els cognoms Columbo, Chacopino (de Jacopino), Gandolfo, Manzanaro, Leoni, Luchoro (de Luxoro), Manzanaro (corrupció de Marcenaro), Parodi, Pianelo, Ruso (del genovès Russo, «roig»). Havia nascut la Nova Tabarca.
Altrament, l’establiment dels tabarquins significà el canvi de jurisdicció de l’illa, que passà a ser administrada des d’Alacant i avui dia n’és pedania. Al segle XVIII nasqué un poble nou, el lloc de Sant Pau o també dit de Nova Tabarca, amb una població —diguem-ne— peculiar. La insularitat els ha salvat, de moment, de la castellanització obsessiva que pateix Alacant des dels anys quaranta del segle passat. El català, afortunadament, encara es transmet de pares a fills. L’entorn natural, afortunadament, gaudeix de protecció; la llengua pròpia, però, dissortadament no. O, si més no, els que manen a l’Ajuntament d’Alacant, té igual del partit que siguin, no hi pensen. Munten un museu a l’Illa i escriuen «museo» i —apa!— a bramar en castellà. Ah! Aprofito l’avinentesa per a dir que els de Compromís a Alacant ja s’ho poden fer ben mirar, que per a fer els castellanots, amb un ex de la blavera Unió Valenciana de líder, més val que ho deixen estar.
Nova Tabarca és un lloc de pelegrinatge turístic a l’estiu, fins al punt que no s’hi pot estar de la gernació que s’hi congrega. Nova Tabarca és una illa allargada, de 1.800 m de longitud i una amplària de 400 m, un desnivell màxim de 15 m sobre el nivell del mar i amb dues parts ben determinades: el «poble» i el «camp». Al costat de l’illa hi ha els illots de la Pedrera (utilitzat per a traure la pedra per a la construcció del poble en 1769), la Galera i la Nau, i els esculls dits Negre, Roig, Cap de Moro i Sabata. És, en definitiva, un lloc singular, incapaç de créixer més, ja en el segle XVIII, i que ha tingut problemes en l’aprovisionament d’aigua dolça fins a temps ben recents. Potser mai no havia d’haver estat poblada, com la resta d’illots litorals de la costa continental dels Països Catalans, però don Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ximénez de Urrea, el comte d’Aranda, s’empatollà que no fóra així i sorgí Nova Tabarca, població que —reiterem-ho— a dia d’avui encara es manté ferma en l’ús de la llengua pròpia del país.
