A tocar de les dues del migdia, el sol cau a plom sobre el turó on hi ha el mas del Collet. Una bandada de voltors senyoreja els cims al voltant de Penyagolosa, com si amb les seues ales, esteses, captaren aquella energia primària. Potser -només potser- els ha cridat l'atenció aquell formigueig de persones que, de fa uns dies, van i vénen entestats a obrir una clapa en la superfície. Porten samarretes de verd obscur i la seua feina és, alhora, feixuga i minuciosa. El quadrat on treballen, d'uns cinc metres per cinc metres, està perfectament delimitat. Alguns treballen directament dins aquell forat artificial. Llegones i pics xerriquen cada volta que colpegen una pedra. I n'hi ha moltes, moltíssimes, en aquest contrafort del sistema ibèric.
Amb pinzells i rasquetes, uns altres, pentinen parts superficials amb la cura de qui sap que té entre mans quelcom de molt important. A poc a poc, la terra els ha donat pistes. El primer dia fou un botó de la Guardia de Asalto i després n'han emergit d'altres: la peça metàl·lica d'un tirant, la cremallera d'un pantaló, la mina d'una llapissera, una falange... Tot minúscul, invisible a ulls dels inexperts. "Mira, què tenim ací!", diu u dels qui tafaneja a dos pams de terra. A primera vista, podria ser una pedra. Però no ho és. A poc a poc, el pinzell retira les restes d'arena, amorosament. I, aleshores, es fa visible una vèrtebra humana, amb les seues apòfisis íntegres, miraculosament sencera.
"Els soldats republicans són els oblidats dels oblidats", etziba Miguel Mezquida. Aquest historiador i arqueòleg que es va formar a les ordres de Francisco Etxeberria està al capdavant d'ArqueoAntro. Aquesta entitat realitza, des del passat dilluns i fins aquest diumenge, els treballs arqueològics de recuperació dels cossos d'entre cinc i set soldats republicans que van ser morts per les tropes nacionals en els dies previs a la presa de Vistabella, allà per finals de maig de 1938. "El més probable és que els soldats es rendiren i s'entregaren una volta que s'adonaren que la situació era irreversible. Les tropes franquistes, però, no van tenir cap pietat i els van matar", explica Antonio Giner, que ha treballat sense descans els darrers anys per posar llum sobre aquella etapa plena de tenebres. Un monòlit, senzill, mig desballestat, recorda el lloc on, segons tots els indicis, jeuen aquells soldats adscrits a la Guardia de Asalto, una unitat creada per la República que pretenia, en última instància, contrarestar el poder la Guardia Civil.
Podrien ser homes de 40 anys, ben fornits i d'esperit militant. O podrien ser novençans esquifits que s'hi allistaren per una qüestió d'estricta supervivència. O podria no ser cap d'aquests supòsits. Són molts, moltíssimes, els interrogants sense resposta en la fosa del Mas del Collet. Fins i tot saber quants cossos resten sepultats és gairebé impossible. El que és segur, segons els testimonis orals és que, almenys un d'ells fou exhumat en la dècada dels 40, per una família. Potser fou aleshores que s'erigí el molló que, vuitanta-dos anys després de finalitzada la guerra civil espanyola, una fita essencial per als investigadors. La seua existència és del tot anòmala, ens recorden des d'ArqueoAntro. "Durant el franquisme estava absolutament prohibit erigir aquest tipus de monòlits en recordatori dels qui havien estat afectes a la Segona República. Si aquest es va erigir va ser perquè es tractava d'una zona allunyada, on difícilment podia existir una vigilància", apunten.
Efectivament, aquest és un indret remot, en la divisòria entre el Pla i el barranc del Molinet, un territori d'arbredes immenses a 1.200 metres d'altitud, a tocar del segon pic més alt del País Valencià, la Penyagolosa. Un territori de carrasques i roures, d'una bellesa feréstega, esguitada ací i allà de masos que van estar en plena activitat fins a la dècada dels 40 de la dècada passada. Aquestes muntanyes i les seues històries silenciades durant la immediata post-guerra inspiraren la multipremiada novel·la La sega, de Martí Domínguez. Enfront d'on ara treballa ArqueoAntro hi ha la serra de la Batalla, per on accediren les tropes franquistes en el seu avanç cap a la mar. Una miqueta al nord queda el pla de Vistabella, on durant la Guerra Civil es va habilitar un aeròdrom que va estar en funcionament des del 27 de juliol del 37 fins al 12 de maig de 38. Les trinxeres, excavades a correcuita i que serviren de refugi als republicans durant aquells dies d'enfrontament bèlic, han quedat amagades pel sotabosc.
"Aquests treballs arqueològics i les exhumacions són la culminació de molts anys de treball", explica Elvira Safont, que és professora d'història jubilada i part essencial, junt amb Antonio Giner i Sílvia Olaria, del que a hores d'ara és el Centre d'Estudis de Penyagolosa. Tots tres treballen, d'una forma o altra, des de fa anys en la recuperació de la història d'aquest municipi a cavall entre el Maestrat i l'Alcalatén. Giner, que col·laborava en el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, va voler saber com la postguerra havia afectat Vistabella. I ben prompte s'adonaren que hi havia tot un camí inexplorat a recórrer en l'àmbit de la memòria històrica. La postguerra i la repressió havia deixat morts (vuit afusellats, una execució extrajudicial, dos morts a les presons, i tres veïns acusats de col·laboració amb els maquis i assassinats per la Guàrdia Civil), dolor i silencis, molts silencis. Com a altres pobles, a algunes famílies republicanes que fugiren amb l'avanç dels nacionals, els feren 'el paseíllo' en tornar al poble. Als fills dels 'rojos' els marcaven amb plomí en el braç, com una mena de tatuatge per recordar-los la seua impuresa, el seu pecat original.
"L'any 2008 vam organitzar les primeres jornades de memòria històrica. Una dona, filla del poble, però que vivia a Catalunya a causa de la repressió que va patir ací, va posar-se a plorar. Deia que era la primera volta que es reconeixia el dolor que havien patit ella i la seua família. Per a molta gent parlar d'aquestes coses ha resultat catàrtic i reconciliador", apunta Safont. Aquest any les jornades de memòria històrica, que arriben a la seua dotzena edició i compten, com les exhumacions, amb el suport decidit de l'Ajuntament de Vistabella, compten també amb un curs d'arqueologia i antropologia forense destinat a persones de qualsevol camp professional interessades en la matèria. Als matins fan treballs sobre el terreny i a la vesprada adquireixen coneixements teòrics. Hi ha professores de secundària, periodistes, historiadors acabats de llicenciar,... I hi ha, també, un policia forense. El seu nom és Miguel Ángel Torres i la seua presència a Vistabella és especialment significativa. Fa només tres mesos ell i la seua família van recuperar les despulles del seu besavi, que durant la República havia estat alcalde pedani de Villatoya, en el límit entre Castella-la Manxa i el País Valencià. Les seues despulles havien estat durant vuit dècades en la fossa 128 del cementiri de Paterna. ArqueoAntro fou l'entitat encarregada d'exhumar el cos. "Per a la meua família ha significat tancar un dol -assegura-. Hem adquirit un compromís amb la memòria històrica i vull aportar en la mesura de les meues possibilitats".
Les exhumacions de soldats, però, són molt diferents de les dels cementiris. Hi ha, en tots dos casos, l'element de la incertesa, però ací, a camp obert, els interrogants es multipliquen. A voltes, sí, hi ha testimonis orals, però aquests no sempre són fiables o han patit el biaix del pas del temps. I, clar, no és el mateix esquerdar la terra en una fossa comuna d'un cementiri -on quasi segur hi haurà cossos, independentment de la seua identitat- que enmig de turons i muntanyes. De les 24 intervencions que ha fet ArqueoAntro cercant soldats, 14 han estat positives i 10 negatives. "Són situacions que et generen impotència, especialment si hi ha una família seguint el procés", confessa Miguel Mezquida. L'any passat, també a Vistabella, recuperaren un cos, molt malmés, al mas de Marimon.
Fins i tot quan hi ha un monòlit, com en el cas del Collet, el procés és complicat. Tenen indicis, sí, però poques certeses per emprendre un treball que és pesat, però alhora ha de realitzar-se amb delicadesa, a escala humana. En certa manera, es treballa a les palpentes, amb la dosi d'intuïció que els atorga els molts anys d'experiència despullant la capa més superficial de la terra. Allà on el comú dels mortals només veiem una barreja de terra rogenca i pedres blanquinoses, els arqueòlegs detecten canvis de consistència que poden conduir cap a pistes valuoses. Al mas del Collet, de fet, després de tres dies d'intervenció, tothom -l'equip professional, alumnes i voluntaris- han assumit que difícilment podran trobar el que en l'argot anomenen un cos in situ, això és una calavera íntegra. Probablement els treballs d'exhumació d'aquell soldat, als anys 40, va malmetre i desordenar la resta d'estructures òssies.
Tot plegat fa d'aquesta intervenció, que ha estat subvencionada per la Generalitat Valenciana i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, una trencadissa, un trencaclosques de mil peces. La terra extreta de la zona on, tot indica, podria haver-hi més restes, és garbellada en una zona a banda. Una alumna del curs s'encarrega de fitar les peces més gruixudes. La majoria són pedres, però algunes, unes poques, són fragments ossis que per alguna raó s'han després de la peça original. A voltes el blanc de la pedra i el blanc de l'ós són indestriables.
A voltes, la cerca és més fructífera i les peces són més reconeixibles per a antropòlegs i forenses. De seguida s'atreveixen a especular sobre quina posició ocupava la vèrtebra de la columna vertebral. La diferència entre un metacarpià del peu i un de la mà el detecten en un tres i no res. Mentrestant emergeixen un parell de botons de nacre, que després de dècades sepultats, tornen a brillar després d'unes poques pinzellades per retirar l'arena. Cada peça és tractada amb delicadesa i dipositada en unes bosses transparents per a la seua posterior catalogació. Si la peça té prou consistència, potser siga determinant per extreure l'ADN i, qui sap, trobar-ne els descendents.
En tot cas, i mentre els treballs tenen lloc, un bon grapat de veïns de Vistabella i també dels pobles del voltant, s'han apropat aquest matí al mas del Collet. L'anar i vindre és constant. Estan encuriosits per la feina que desenvolupa ArqueoAntro i l'equip tècnic, pacientment, respon les preguntes que els plantegen. "Aquest també és part del nostre treball. Hem de localitzar les víctimes i desagreujar les famílies. Però també hem de procurar la socialització del problema, fent-ne difusió. El silenci no és la solució del problema", avisa Miguel Mezquida.
Aquest matí de dimecres els treballs es donen per acabats quan les dues ja són tocades. Es recullen pics i pales, pinzells i paletes. El grup d'ArqueoAntro, els alumnes i els voluntaris, després de tres dies, han esdevingut ja una xicoteta família. La feina avança, potser més lentament que no els agradaria, però avança. Les peces trobades fins ara són una xicoteta recompensa. Qui sap quina sorpresa els oferira demà la terra. "Aquesta és una feina que, sense cap dubte, s'havia de fer", diu, amb un somriure Antonio Giner, qui s'ha passat hores i hores arreplegant els testimonis orals que documenten l'horror de la repressió per aquestes terres d'interior, allí on el silenci de la dictadura es va fer més espès i eixordador. Cada fragment de terra que s'extrau, al mas del Collet, és, al capdavall, una palada contra la desmemòria.