L’any 1968 l’artista Josep Aragay enviava una carta al seu amic i col·leccionista d’art Salvador Riera. Amb una lletra una mica escardalenca, fruit de l’edat, hi afirmava rotundament: “jo segueixo opinant que hi haurà noucentisme fins el 1999”. Aragay va passar la vellesa lluny dels focus, tot i haver tingut en la seva joventut un paper determinant en la intel·lectualitat del moment. Havia escrit diversos textos de teoria artística —amb El Nacionalisme de l’art (1920) com a, possiblement, text més influent—, i Eugeni d’Ors li va encarregar el disseny de L’Almanac dels Noucentistes. Va gaudir de l’entusiasme de la crítica. Becat per l’Ajuntament de Barcelona per anar a formar-se a Itàlia, Jaume Bofill li va encarregar les rajoles decoratives de la Font de Santa Anna del Portal de l’Àngel en arribar del seu viatge. Tot això serveix per fer-nos una idea del potencial d’un home que moria aïllat l’any 1973, creient fermament en les idees de la seva jovenesa. Fins aleshores, totes elles foren derrotades i trepitjades.
La història d’Aragay, molt ben recollida en Josep Aragay: artista i teòric del Noucentisme, de l’historiador de l’art Xavier Castanyer, ens és útil per situar-nos. El Noucentisme va ser vist després com un moviment conservador, que hauria servit de justificació intel·lectual pel domini de Catalunya per part d’una burgesia reaccionària. Aragay, tot sigui dit, de conservador no en tenia res. Va procurar modernitzar i democratitzar el seu entorn més immediat des de l’acció política municipal, fet que li suposaria passar per la presó dues vegades en pocs anys. Alhora, el seu exemple ens val per entendre que el Noucentisme anava molt més enllà d’un moviment artístic o cultural. Més aviat hauríem d’entendre-ho com un corrent filosòfic, una concepció de la vida. I és per això que aquell home que s’apropava a la vuitantena encara s’hi aferrava després de tant de temps. Ningú no s’arrapa així a una qüestió purament estètica.
Des de l’any 2014, aprofitant l’avinentesa del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, el Noucentisme ha experimentat un auge com a matèria d’estudi. Però no voldria pas parlar ara dels estudis acadèmics, que s’hi relacionen amb el rigor que gasta el científic quan es mira els microbis en el laboratori. M’interessen les visions més apassionades. Penso en Ferran Mascarell quan va parlar, en el seu pas per la Conselleria de Cultura, de “deucentisme” per descriure el que havia de ser el nou lideratge de construcció cultural i política de Catalunya. Una “doctrina de l’Estat eficient”, “un Estat adient i una societat culta” per a Catalunya. En temps de relativismes i societats líquides, impartir doctrines gaire estructurades i esperar adhesions massives potser és massa innocent. Però la voluntat d’inspirar-se en el Noucentisme per posar-lo al dia a través de l’acció política em sembla una bona mostra d’entusiasme pel tema que ens ocupa.
Recordo un altre exemple d’exaltació que encara m’agrada més per ser molt graciós. Enric Jardí, en el pròleg del seu llibre Eugeni d’Ors: obra i vida, explicava això: “Quan feia tercer o quart any de batxillerat, vaig llegir La Ben Plantada i m’agradà extraordinàriament. Recordo un company d’estudis meu molt estimat, que ara viu a l’estranger, amb el qual compartia moltes lectures. El missatge de classicisme, mesura i seny que Ors volia infondre amb la seva obra cèlebre ens produí un efecte tan gran que decidírem —sortosament per pocs dies— anar pel carrer d’una manera que imaginàvem que era clàssica. Ara no veig ben bé en què consistia allò, però quan ho recordo encara em ruboritzo pensant que la gent ens devia prendre per uns estaquirots quan, en realitat, volíem semblar estàtues que caminessin”.
El Noucentisme, ja ho hem dit, va ser vilipendiat. Se li penjaven moltes llufes que no li corresponien, sovint perquè s’analitzava des de l’extemporaneïtat. Per contra, des del punt de vista de qui escriu aquestes línies, en van ser moltes més les virtuts que els defectes. Temptat de ser més papista que el papa, sobrepasso el 1999 fixat per Aragay com a data límit. I sovint em pregunto quin seria el cànon noucentista en determinades situacions que es produeixen en l’actualitat, a risc de semblar Enric Jardí caminant pel carrer d’una manera absurda sota la influència de l’obra d’Eugeni d’Ors.
Vegans, gossos amb jersei i calderes de biomassa
Sembla que cada cop és més habitual desdibuixar la frontera entre natura i cultura. Un gos es pot vestir amb jersei, un bistec pot veure’s com un assassinat i la tala d’un arbre esdevé un sacrilegi. La tensió entre natura i cultura és una reflexió recurrent en l’ésser humà, però la manera d’encarar-ho ha estat completament diferent al llarg de la història. Pensem, per exemple, en els romàntics, que consideraven que aquesta lluita la perdria irremeiablement el nostre bàndol i es dedicaven a pintar esglésies derruïdes amb boscos envaint-les. Per contra, el Noucentisme és un moviment completament humanista, que troba en l’artificialitat de la civilització el relat necessari per fer entendre que l’ésser humà ha de ser el centre de tota idea. És per això que, en la pintura, hi destaquen els paisatges cultivats i arranjats de la Mediterrània, en contraposició als boscos exuberants i descontrolats. Fixem-nos, per exemple, en dues obres literàries d’Eugeni d’Ors que reprodueixen la mateixa dicotomia. D’una banda, La Ben Plantada, una narració situada en un poble de la costa d’arquitectura mediterrània i clàssica. Allà tot acaba fluint en ordre i harmonia gràcies a la presència de la Teresa, al·legoria femenina dels postulats noucentistes de civilització. De l’altra, Gualba, la de mil veus transcorre en el paisatge feréstec del Montseny i culmina amb un cas d’incest. Quan la natura marca el ritme, l’ésser humà es transforma en un animal més i es comporta com a tal. Una cèlebre glossa d’Ors del 1907 titulada L’arranjament de les muntanyes diu així: “No n’hi ha prou amb dur l’arbitrarietat als jardins: cal fer-la escalar a les muntanyes. La muntanya, tal com la fatalitat la deixa, pot ser un instrument de mal”.
Vol dir que els noucentistes voldrien la destrucció de l’entorn natural? No. El 1914 la Mancomunitat de Catalunya es va plantejar per primera vegada la protecció del massís del Montseny, i va promoure diversos estudis sobre aquell territori, la qual cosa va ser la llavor que acabaria culminant amb el Parc Natural actual. El Noucentisme avui apostaria per mantenir una relació equilibrada amb la natura. Incentivaria les polítiques d’explotació forestal per a l’extracció de la biomassa i també ajudaria l’agricultura per tal d’evitar que el bosc descontrolat continués guanyant terreny. I, sobretot, els noucentistes evitarien vestir els gossos amb samarreta, perquè si et veus vestit igual que ell, pots ser tu qui acabi olorant-li el cul.
Xarxes socials, fibra òptica i corredor mediterrani
Si una cosa identifiquem amb la contemporaneïtat és l’ús d’internet i les xarxes socials. Ja en coneixem el potencial comunicatiu i com han esdevingut, també, eines de democratització. Costa imaginar un senyor de l’any 1917 enviant vídeos graciosos per a un grup de WhatsApp. El Noucentisme, però, va apostar per les TIC de la seva època. Una oficina de telefonistes que van punxant aquí i allà no ens semblaria pas, ara mateix, el súmmum de la modernitat, però a la Catalunya d’aleshores sí que ho era. Xavier Carmaniu explica que en La Mancomunitat i la Diputació de Girona, “la implementació de la xarxa telefònica a tot el territori català va ser un dels grans èxits de la gestió de la Mancomunitat. Les xifres parlen per si soles: el 1914 hi havia 38 municipis que tenien telèfon, mentre que el 1923, n’eren 410”. El telèfon no era un invent nou, sinó que havia arribat a Catalunya el 1877. Però, tal com segueix Carmaniu, “el Govern [estatal] va decidir [...] permetre l’explotació privada del servei. No cal dir que a partir de llavors les empreses varen voler obtenir el màxim benefici per mitjà de la mínima inversió, cosa que es traduïa en un abandonament de les zones més despoblades del país, per concentrar els seus esforços en les grans àrees urbanes, on podien tenir un nombre més alt d’abonats”.
És possible que a algun lector li soni aquesta història. Actualment s’estan produint situacions similars pel que fa al desplegament de la fibra òptica, en el qual el sector públic sovint es veu obligat a involucrar-s’hi. I és que les empreses privades encara troben poc rendible fer-la arribar als municipis petits. Un noucentista d’avui piularia des del seu smartphone reivindicant l’arribada de la fibra òptica al poble més recòndit dels Pirineus, però també defensaria el corredor mediterrani i s’indignaria per les freqüents males notícies sobre el servei de Renfe. El discurs de Prat de la Riba en ser escollit president de la Diputació de Barcelona l’any 1907 ja ho deixava ben clar: “Hem de procurar que aqueixes comunicacions, siguin carreteres, siguin ferrocarrils secundaris, arribin fins a aquelles comarques catalanes de riquesa natural esplèndida, però inexplotada per falta de sortida dels productes”.
L’intervencionisme i les polítiques socials
“I avui, en realitat, en tot el món, en tots els pobles del món, entre l’abigarrament i confusió de rètols i etiquetes, hi ha dos criteris, dos partits únicament: el de l’Abstenció i el de la Intervenció; el de la política lliberal i el de la política social; el Manchesterianisme i l’Imperialisme... L’un vol dir: superstició de lo consumat, governs irresponsables, fisiocratisme, laissez faire, laissez passer, individualisme atomístic, canonisació dels horrors de la lliure concurrència, teoria de l’Estat Gendarme, inacció davant el mal i la ignorància, nulla est redemptio per al proletariat... L’Imperialisme vol dir, al revés: responsabilitat, solidarisme, reforma, Ciutat, llegislació del treball, Estat educacional, lluita per l’Ètica i Cultura, justícia social... Entre aquests dos partits, entre aquestes dues actituds, deu escollir ara tot home. No és lícita una posició equívoca. Cal ésser imperialista o manchesterià. Cal decidir-se d’una vegada entre la històrica doctrina lliberal de l’abstenció i la doctrina, tan acorde ab l’ànima moderna, de la intervenció social a ultrança...”.
Aquest no és un escrit d’un activista d’esquerres parlant del neoliberalisme, sinó una glossa d’Eugeni d’Ors de l’any 1909. La teoria es va concretar en l’interès de l’època per fer arribar els serveis bàsics al màxim de gent possible. En aquest període es construïren per primer cop escoles ad hoc en molts municipis de Catalunya, recorrent a totes les formes de finançament imaginables. L’interès per la pedagogia més innovadora fou remarcable i el mateix D’Ors pontificava sovint sobre l’assumpte des del seu Glosari. Al mateix temps, la tasca assistencial de la Mancomunitat va ser important. I abans, des de la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba es prestà especial atenció a institucions com la Casa de Caritat o la Maternitat. Una bona guia per fer-se’n una idea és el catàleg de l’exposició Modernització i catalanisme. La Diputació de Barcelonaara fa 100 anys. Recordem, a tall d’il·lustració, que un socialista com Rafael Campalans va poder ser encarregat de serveis públics de la Mancomunitat de Catalunya. Per tot això, un noucentista d’avui podria apropar-se perfectament a la socialdemocràcia, defensar obertament l’intervencionisme de les institucions en els assumptes públics i apostar per fer revertir les retallades.
Catalunya, Estat d’Europa
Al cap i a la fi, l’afany de reformar Espanya que defensava Prat ha estat el motor del catalanisme majoritari fins l’any 2010. És molt probable, doncs, que els noucentistes d’avui entenguessin que, havent resultat impossible aquesta opció, no hi hagués més remei que desfer-se de la “perpetual tutela”. L’altre debat territorial que ara mateix és molt viu és el de la integració europea. Veient el concepte que té Prat de les estructures federals que permeten mantenir la idiosincràsia nacional, segur que un noucentista d’avui estaria disgustat amb el Brexit i amb les tensions euroescèptiques sorgides de la crisi. La integració catalana en Europa no hauria de ser passiva, sinó ben activa. Tal com va deixar escrit Aragay, “jo entenc que hem de començar a sentir-nos orgullosos d’ésser catalans i de pensar i d’obrar com a tals, no ja solament davant les estepes de la Manxa, sinó davant per davant de les més amples i espaioses avingudes de París i Londres”. En l’actualitat tenim diversos debats oberts sobre l’organització col·lectiva de les societats. El més candent a Catalunya és el que fa referència a la relació amb Espanya. Hi ha la previsió de fer un referèndum sobre la independència durant la tardor vinent. Com és ben sabut, La nacionalitat catalana (1906) és el text doctrinari més cèlebre d’Enric Prat de la Riba. “Sent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un sentir, un pensar i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la facultat d’acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat”. Vol dir això que Prat apostava directament per l’independentisme? No exactament. Considerava que “desfer sistemàticament les grans unitats modernes és obra regressiva”. Per això aposta per la creació d’Estats-imperi on siguin respectades les personalitats nacionals i que s’organitzin en estructures federals. “Avui omplen la terra els Estats compostos, avui existeixen més Estats no independents, més Estats convivents en Federació, que no pas Estats independents; avui els pobles que volen consagrar els drets de nacionalitat amb la possessió d’un Estat propi, no per això han de separar-se dels altres pobles amb qui els ha acomboiat la història”. Prat vol que el nacionalisme català aconsegueixi “despertar amb el seu impuls i el seu exemple les forces adormides de tots els pobles espanyols”. Tot per reorganitzar Espanya d’una manera respectuosa amb les seves nacionalitats que li permeti sortir de la seva decadència. Però també va escriure que “la imposició crida repulsió. La força que estén cadenes sobre els pobles congria la força de les revolucions que les trenquen, i encara que el govern d’una unitat política, així constituïda, fos exemple de sàvia administració, revoltaria la dignitat dels pobles, sotmesos com menors a perpetual tutela”.