L’estiu de 1941 començà per a Adolf Hitler el que havia de ser la culminació del seu poder a Europa. Després del fracassat intent d’envair el Regne Unit —en la famosa batalla d’Anglaterra, entre el juliol i l’octubre de 1940—, el dictador nazi fixà la seva atenció en la Unió Soviètica. La idea era senzilla. La mateixa que inspirà en el seu dia, per cert, Napoleó Bonaparte. Ocupar la immensitat del país oriental i espoliar tots els seus recursos naturals per a l’economia alemanya.
Hitler havia ordenat als seus generals que dissenyessin l’operació ofensiva que suposava trair el Govern comunista de Iòsif Stalin, amb el qual havia signat un pacte de no-agressió l’agost de 1939. El rubricaren els ministres d’Afers Exteriors dels dos règims totalitaris, Joachim von Ribbentrop per la part alemanya i Viatxeslav Mólotov per la soviètica. Els caps militars teutons obeïren les ordes del Führer i disposaren tot el necessari per complir l’ordre. Finalment el 22 de juny de 1941 s’inicià la invasió, que rebé el nom d’operació Barba-rossa. L’ofensiva que s’havia dissenyat passava per l’entrada a través de tres vies: una, al nord, en direcció a Leningrad, un objectiu que, pel seu propi nom, Hitler trobava que era tot un símbol i que quan caigués s’enfonsaria la moral de guerra soviètica; la segona, més al sud, tenia per objecte Moscou, en la creença —tradicional en l’estratègia militar— que si ocupava la capital el règim no podria sobreviure; i la tercera via d’entrada aniria directament contra la regió industrial del Donbass i els camps petroliers del Caucas. La idea bàsica era que les diverses columnes blindades amb suport aeri entressin en territori roig per aquestes tres zones fent matx, destrossant tot el que se’ls oposés i, darrere, la infanteria consolidaria el control i, acte seguit, les unitats especials assassinarien massivament qualsevol sospitós de ser contrari a l’ocupació i, sobretot, a tots els jueus que trobessin. Sobre el paper es tractava d’una repetició de la Blitzkrieg o guerra llampec que tan bons resultats havia donat als nazi en les campanyes contra Polònia i França. L’optimisme de Hitler el feia pensar que quan comencés l’hivern rus les seves forces ja estarien ben disposades controlant la major part del territori i amb l’enemic gairebé vençut o, si més no, sense capacitat de contraatacar. Tanmateix, quan acabà aquell estiu, el panorama era desolador per als alemanys. La campanya estava essent un fracàs que condemnava la immensitat de les forces ocupants a un desastre absolut. Pitjor encara el fiasco amenaçava —com així va passar ulteriorment— el destí germànic en la guerra.
Les dades de la campanya no deixen escletxa per al dubte: fou una carnisseria brutal que segellà el destí nazi. A principis d’estiu, els caps de l’exèrcit alemanys creien de bon de veres en la victòria. A finals de setembre sabien que la derrota era qüestió de temps. Això sí, la propaganda del III Reich seguí insistint en la victòria final i que la campanya de Rússia era un èxit, gràcies al fet que les seves forces ocupaven quasi un terç del territori europeu de l’enemic, on hi vivia el 40% de la seva població i s’hi recollia el 40% de la producció agrícola del país; s’hi produïa quasi el 70% del ferro i el 60% de carbó, i s’hi criava el 50% dels cavalls i el 45% del ramat. I en efecte era així. Però tot això no era decisiu. Els soviètics havien replegat indústries, material de guerra i tot el necessari fora de l’abast nazi, on es rearmaren molt més que els alemanys i pogueren iniciar la contraofensiva. Encara més important fou que les pèrdues pròpies dels nazis resultaren ser devastadores no tan sols per a la campanya russa sinó per al destí d’Alemanya en la Segona Guerra Mundial. A finals del 1941, segons el diari personal del general Franz Halder, cap de l’Estat Major de l’exèrcit alemany i màxim responsable estratègic de l’operació Barba-rossa, el cos expedicionari sumà 775.000 baixes, més d’un quart del total mobilitzat per a la campanya, de les quals més de 200.000 morien, incloent-hi 8.000 oficials. Per comparar, en la campanya a l’Europa occidental durant 1940 hi moriren 30.000 efectius teutons, a més d’uns 120.000 ferits. És cert que les baixes soviètiques feien feredat; es calcula que arribaren a uns 2,5 milions, però les reserves de l’Exèrcit Roig —humanes i materials, a més de comptar amb a l’ajuda nord-americana que li cedia vehicles militars— eren molt superiors a les nazis, de manera que el contrast entre les dues realitats militars per força fa concloure que els germànics perderen tot avantatge estratègic durant la campanya russa i tota opció raonable de guanyar la guerra.
En efecte, el front oriental que obrí el Führer generà una erosió progressiva de l’exèrcit alemany que ja no s’aturà durant tota la guerra. Es veié obligat a dedicar la major part dels seus efectius i material a lluitar contra els soviètics, infructuosament. La invasió de Rússia va ser la pitjor errada estratègica de Hitler. De fet suposà, al capdavall, la fi del Reich.
L’estiu decisiu
En ocasió del vuitantè aniversari de l’inici de la invasió, la BBC publicava el passat 22 de juny una anàlisi del perquè del fracàs nazi. “Es tractà de la major invasió de la història i la més arriscada aposta d’Adolf Hitler, amb la qual pretenia inclinar decisivament al seu favor la Segona Guerra Mundial, però res va sortir com el Führer havia planejat. Els historiadors consideren el fracàs de l’operació un punt d’inflexió i el principi de la fi de la superioritat alemanya” en el conflicte. I afegeix: “Les forces soviètiques varen ser sorpreses inicialment i sofriren terribles baixes (...) però la millora de les defenses i l’arribada de l’hivern impediren” que els nazis ocupessin Moscou. Mentre, Hitler decidí sotmetre a setge Leningrad per rendir-lo, cosa que també fou una errada estratègica terrible, perquè entre 1942 i 1943 els alemanys hi enterraren molts dels seus homes i qualsevol opció de recuperació: “Fou el que acabà empenyent l’exèrcit alemany” cap a la retirada.
L’historiador britànic Antony Beevor, especialitzat en història militar i en la Segona Guerra Mundial, explicà per a la BBC les raons de la desfeta nazi a la Unió Soviètica. Segons aquest especialista, Hitler veia en la invasió de l’URSS una opció estratègica —perquè esperava espoliar tots els immensos recursos naturals del país—, però també era producte de la seva obsessió anticomunista: “L’actitud cap al bolxevisme era visceral”. La mescla dels dos motius feren que des de “sempre” tingués decidit que envairia l’URSS tot d’una que pogués. En aquest sentit, el pacte Molotov-Ribbentrop estava sentenciat des del moment que es va signar; el que passà és que “Hitler sabia que primer havia de derrotar els aliats occidentals” per poder concentrar-se després en el front oriental. Això ja no anà com havia previst, perquè el Regne Unit resistí. Un problema afegit per al Führer fou que, per tenir més probabilitats d’èxit, hauria d’haver començat abans, però el mal temps ho feu impossible: “L’hivern de 1940-1941 fou molt plujós i això provocà sobretot dos problemes greus. En primer lloc, els aeròdroms avançats de la Luftwaffe havien quedat totalment inundats i fora d’ús fins que canviés el temps. En segon lloc, el mal temps endarrerí molt l’enviament de vehicles de transport cap al front oriental”. Per tot plegat, la invasió no pogué començar abans.
Una de les grans incògnites de l’episodi històric, segons Beevor, és el perquè Stalin no va atendre les advertències dels seus serveis d’intel·ligència i dels generals que l’informaren en repetides ocasions de l’atac nazi. No s’ha sabut mai la raó. Només es pot especular. El cert i segur és que el dictador comunista rebutjà tots els consells de preparar-se per la invasió. Així, quan el 22 de juny les forces nazi entraren en la Unió Soviètica, l’Exèrcit Roig no estava preparat i rebé enorme pèrdues per aquest motiu.
L’estratègia dissenyada pels generals nazis preveia superar Moscou i el Volga i, així, conta l’historiador, se suposava que estaria tot fet. “Per això molts de soldats alemanys pensaven que en capturar Stalingrad i arribar fins al Volga la guerra estaria guanyada”. La idea era forçar les grans batalles durant l’estiu i, després, mantenir a ratlla els soviètics a base de bombardejos sobretot aeris, així com mantenir aïllades les ciutats encara no controlades, cosa que faria morir per inanició la majoria dels seus habitants. Els estrategs nazis calculaven que uns 35 milions de russos moririen per aquest motiu. Al mateix temps, les zones de Rússia i Ucraïna alliberades es posarien a produir per al Reich i alguns indrets serien repoblats per alemanys. Alhora, esquadrons especials assassinarien massivament els jueus i a tots els que poguessin ser sospitosos d’oposar-se a l’ocupació.
Al parer de l’historiador citat per la BBC, el principal problema del pla d’invasió fou que no tenia present la immensitat del territori soviètic, impossible de controlar per un exèrcit de la magnitud de l’expedicionari alemany, i que no va preveure la capacitat de l’enemic de retrocedir per enfortir-se i contraatacar. Alhora, la consideració que Hitler tenia dels russos, com a gent inferior, de basta condició i sense sentit patriòtic de bon de veres, el feien pensar que la rendició seria la conseqüència lògica de les primeres derrotes severes que durant l’estiu havien de destrossar l’Exèrcit Roig. “Ell sempre deia (als seus generals) ‘poteja la porta i tota l’estructura s’enfonsarà’, però subestimava completament el patriotisme de la majoria del poble soviètic i la ràbia i determinació de continuar la lluita”.
Així era: el pla d’invasió ho fiava tot a una ràpida victòria inicial que deixaria l’Exèrcit Roig sense resposta possible. Això no passà. I aleshores entrà en joc “la severitat d’aquell hivern, que fou important”, diu Beevor. Amb temperatures per sota dels 40 graus, sense l’equipament adient per a les tropes que morien literalment de fred, amb els vehicles i armaments que no funcionaven sovint perquè el combustible es congelava i/o perquè les erugues dels blindats eren massa estretes i s’enfonsaven a la neu mentre que les dels soviètics, molt més amples, funcionaven la mar de bé... Per tot plegat, el panorama s’alterà radicalment entre el principi d’estiu i l’hivern de 1941-1942. La invasió de l’URSS “fou el principal error de Hitler”, diu l’especialista citat. Destaca que “va ser l’element decisiu de la guerra. Un 80% de les baixes de la Wehrmacht ( durant tota la Segona Guerra Mundial) es produí en el front oriental”. I conclou: “l’operació Barba-rossa va ser el que trencà la columna vertebral de l’exèrcit alemany” •