“Ma mare em va dir que estudiara una carrera, que tinguera una professió. I que quan la tinguera, que no em preocupara, que ella em compraria la millor barca”, explica Vicent Olivares mentre, assegut dins la seua caseta a tocar del moll pesquer, ompli un agulla de remenar. Vicent, a qui tothom per aquestes contrades coneix com Panollo, no va fer cas a la seua mare —per a desgrat d’aquesta— i avui és el patró d’una de les 36 barques de pesca que cada matí es fan a la mar des del port del Grau de Castelló. Té dos mariners al seu càrrec, avesats a la tècnica artesanal del tresmall. Aquesta matinada ha capturat pagell, que a la vesprada vendrà a la llotja. La tradició pesquera en la seua família es remunta 500 anys arrere. “De la pesca es pot viure, però és una vida molt sacrificada. Jo no sabria viure sense això, però m’estimo més que els meus fills es dediquen a una altra cosa”, se sincera. Avui són pocs els locals que opten per fer-se a la mar. Predominen els mariners africans.
A finals dels 80, explica, en el port de Grau amarraven 150 barques. Algunes podien arribar a tenir una vintena d’homes en la seua tripulació. Ara les més grans en porten una desena. De vaixells pesquers, en queden 36. Lluny queden els temps en què l’activitat pesquera era la més important del Grau. La pesca explica, de fet, els primers assentaments de població a tocar de la mar, allà pels segles XVI i XVII. “Els pescadors de Castelló vivien dins les muralles i venien cada dia fins ací per pescar per l’anomenat camí Vell de la Mar. Les costes eren llocs insegurs, que podien ser atacats pels barbarescs. Això canvia amb la construcció de la Torre Vella, que era una torre defensiva”, explica Vicent Ortiz, membre de l’Associació Cultural la Barraca. L’any 1900, el 65% dels treballadors del Grau de Castelló s’ocupaven en tasques de la mar, essencialment la pesca. L’assentament humà es donà, doncs, allà on hi havia l’activitat econòmica.
Un territori en mutació
Avui, la fisonomia d’aquest indret ha canviat abastament. De les casetes de mariners de dos plantes que hi havia on ara hi ha el passeig Bonavista, aquell més pròxim a la mar, en queden ben poques. “Fixa’t que els mariners entraven les barques fins a la reixa de casa seua!”, explica Ortiz. Avui entre aquelles cases i la mar hi ha una via en doble sentit per al tràfic rodat, un passeig marítim i una gran esplanada curulla de restaurants i locals d’oci. A la dreta, junt al port pesquer, hi ha el port industrial, immens. Tot és terreny guanyat a la mar. La taca urbanística, a més, s’ha estès més enllà del que era l’antic nucli urbà. Les fileres d’adossats s’estenen ací i allà, com també els edificis d’apartaments d’aspecte impersonal, sobre terrenys que abans van ser marjal. Les alqueries, que tenen el seu origen en la necessitat passada de donar servei a l’activitat agrícola marjalera, resten com esguits dispersos per tot el territori, ara amb aspectes molt més sumptuosos. L’any 1920 al Grau hi havia empadronades 2.146 persones. Un segle després en són 18.990.
Al creixement vegetatiu normal del indret cal sumar les diverses onades migratòries. A la dècada dels 70 i dels 80 l’arribada de pescadors andalusos procedents de Barbate va marcar l’esdevenir poblacional. A partir de la dècada dels 90, s’hi sumaren també veïns de Castelló i una nombrosa població migrant que avui habiten en els mimètics edificis de protecció oficial que alçà el franquisme per resoldre la demanda d’habitatge. D’acord amb els registres de què disposa l’Ajuntament de Castelló, la població del Grau és deu punts més jove que la de Castelló. El port —el pesquer, però sobretot l’industrial, per on cada any transiten més de 200.000 contenidors— dinamitza l’economia, per bé que les opcions laborals s’han diversificat de forma notable.
Un poble entre la marjal
“Al Grau perdura un sentiment de poble”, assegura Tica Palau, que és presidenta de l’Associació de Veïns el Faro i una activista de llarga trajectòria. Situat a quatre quilòmetres del nucli urbà de Castelló, el Grau s’ha forjat una identitat pròpia diferenciada de Castelló. I si bé l’activitat marítima ja no determina els designis de la majoria de la seua població, els ha forjat un tarannà particular. “A pesar que les activitats primàries ja no són tan important com eren abans, hi ha un pòsit que perdura. A Castelló eren llauradors, i això els confereix una forma de ser més conservadora, més estalviadora. El grauer és mariner i s’ho gasta tot ràpid, és generós”, apunta Vicente Ortiz. Moltes famílies encara s’identifiquen pel seu malnom, amb total naturalitat. De fet, se n’hi han arribat a recopilar, en un llibre, 700. Hi ha els Culcagat, els Macarenos, les Muries, el Cacauero... La llengua és encara ben viva entre el nucli de població que podríem dir-ne de soca.
Els ulls se’ls posen com a plats quan et refereixes al Grau com a “barri marítim de Castelló”. No és que no els faja el pes aquesta manera de referir-s’hi, sinó que simplement els molesta. Del camí de la Donació cap a la mar, són grauers i graueres. I punt. “El Grau té una identitat diferenciada de Castelló”, exposa, contundent, l’exregidora per Compromís, Ali Brancal, que és grauera. “No tenim mania a Castelló —exposa Tica Palau —. Jo mateixa hi he treballat tota la vida. Però hi ha alguns castelloneros que tenen molts prejudicis cap al Grau. A mi m’ha passat d’anar a algun lloc i, en arribar, haver d’escoltar: ‘Ja fa olor a sardina!’”. Els mitjans de comunicació, assegura Inés Turpín, que és portaveu de la plataforma Frenem la Contaminació, han contribuït a alimentar aquesta mala imatge: “Tot allò que s’identifica com positiu, com per exemple, el planetari, és “el Planetari de Castelló”. En canvi, quan hi ha qualsevol notícia relacionada amb criminalitat o problemes, s’identifica amb el Grau”.
De fet, l’aspiració del castellonenc mitjà, al contrari del que passa en altres indrets amb un nucli interior i l’altre costaner, no és tenir una casa a la mar, és a dir, al Grau, per passar-hi l’estiu. Allò que està naturalitzat en l’imaginari castellonenc és disposar d’un apartament a Benicàssim. “Això quan nosaltres érem xicotetes, no passava: les famílies benestants de Castelló venien ací a prendre el bany. Ho recorde perfectament”, explica Merche Castillo, que és castellonera de naixement, però grauera des dels sis anys. Avui l’espai lúdic de referència en l’imaginari castellonenc és Benicàssim. Pot semblar un detall menor però pot explicar moltes coses sobre la relació i la idiosincràsia de la relació Castelló-Grau.
Perviu, doncs, un cert greuge respecte de Castelló, una supeditació administrativa que molts consideren que els ha perjudicat i que l’existència de la figura de l’alcalde de districte no ha acabat de resoldre. I si bé aquest dèficit s’ha anat arreglant parcialment la darrera dècada, encara romanen en la memòria molts anys d’abandonament quan mancaven els recursos sanitaris i educatius que, per volum de població, corresponien. El Grau, per exemple, no va tenir centre d’ensenyament secundari fins l’any 1983. També dol la inacció dels governs municipals quan a la dècada dels 80 hi hagueren problemes de criminalitat vinculats a la droga. O la deixadesa urbanística a l’hora de planificar aquest nucli poblacional, que ha quedat desfigurat conforme han passat les dècades. Passejant-hi s’hi fa difícil trobar l’encant que es podria esperar d’un nucli mariner. Ací, com al mateix Castelló, s’hi van imposar les preses urbanístiques.
Aquesta sensació de desprovisió va provocar la creació, a la dècada dels 80, d’un partit que advocava per la segregació d’aquest districte marítim.Grau Unit aconseguí un regidor, per bé que aquest experiment que concità l’adhesió de gent d’ideologia diversa va acabar diluint-se. “Quatre quilòmetres són molts quilòmetres. Hi ha un sentiment de greuge comparatiu molt arrelat i que en bona mesura és comprensible”, exposa l’exregidora Ali Brancal. “Que si som veïns de segona, nosaltres? De segona, no; de tercera!”, riu Merche Castillo.
Moviment veïnal contra indústries brutes
Aquesta grauera ha militat en moltes de les lluites veïnals que han marcat l’esdevenir d’aquest districte i que, en certa mesura, expliquen aquest sentiment de desafecció envers Castelló. A finals de la dècada dels 70, ja amb els primers ajuntaments democràtics i després de molta pressió veïnal es va aconseguir que el Pinar —un espai de 200 hectàrees d’alt valor mediambiental a tocar de la platja— recuperara el seu caràcter públic, després que, a la dècada dels 50, s’atorgara parcialment el seu ús al club de golf. “El Pinar per al poble” esdevingué un lema totèmic al Grau.
Quedaven, però, algunes lluites per vindre, sobretot les vinculades a la instal·lació d’indústries pesants esperonades per la creació, en ple desarrollisme, del polígon industrial del Serrallo, al sud del nucli urbà del Grau, on a hores d’ara hi ha el segon complex petroquímic més important d’aquesta façana del Mediterrani, per darrere del de Tarragona. En tot cas, al caliu d’aquella iniciativa van instal·lar-se, a la dècada dels 60, altres indústries com ara Fertiberia. Les males olors i la contaminació procedents de la planta de fertilitzants esdevingueren, prompte, un motiu de controvèrsia entre el veïnat i el propi consistori. L’oposició a aquella indústria contaminant s’anà articulant i, ja amb la mort de Franco, cristal·litzà en forma de protesta. La multitudinària manifestació pel passeig Bonavista perdura en la retina dels qui avui tenen més de quaranta anys. Tot i estar a uns 400 metres del nucli urbà, la sentor es feia notar. “Quan soltaven l’amoníac, ens entrava la mala olor dins les cases”, explica Tica Palau, que ja aleshores estava involucrada en l’associació de veïns. No es tractava només d’un problema mediambiental, sinó, sobretot, de salut pública. Finalment, Fertiberia abandonà el Grau a finals dels 80.
A aquella lluita li’n seguiren altres. Com ara, la que, a principis de la dècada, batallà en contra de les prospeccions a les illes Columbretes, que al Grau senten com a pròpies. A hores d’ara, els problemes de contaminació tornen a estar entre les prioritats del moviment cívic del Grau. La càrrega i descàrrega en el polígon del Serrallo d’argiles, arenes minerals, sofre o sulfat amònic genera problemes al veïnat quan bufa el vent. La Plataforma Frenem la Contaminació hi lluita des de fa quatre anys. “Quan ens reunim amb els responsables públics tenim la sensació que perceben que aquest és un problema del Grau, no de Castelló”, lamenta Inés Turpín, membre del col·lectiu.
En els últims temps, en tot cas, hi ha un intent des de Castelló —més o menys reeixit, segons a qui es pregunte— per congraciar-se amb el Grau. El Casal Jove ha esdevingut un espai de dinamització per al jovent; algunes places que havien romàs abandonades han estat remodelades i equipades, i el passeig marítim ha esdevingut un punt de trobada. També s’ha traslladat allí una part de la nodrida agenda cultural de la ciutat. “El problema és que algunes de les iniciatives que es fan des de l’Ajuntament fa la sensació que es pensen més perquè el Grau esdevinga un espai lúdic per a la gent de Castelló, que no perquè siguen en benefici de la gent que ja hi vivim”, observa Tica Palau. “Saps la zona de restaurants que han posat al passeig marítim? Nosaltres en diem el Racó d’Ademús, perquè és com un tros de Castelló traslladat al Grau”, riu Vicent Panollo, mentre acaba d’endreçar la barca per tornar a eixir a la mar. I rebla, clarivident: “No és que no vulguem ser de Castelló; és que no som de Castelló, nosaltres”. •