En aparença és una sèrie lleugera, però un cop hi entres et trobes una sèrie molt complexa. És un dels retrats més afilats sobre el moment actual i els temes que dominen el debat públic que hem vist recentment a la televisió. Es diu The Chair (títol traduït com La directora), s'ha estrenat recentment a Netflix i es presenta com la història de la primera dona que aconsegueix arribar al capdavant del departament d'anglès d'una universitat de prestigi. És, a més, una dona asiàtica, interpretada per Sandra Oh. El seu nomenament és històric per a la universitat i una operació de màrqueting. Totes dues coses alhora. Rere el maquillatge, el personatge descobreix que li han deixat els problemes acumulats dels seus predecessors. Malgrat tot, intentarà fer el que se suposa que ha de fer ara que ha arribat a un càrrec de responsabilitat: canviar la institució des de dins. A la sèrie, la universitat funciona com a avatar de les institucions tradicionals que s'aferren a la seva manera de fer, passi el que passi. Fins i tot quan la seva pròpia existència està amenaçada, en aquest cas pel descens del nombre d'alumnes, intentar renovar-les és una tasca que pot acabar amb qui sigui que s'ho proposi, i aquest és el repte d'una protagonista que en realitat té les mans ben lligades.
La universitat també és un espai on les generacions de l'statu quo (els professors prestigiosos que fan les mateixes classes magistrals des de fa anys) es troben amb les noves generacions (els estudiants interessats en perspectives modernes, com l'anàlisi de gènere, per exemple). D'aquesta manera, The Chair fa servir aquest espai acadèmic com un microcosmos que reflecteix la divisió generacional actual per examinar com es produeix aquest xoc i quines ramificacions té. Una de les crisis que pateix la protagonista com a nova cap és la d'un professor, interpretat per Jay Duplass, que fa una broma a classe fent la salutació nazi. El gest es viralitza i els alumnes demanen que l'acomiadin. La cultura de la cancel·lació és retratada com el punt feble de moviments legítims, com el seu pitjor enemic, de fet, en aconseguir que unes idees vàlides esdevinguin absurdes en treure els fets de context amb el propòsit premeditat de fer-los encaixar en un ideari. Els protagonistes queden desplaçats de la realitat embogida que els envolta com en les millors entregues de The Good Fight, sèrie amb la que té en comú el propòsit de radiografiar el món actual i alhora fer-ho amb un to juganer.
Aquesta trama acaba sent el motor de The Chair ja que va directament associada amb el futur de la protagonista com a cap del departament d'anglès. Però malgrat de ser una sèrie breu, de només sis episodis, posa molts altres temes sobre la taula, com ara la sororitat entre dones o la importància de tenir referents diversos per les noves generacions, amb un ritme implacable, fent que els personatges donin veu a diferents arguments que xoquen els uns amb les altres alegrement. Tot aquest aliment per a la reflexió s'hibrida amb una trama afectiva entre la protagonista i el professor caigut en desgràcia que, si bé és massa convencional, serveix per fer humans uns personatges que corren el risc de ser només idees al servei dels guionistes i per remarcar que darrere de cada personatge, de cada aferrissada posició de debat, hi ha la pulsió de sobreviure, de tenir un lloc propi, una parcel·la on poder ser tan feliços com sigui possible.
The Chair
Creadors: Amanda Peet i Annie Julia Wyman
Repartiment: Sandra Oh, Jay Duplass
Sèrie: 6 episodis
Plataforma: Netflix