La televisió s’ha dedicat, durant dècades, a presentar-nos el metge com un heroi, com un professional essencialment altruista dedicat a salvar les vides dels altres. Les sèries mèdiques, un gènere que és fundacional de la ficció televisiva, se sostenen justament en això, en el fet que presenten una por universal —emmalaltir, tenir problemes de salut que podrien ser greus— i que el protagonista els resolgui. El que tenen en comú les sèries de metges que hem vist al llarg de la vida és que són reconfortants. És per això que l’últim que esperem és que el protagonista d’una sèrie de metges destrossi els seus pacients, i encara menys que ho faci a propòsit. Però aquest és el punt de partida de Dr. Death, que presenta un cirurgià especialista en operacions de columna vertebral que acaba desgraciant els seus pacients per a tota la vida, deixant-los paraplègics. És un malson horrorós. Perquè la sensació de vulnerabilitat, d’estar en mans d’algú així, és l’últim que vols sentir quan entres en un quiròfan. Justament, la relació amb el metge implica no només una confiança en la medicina, sinó també en el professional que t’atén. I també perquè aquests retrats acumulats de doctors ben intencionats que les sèries de metges ens han servit durant tant de temps han creat en certa manera la percepció que no pot ser que hi hagi un metge que vulgui fer mal. La ficció ho ha fet més impensable.
És per això que Dr. Death no necessita gran cosa més per fer-te posar els pèls de punta. Només el punt de partida provoca una tensió considerable. Però és que, a més, resulta que el cirurgià està interpretat per un Joshua Jackson que és capaç de mostrar-se com un doctor proper en qui confiaries sense dubtar i tot seguit adoptar una expressió buida que fa esgarrifances. I a sobre, anem a rematar-ho, la història que explica està basada en un cas real. Els guionistes es basen en fets narrats per primer cop en un podcast, que han adaptat per fer la sèrie (no és l’únic cas, recordin que també va ser així a la sèrie Homecoming). Amb tots aquests elements, Dr. Death no necessita ser particularment truculenta. De fet, les operacions no són gens explícites. En aquest sentit, eren molt més gràfiques les del drama medicohistòric The Knick. En tenen prou amb uns efectes de so i contraplans amb la reacció dels companys de quiròfan del cirurgià per provocar una tensió que no abandona l’espectador en cap moment. Però la sèrie burxa molt bé en aquesta vulnerabilitat deixada per les sèries mèdiques en l’imaginari col·lectiu, preguntant què passa si els metges no són com els herois de ficció.
La sèrie especula amb el fet que el protagonista sigui obertament malvat, que sigui un cas de negligència, o bé un problema d’ego sense mesura; i episodi a episodi s’endinsa en el seu passat i les elevades expectatives del context familiar. Però la sèrie no pretén tant fixar-se en el cirurgià com en el sistema. Si aquest cirurgià ha pogut anar engreixant la seva llista de destrosses és perquè ha passat d’un hospital a un altre sense que res ni ningú l’aturés. Són dos altres cirurgians, interpretats per Alec Baldwin i Christian Slater, els que l’intentaran aturar. Però es trobaran amb dos grans problemes: el fet d’haver de demostrar que hi ha mala praxi intencionada per part del cirurgià i el fet de dur a terme la denúncia sense que perilli la seva pròpia carrera mèdica, en esquitxar amb la seva denúncia les institucions que no toca. Aquesta última és, de lluny, la part més interessant d’una sèrie que explora el terror més gran de tots: que pel motiu que sigui es permeti que professionals similars destrossin la vida dels seus pacients.
Dr. Death
Creador: Patrick Macmanus
Repartiment: Joshua Jackson, Alec Baldwin,
Christian Slater.
Minisèrie: 8 episodis
Plataforma: Starzplay