Com en tants d’altres àmbits, les dones són les oblidades de la història. A pesar que n’hi ha hagut que han protagonitzat actuacions força rellevants en importants esdeveniments al llarg dels segles. Tanmateix, la norma ha estat condemnar-les a l’anècdota, a un paper marginal o, molt sovint, a l’oblit. És el cas de moltes heroïnes que lluitaren contra el nazisme. És cert que alguna ha merescut honors en els llibres d’història, però són casos aïllats. I quasi totes franceses: els noms d’Andrée Virot, Jane Vialle, Madeleine Truel, María Vazquez —d’origen gallec— o la recentment desapareguda —l’abril de 2020, als 101 anys— Cécile Rol-Tanguy són algunes de les que prengueren les armes per defensar el país de l’ocupació nazi i que mereixeren reconeixement i honors. Però en la majoria dels casos la participació de les dones en la lluita contra les tropes d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial ha estat silenciada. Fins que recents treballs historiogràfics i periodístics han posat en valor el paper global i important de la resistència femenina contra el nazisme.
Memòria de les heroïnes
En els últims vint anys s’han anat publicant llibres —cada cop amb més freqüència— que han recuperat a poc a poc la memòria d’aquestes heroïnes. Fou el cas de Dones contra Hitler, de Martha Schad (2003), un dels primers exemples. O Les bruixes de la nit, de Lyuba Vinogradova (2016), que acostà al gran públic noms fins aleshores quasi o totalment desconeguts com el de Sophie Scholl, una jove alemanya que s’oposà al règim hitlerià —en el grup de resistència conegut com la “Rosa Blanca”—, cosa que li valgué l’afusellament quan tenia només 22 anys; el de Lidiya Litviak, aviadora de la força aèria soviètica, morta en acte de servei el 1943; o, entre moltes d’altres, el de Virginia Hall, una nord-americana que actuà d’espia dels aliats en territori francès.
Obres com aquestes han anat fent emergir lentament la realitat d’aquestes heroïnes de la Segona Guerra Mundial. I l’última obra publicada aporta una visió encara més desconeguda. La del paper de les dones en els guetos jueus de la Polònia ocupada pels nazis. Aquesta és la temàtica del treball publicat a principis d’enguany per la historiadora canadenca Judy Batalion, titulat La llum dels dies, que es presenta com “la història inèdita de les dones lluitadores de la resistència als guetos de Hitler”.
Batalion no havia pensat mai en orientar la seva feina cap a la història política ni, molt menys, cap a la de la Segona Guerra Mundial. Estudià Història de la Ciència i es doctorà en Història de l’Art. De mica en mica, però, s’anà interessant per la seva nissaga familiar, jueva, que la conduí als moments obscurs de la persecució nazi a Europa. No debades és neta d’una supervivent de l’Holocaust. El 2007 es traslladà a Londres per seguir aquesta línia d’investigació. En concret, buscava informació sobre una dona que havia estat una de les escasses protagonistes conegudes de la resistència armada hongaresa contra el nazisme, la jueva Hannah Szenes. Un dia, mentre era a la Biblioteca Britànica consultant diferents llibres, es topà amb una obra polonesa escrita en ídix que no havia estat traduïda, titulada Freuen in di Ghettos (‘Dones als guetos’), la història de moltes heroïnes que havien arriscat la vida —i la majoria l’havien perduda— amagant revòlvers on podien —com ossets de peluix—, organitzant fugides, que eren activistes de la resistència, que posaven bombes, mataven nazis... colze a colze amb els homes. I ningú no en sabia res, d’elles.
Aquesta obra fou la inspiració per a la historiadora per investigar més; i així anà sorgint davant d’ella una realitat desconeguda: la resistència femenina polonesa contra els nazis. Que era molt més gran i rellevant del que la història havia suposat. Les guerreres no eren casos aïllats, sinó que moltes dones se la jugaren per participar en la lluita. A poc a poc —li costà més de deu anys d’investigació i redacció— va anar quallant el que seria el llibre publicat a principi d’enguany, The Light of Days (‘La llum dels dies’), una “història inèdita de les dones resistents als guetos de Hitler”. Una obra els drets cinematogràfics de la qual ja han estat comprats per Steven Spielberg.
Segons explica en el llibre que ha escrit, no esperava trobar el que va emergir davant dels seus ulls: “dones, sabotatges, armes, camuflatge, dinamita...”. Les paraules, contundents, van perfilant la realitat que se li dibuixava en els documents que anava trobant. Emergiren una gran quantitat de noms propis. Heroïnes oblidades que mataren i moriren en la seva lluita contra el nazisme. “Un nombre inesperat de dones jueves participaren activament en la resistència (...) Amb energia, determinació i, a vegades, amb violència, les dones jueves feren contraban d’armes, sabotejaren línies ferroviàries o col·locaren i detonaren explosius” contra els alemanys. Són noms com el de Frumka Plonitcka, que morí el 1943 en un enfrontament contra els ocupants; o el de Renia Kukielkak, que va ser una de les milers de correus “d’aparença física no jueva” que “movien persones, diners, documents, armes i munició” en els guetos; o el de Henia Reinhartz, una joveneta del gueto de Lodz que, juntament amb d’altres dones, arriscà la vida per introduir en el gueto tants de llibres en ídix que pogué, trets de la biblioteca jueva de la ciutat: “era una biblioteca subterrània”, va escriure posteriorment: “llegir suposava escapar a un altre món”... Només son tres dels moltíssimes noms de dones resistents. D’altres pogueren fugir i es refugiaren als boscos on feren part de grups de resistència armada. Algunes dels que quedaren organitzaren xarxes d’ajuda en els mateixos guetos per als que s’amagaven o intentaven fugir quan els nazis anaven a per ells...
La pàgina web de la ràdio pública alemanya DW recollia el passat 4 d’agost que el llibre de Batalion “té solidesa científica i la lectura és emocionant. Amb molta habilitat narrativa i gran minuciositat ens aporta una part oblidada de la història”. Declarava l’autora al mitjà de comunicació citat que “soc historiadora i soc dona. Quasi no hi ha persones com jo en les generacions anteriors. La meva editora és una dona, la meva agent és dona. Són circumstàncies noves” que permeten arribar a publicar un llibre com el seu, que posen de manifest el vertader paper de la dona en alguns aspectes històrics importants, com és el citat dels guetos jueus a Polònia sota la dominació nazi.
En els últims anys, també el periodisme s’ha fixat en el fenomen de les guerreres antinazis. Per exemple, la BCC publicava el 8 de maig de 2020 el perfil d’algunes d’aquestes lluitadores.
Una de les més importants fou Noor Inayat Khan, nascuda a Moscou de pare indi i mare estatunidenca. Estudià a la Sorbona de París i quan esclatà la Segona Guerra Mundial entrà en la Direcció Britànica d’Operacions Especials. Saltà diverses vegades en paracaigudes sobre la França ocupada per participar en activitats armades de la resistència i espiar els moviments de tropes enemigues. En una de les missions fou detinguda i torturada per la Gestapo. Intentà escapar en diverses ocasions —en una quasi ho aconseguí— i cada cop la torturaren més. L’estiu de 1944, ella i un grapat d’altres dones resistents van ser transferides al camp de concentració de Dachau, on el 13 de setembre foren assassinades.
La russa Liudmila Pavlitxenko fou una de les franctiradores més hàbils de la història. Se li acreditaren 309 soldats alemanys abatuts, dotzenes dels quals eren franctiradors que tenien l’ordre de buscar-la i matar-la. La seva letal habilitat li va valer, durant els setges nazis de les ciutats de Sebastòpol i Odessa, el mal nom de Lady Mort. Ferida per una bomba, fou apartada del front i les autoritats soviètiques la convertiren en ambaixadora a l’estranger durant la guerra. En una d’aquestes missions propagandístiques es reuní fins i tot amb el president nord-americà Franklin D. Roosevelt. Durant el conflicte es convertí en una famosa guerrera lloada pel Kremlin —que li atorgà l’Estrella d’Or d’Heroïna de la Unió Soviètica—, però tot d’una d’haver-se acabat la guerra fou esborrada de la història. El seu record es perdé fins fa relativament pocs anys, en què s’ha anat recuperant. La investigadora Irya Slavinska, activista a favor de la igualtat de gènere, declarava a la BBC que “és sorprenent que una franctiradora d’habilitats tan excepcionals no hagi estat celebrada i commemorada, però la narrativa soviètica de la Segona Guerra Mundial estigué sempre centrada en la imatge d’un soldat valent, un home. Només cal pensar en tots els monuments erigits: a herois, al soldat desconegut... Homes. Les dones no foren part d’aquesta narrativa”.
Nancy Wake va néixer a Nova Zelanda, visqué a Austràlia i als 16 anys se n’anà a França, on acabà per casar-se amb un industrial francès. Residia a Marsella quan els nazis envaïren el país. No s’ho pensà gaire: s’uní a la resistència fins que el 1942 fugí dels nazis que la perseguien i arribà a Londres. Allà entrà en el servei d’operacions especial i saltà nombroses vegades en paracaigudes sobre França per ajudar el maquis. Els alemanys l’anomenaren “el Ratolí Blanc” com a nom en clau de l’objectiu preferent que calia abatre. Fracassaren. Sempre aconseguia escapar-se, per molt poc en alguna ocasió. Va ser condecorada després de la guerra i morí a Londres el 7 d’agost de 2011, als 98 anys.
Especial menció mereix l’austríaca Hedwig Eva Maria Kiesler, nascuda en una rica família jueva de Viena. Enamorada del cine, inicià la carrera d’actriu al seu país natal. Odiava els nazis, així que tot d’una que pogué fugí a França i després a Londres. A la capital britànica conegué el productor Louis B. Mayer, director dels estudis de Hollywood MGM. La contractà, es traslladà als Estats Units, on tingué una gran carrera com a estrella del cel·luloide, participant en més de 30 films —durant els anys trenta— amb el nom artístic d’Hedy Lamarr. Lluny de conformar-se amb la vida de glamur i flaxos, Kiesler-Lamarr es forjà una gran reputació també com a inventora. En esclatar la Segona Guerra Mundial dissenyà un sistema de guiatge per als torpedes dels submarins que evitaven la detecció per part de l’enemic, cosa que permeté moltes victòries de les naus aliades a la mar.
Només són uns pocs exemples de les dones que s’oposaren a les tropes de Hitler. Suficients, però, per entendre que n’hi hagué moltes i que la immensa majoria veren silenciada la seva important aportació a la lluita contra el nazisme.